Món de Llibres

Al principio había emoción y el verbo no estaba allí en absoluto.

Louis Ferdinand Celine cita aquesta frase en el fabulós llibre d’entrevistes titulat The Paris Review que El Aleph editores va publicar l’any 2007. Després, el nihilista autor francès, segueix divagant i afegeix: Cuando tratas de tocar a una ameba se retira, tiene emoción, no habla pero tiene emoción. Un bebé llora, un caballo galopa. Sólo nosotros hemos recibido el verbo. Es lo que hace que tengamos políticos, escritores, profetas. El verbo es horrible. No se puede oler. Pero llegar al punto en el que se pueda traducir esta emoción es una dificultad que nadie se imagina (..) Es una proeza que puede llegar a matar a alguien. Celine va morir a París un mes després d’haver concedit aquesta entrevista.

Traduir les emocions. Això és, en realitat, el que fa l’escriptor. Apropiar-se d’un fet o d’una imatge que els seus sentits han captat, que algú li ha descrit, o que simplement ha imaginat, i reproduir-la a la pàgina en blanc mitjançant les paraules. Un procediment senzill d’explicar però molt dificultós a l’hora de dur-lo a terme. El treball i la constància que segueix al primer estímul fins arribar a la materialització d’allò que es vol escriure, és la proesa de què ens parla Celine. Igualment necessària, es fa la presència d’una altra psique amb capacitat per descodificar el text i que tingui la sensibilitat per sentir i reviure l’impuls que el va iniciar. Quan més bon traductor d’emocions sigui qui emprèn la tasca de realitzar una obra, més bon escriptor ens semblarà. L’acte de creació té lloc en un temps i un espai que no són els nostres i pertany a un món interior que desconeixem. Podem dir que quan un artista, mitjançant les lletres i les paraules, aboca sobre el paper les seves impressions, el que fa és ordenar i manifestar l’esclafit de sentiments que hi ha dins ell. Aquesta explosió de poesia i d’emocions és una experiència que els lectors no podem experimentar de manera directa. La font de la que brolla tota la literatura, parteix d’una incògnita situada en el passat que només intuirem a través d’infinites lectures.

Fiodor M. Dostoievski va dir, referint-se als seus contemporanis i potser també a aquells que el precedirien, que tots ells venien d’El capote. És agradable sentir desvelar a un mestre quines són les seves fonts. Dostoievski reconeix i assenyala un dels punts de partida que l’impel.liren a fer-se escriptor. La literatura se’ns revela doncs, com el detonant d’un terratrèmol que provoca més literatura. Després, simplement, imitem i intentem millorar el que ja està dit.

La bellesa, coberta o nua, sempre se’ns fixa a la memòria. Per aquest motiu no oblidem mai alguns paisatges. He llegit El Capote per segona vegada i, encara que fa anys que vaig gaudir dels contes de Gógol, recordava perfectament la trista història d’Akaki Akàkievich, un home tan desgraciat que té l’habilitat especial de passar per davall d’una finestra en el mateix instant en què algú tira qualsevol immundícia. Akaki és un eficient copista, però això no té res a veure amb ser un bon traductor. Akaki no necessita tenir emocions per executar la seva feina com un autòmata i, de la mateixa manera que Bartleby, de Melville, Gregor Samsa, de Kafka, Don José, de Saramago, Fernando Soares, de Pessoa, Kien, de Canetti i Mendel, de Zweig, és un d’aquests personatges grisos i insignificants que semblen invisibles però que, per diversos motius, ens resultarà impossible oblidar. Aquests éssers provoquen la nostra compassió a partir de la seva aparent, i sovint suposada, manca d’entusiasme. Hem de tenir present que inclús l’existència més ordenada es pot veure sacsejada per esdeveniments imprevistos. La màxima aspiració d’Akaki, quan no fa feina a l’oficina, consisteix en pensar quins documents li confiarà Déu, al dia següent, per copiar. No és d’estranyar que un home que menja cada dia sopa de col (amb un poc de carn) fins que nota que té la panxa plena, tingui un problema d’aparença insalvable el dia que descobreix que el vell abric, que el protegeix del fred despietat de San Petersburg, ha quedat inservible i que n’haurà de comprar un de nou.

Potser Akaki sigui el primer dels personatges que jo defineixo com a homes grisos; ànimes que porten una vida rutinària en les que un petit canvi descompon totes les costums i els obliga a actuar en unes circumstàncies i d’una manera en què no es reconeixen. Són éssers típicament urbans i habiten les grans ciutats deshumanitzades com a projectes descartats. Pocs d’aquests homes se’n surten en vida de les situacions adverses i sempre és la voluntat d’una tercera persona, mancada d’empatia, la que els jutja i els condemna. A Bartleby, allò que el va pertorbar fou el sistema i la societat; a Kien, el sinòleg alienat, una dona inculta; a Mendel, l’entranyable llibreter de Viena, un error burocràtic.

Gógol, com a gran observador del seu temps i de la ciutat de Sant Petersburg, degué conèixer algú semblant a Akaki. Per ventura el va veure un horabaixa, perdut dins el seu nou abric, tornant de l’oficina a casa, caminant insegur per les aceres glaçades de la ciutat. Aquest fet, o un altre qualsevol, el va commoure i li va provocar el calfred que anticipa la inspiració d’un conte. Sigui com sigui, és preferible estar sempre a l’aguait, perquè és molt probable que per el nostre barri passegi un home gris i sense nom que, amb la mirada extraviada, esguarda el pintor que el tornarà visible.

Fausto Puerto

Aprendre és un plaer intens. Aprendre equival a néixer. Es tingui l’edat que es tingui, el cos experimenta llavors una mena de expansió. De sobte la sang flueix millor en el cervell (...) L’univers es dilata i alhora s’obre una porta allà on no hi havia porta. 
No són paraules meves sinó de Pascal Quignard, un escriptor que posa a prova en cada una de les seves obres la nostra capacitat per jutjar la realitat i també l’experiència que, com a lectors, hem adquirit al llarg dels anys. Aprenem observant, pensant, escoltant, conversant, tocant i estimant, però sobretot aprenem llegint i callant. Els llibres assenyalen la nostra ignorància, confirmen les nostres teories, assacien la nostra curiositat o, simplement, ens entretenen. Per això alguns homes els han cremat i alguns altres s’han rodejat d’ells tota la seva vida. No podem interrompre amb la nostra veu la veu que sorgeix del fons de la pàgina. Davant d’aquesta certesa només tenim dues opcions: o escoltem el discurs de les paraules o tanquem el volum i el deixem estar. El que mai no podrem fer és canviar el sentit d’allò que ja està escrit. Podrem destruir-lo. Podrem escriure un altre volum que digui el contrari del que exposava el primer, però el resultat obtingut sempre serà una altra cosa. El llibre és un objecte totalment indiferent als nostres desitjos, inferior o superior a la nostra moral. Tant se n’adona. Som els lectors els que ens hem d’adaptar al seu contorn i al seu contingut. Per això aprenem d’ell. Per això l’experiència de acabar un text que ens ha fascinat equival a tornar a néixer. Després de llegir un bon llibre ja no veurem la realitat amb els mateixos ulls que abans. Potser aquella roca que crèiem inamovible s’hagi desplaçat uns mil.límetres. Potser, durant la nit, la mar s’hagi allunyat infinitament de la platja. Potser sigui veritat que la llum atreu una nova llum. Tot és possible i molt més si l’obra en qüestió comença d’aquesta manera:

Los ríos se adentran en el mar. Mi vida en el silencio. Todas las épocas se desvanecen en su pasado como el humo en el cielo.

I acaba d’aquesta altra:

Las mujeres y los hombres no se comunican a través de las cosas en las que creen. Es posible que nuestro sufrimiento jamás se confunda del todo con el sufrimiento de aquellos a quienes amamos. Nuestras desgracias no pueden conmover enteramente al otro. Nuestros dolores no pueden alcanzar completamente al otro. Nuestras manos sí. La fuerza atraviesa la pared, el pensamiento la caja cavernosa de la cabeza, la voluptuosidad la bolsa de piel, el agua los ojos.

Hi ha llibres dels que ens serà suficient llegir dues línies per saber que esdevindran insubstituïbles a la nostra biblioteca. Pascal Quignard, com els grans escriptors, tan sols necessita un parell de paraules per fitxar el ritme i la intenció de tota l’obra. Amb una prosa exquisida i una erudició envejable, l’escriptor de Vida secreta es declara un home enamorat. Crec que poques vegades llegirem una història d’amor tan mística i alhora tan lírica com la de Némie i els seus silencis. El to, al.legòric i intencionadament aforístic, que utilitza des de les primeres frases ens fa deduir ràpidament que no estem començant una novel.la corrent sinó que, més aviat, ens trobem davant del diari o quadern de notes d’un poeta. El protagonista recorda, exalta i converteix en literatura la història de passió i renúncia que va viure amb una dona que va existir, que ja no hi és, que va estimar. El pensament de Quignard s’eixampla fins a nivells gairebé insondables. És l’interior d’un ésser humà el que transitem al llarg d’aquestes pàgines. És el descobriment i sobretot la comprensió dels seus desitjos més íntims allò que, en acabar el llibre, ens farà tornar a la realitat enlluernats.

Los héroes miraban eternamente a su propio pintor, que antes los había visto dentro de sí mismo, en la noche detrás de sus parpados, antes de grabar su reflejo en la pared.

L’enamorat discorre i filosofa en un llarg monòleg i tots els seus pensaments, clarividents i lluminosos, ens ensenyaran a observar des d’una altra perspectiva el paisatge que tenim davant. Quignard sempre ens canvia la visió del joc i ens porta, amb intuïció i bon pols, del sexe a l’espant, del buit a la maternitat, de la creació a la mort. Com un navegant d’un altre temps, aconsegueix embarcar les nostres idees més enrocades per a fondejar-les a ports i cales on no crèiem possible arribar-hi mai. Sovint, recons paradisíacs de la seva ànima que, mirats a través dels nostres ulls de lectors desiderats, reconeixerem com a propis i esdevindran universals. No és d’estranyar que amb una manera tan delicada i subtil d’explicar els conceptes es pugui desbaratar la percepció del món. Tornar a néixer, un poquet, després de cada lectura!. Això és tan increïble, i alhora tant cert, com ho és el fet de què, gràcies al que ens expliquen els llibres, podem arribar a convertir-nos en doctors, historiadors, matemàtics, etc. Tot és  inestable i fràgil, i així com la vida ens pot canviar després d’una primera cita, o en el transcurs d’una conversa llargament demorada, o en la contemplació d’una obra d’art, o amb la pertorbació d’una desgràcia, també ens pot canviar amb la lectura de qualsevol llibre. Si no fos així res seria just i els homes perdríem l’esperança d’aconseguir l’improbable. Visquem la vida como si llegíssim un llibre, o a la inversa: llegim el llibre com si fos la vida. Perquè, finalment, el resultat de tot plegat serà exactament el mateix: un poema envoltat de silenci.

Fausto Puerto

   Quina pena que Philip Roth tingui ja 76 anys! La seva edat ens diu que el temps que li resta per seguir una activitat creativa tan esplèndida com a la que ens té habituats és de cada cop més curt.

Quina sort pels seus lectors fidels que Philip Roth ja tingui 76 anys! Totes les experiències viscudes, les continuades lectures, l’expectació constant i crítica del món que li ha tocat viure –en especial el dels seus Estats Units- li proporcionen una maduresa literària que ja voldrien la immensa majoria d’escriptors més joves.

El temps i el seu pas indefugible ha estat un tema constant en els seus llibres; en aquest sentit, record un consell per a retardar l’arribada de l’anihilament que atribueix al seu mestre Saul Bellow: ”un escriptor no es pot morir mai mentre està escrivint un llibre”. Potser és per això que Roth darrerament publica una novel.la cada any i potser també és per això que jo que des de joveneta he somiat que era escriptora, però que m’he de conformar en ser una lectora voraç dels llibres que jo hauria volgut escriure, segueixo el consell a la meva manera: sempre tinc un bon caramull de llibres que m’esperen per a ser llegits o rellegits i així i tot en segueixo adquirint i, per tant, vaig allargant el nombre de dies que els déus m’han concedit.

A la darrera obra de l’autor, publicada el 2008 al seu país i el mes de març de 2009 a casa nostra, fa un tractament diferent del tema, si més no de la forma com el tractava als seus darrers llibres. Ara ens duu a l’any 1951,a l’ època en què els Estats Units lliuraven la guerra de Corea i estaven immersos en moments molt crítics del començament de la guerra freda. Són els anys de puritanisme, de por als que no pensaven i vivien segons el  model de vida  dels savis oficials i els anys del patriotisme més ranci. La novel.la, escrita en la plenitud de l’era Bush, no fa altra cosa que qüestionar la política del president a través d’un retorn al passat que es repeteix quasi de la mateixa manera.

El llibre que intent comentar i que encara no he esmentat té un títol molt contundent: Indignació. Tal com ens té acostumats darrerament Roth, es tracta d’una obra breu, només té 190 pàgines. En altres èpoques havia escrit novel.les de més de cinc-centes planes (Zuckerman encadenado,1979 ,Pastoral americana,1998, etc.); ara sembla que té pressa d’acabar i començar de bell nou un altre llibre i després un altre i un altre. Aquí ens enfronta a una sèrie de personatges que, per diferents raons, estan indignats.

Està indignat el narrador-protagonista Marcus Messner, jueu, fill d’un carnisser kosher, que estudia a la universitat de Winesburg, Ohio - que és el mateix que dir qualsevol universitat de l’Amèrica profunda- . En Marcus vol, sobretot, no anar a la guerra de Corea i per això estudia i treballa molt. Ell veu com estan reclutant a tots els joves no universitaris i no vol morir com moriren els seus cosins a Europa durant la 2ª Guerra Mundial, però un seguit d’actes de rebel.lia com no voler assistir als serveis religiosos setmanals obligatoris, fer unes declaracions d’ateisme fonamentades en l’assaig Per què no sóc cristià del “lliberal” Bertrand Russell, per tot això i per altres temes, acabarà essent enviat a la guerra irremissiblement.

Està indignat el degà de la facultat Harris D. Cauwell, aparent erudit, reaccionari, autoritari i inquisidor manifest, perquè un estudiant de divuit anys pretén ser diferent dels seus companys i s’atreveix a qüestionar alguns costums i algunes creences que ell pressuposa en tots els estudiants de la seva universitat i també del seu país.

Està indignat el pare carnisser de Marcus perquè el seu fill creix i vol volar tot sol, està indignada sa mare perquè no pot suportar les obsessions del seu marit i perquè el seu estimat fill té contacte amb una noia emocionalment inestable i també està indignada la pobra Olivia Hutton, aquesta noia inestable i especial perquè ningú no la comprèn. Encara trobam més gent indignada, si llegiu el llibre la hi descobrireu vosaltres els lectors i us podreu indignar amb la narració dels actes d’uns personatges que viuen en la societat amoral dels anys 50 la qual no és manco amoral que la nostra, la de la primera dècada del segle XXI.

I tot això adobat amb les paraules adequades a cada situació, amb les frases precises per a cada descripció de personatges, de situacions, de fets o de sentiments. Tal i com sempre, a la prosa de l’autor nord-americà dels Estats Units no li manca, però menys li sobra, res per tal d’arribar al cor i al cervell dels seus lectors.

Marta Sancho

‘Mosaic de lletres’, el libro más vendido en un intenso día en Manacor

La crisis económica no pudo con la feria, que fue la de más público y más ventas de los últimos años en la ciudad

G.MAS/J.SITGES

Una recopilación de cuentos y poemas de más de veinte escritores de Manacor, bajo el título Mosaic de lletres, fue, sin duda, el libro más vendido en el marco de la Fira del Llibre que anualmente se celebra en el Claustre del Convent de Sant Vicenç Ferrer. Todo un éxito en ventas y público que eclipsó la posibilidad de un Sant Jordi con crisis.
Manacor vivió ayer una intensa y maratoniana diada de Sant Jordi, donde las cinco librerías de la ciudad pusieron a la venta las novedades editoriales, mientras que volvió a triunfar el stand de intercambio de libros.
Durante toda la jornada, el claustro se convirtió en un escenario improvisado para actuaciones musicales, cuentacuentos y un concierto de jazz infantil. La presentación del sexto número de la revista MUSA, del Museu d’Història de Manacor, un concierto de piano y dos conferencias sobre educación y relaciones de pareja pusieron el broche de oro a la Fira del Llibre de la ciudad.
Por lo que se refiere al ránking de ventas en catalán, Mosaic de Lletres arrasó tras Un llac en flames, de Hilari de Cara, y En lloc segur, de Wallace Stegner. En lengua castellana, el líder indiscutible fue Los hombres que no amaban a las mujeres, de Stieg Laarson; La elegancia del erizo, de Muriel Barbery, y La mujer verde, de Arnaldur Indridason.
Por otra parte, el pasado miércoles tuvo lugar en la Biblioteca Municipal la presentación del libro El taller dels somnis, de Gabriel Mestre Oliver, que corrió a cargo de Guillem Puerto y Montse Pérez. Una novela que, aunque no sea una continuación de Els déus irresponsables, se concibe como una historia paralela donde la realidad y la ficción se entremezclan con la vida cotidiana y los viajes culturales.
El municipio de Vilafranca, fiel a su tradición por el libro, también realizó diferentes actos a pesar de que el mercadillo se celebre el próximo domingo. Así, se realizó un taller de manualidades sobre puntos de libro y la presentación del libro Les possessions de Vilafranca de Bonany, a cargo del historiador Gaspar Valero, en el Casal d’Entitats.

Notícia publicada a l'Última Hora dia 24 d'Abril de 2009

Veure notícia

   Quasi dues dècades després de la publicació de Lo peor de todo, la seva primera novel.la, Ray Loriga (Madrid, 1967) encara ha de carregar amb el pes d’haver estat un dels màxims exponents de la generació X de la literatura espanyola. La seva imatge d’escriptor maleït que defuig els cercles literaris no ha ajudat a què el reconeixement de la seva obra –quasi sempre innovadora i imaginativa- fos unànime. Això no obstant, Loriga és amb diferència l’escriptor amb més estil i talent de la seva generació. Ha sabut elaborar una prosa nua i depurada, sense imatges pretensioses ni ornaments superflus, i, a més, l’ha amarada d’un elegant lirisme a l’abast de molts pocs.

Lo peor de todo (1992) és una novel.la curta, sense principi ni final, una mena de parèntesi dins la vida d’Elder Bastidas, un jove problemàtic i solitari sumit en la tristesa i la incomprensió dins un món que li és hostil. A través dels records de la infància, de l’amor cap a la seva ex al.lota i d’anècdotes sense sentit, ens va donant una idea de la seva complexa personalitat. Loriga empra un narrador en primera persona que no es desferra en cap moment de les sensacions del personatge principal. La novel.la es pot considerar el monòleg d’un somiador, d’un jove que cerca una escapatòria al seu aïllament i reclusió, d’algú que creu que el món pot ser millor i que realment ho espera.

Com moltes altres obres de la generació X, Lo peor de todo és una narració particularment autobiogràfica, fet que la fa pròxima al lector i que ajuda a establir una forta complicitat amb ell. Tot i la sensació de cansament i de pessimisme que envolta en tot moment la història, Lo peor de todo és un llibre àgil i que es llegeix amb relativa rapidesa. Amb una escriptura molt influenciada per Raymond Carver, un llenguatge simple i una manera de contar les coses a pinzellades, la novel.la es pot definir com un viatge imparable cap a l’interior més desconegut de cada un.

Lo peor de todo va aconseguir en el seu moment un gran èxit de públic i de crítica, fou traduïda en molts països europeus i és considerada l’inici de la generació X a la literatura espanyola.

És inevitable associar Ray Loriga a d’altres noms de la seva generació com José Ángel Mañas, Pedro Maestre o Lucía Etxebarría. Tots ells presentaven en les seves primeres novel.les una visió desencantada de la societat, amb personatges buits de principis i de valors dins un món urbà modern. Això no obstant, l’intimisme poètic de Loriga a Lo peor de todo queda qualitativament molt per damunt de la violència i la cocaïnofília de Historias del Kronen (1994), del victimisme malaltís de Matando dinosaurios con tirachinas (1996) o del feminisme histèric de Amor, curiosidad, Prozac y dudas (1997), novel.les també clàssiques de la generació X espanyola.

La literatura d’aquests joves escriptors dels anys noranta és una literatura compromesa amb les coses quotidianes, farcida d’experiències personals, i que troba com a aliats els lectors joves i adolescents que veuen reflectida la seva situació personal a les novel.les. En elles sovint s’hi representen les seves sortides nocturnes a les grans ciutats, l’ús i abús de les drogues, del sexe, de l’alcohol, i la falta de feina i d’al.licients personals. D’alguna manera es pot dir que els falsos paradisos de la burgesia de la societat del benestar són romputs per aquests escriptors.

La generació X va ser un fenomen editorial que es manifestà en un elevat nivell de vendes, en multitud de premis i en exitoses versions cinematogràfiques. Avui en dia molts dels seus llibres són considerats com a tractats de sociologia juvenil urbana perquè representen la realitat que llavors existia. Convertiren la pròpia vida en matèria novel.lable. La literatura es va fer mirall del sistema de vida caòtic i accelerat de finals del segle XX. Aquest moviment, però, es va trobar amb dures desqualificacions per part dels sectors més conservadors de la crítica i els autors foren declarats renegats de la literatura i acusats de pobresa de llenguatge i de falta de sensibilitat i de gust estètic.

Al contrari que d’altres companys de generació –alguns ja desapareguts del mapa, altres sobrevivint a còpia de recuperar els personatges i els ambients dels seus multivenuts primers llibres-, Ray Loriga ha sabut evolucionar. Molt relacionat des de sempre amb el cinema, va col.laborar en el guió de Carne trémula (1997), de Pedro Almodóvar, i va escriure el guió de El séptimo día (2004), de Carlos Saura. A més, ha dirigit dos films: La pistola de mi hermano (1997) i Teresa, el cuerpo de Cristo (2006). Cal destacar d’entre la seva obra literària alguns títols imprescindibles com Héroes (1993), Tokio ya no nos quiere (1999) o El hombre que inventó Manhattan (2004). Recentment ha estat notícia per la publicació de la seva darrera novel.la Ya sólo habla de amor (2008).

Tomàs Bosch