Món de Llibres

   Un barret descontrolat vola empès per un vent lleuger. Un home calb, d’una seixantena d’anys i gras com una pera l’hi corre al darrera tot esbufegant. Sap que no es pot precipitar. Sap que per agafar un capell desbocat, que s’escapa aprofitant l’impuls d’un corrent d’aire, és necessari mantenir el cap fred, ser prudent i esguardar, amb paciència, l’oportunitat d’aglapir-lo amb un moviment ràpid i precís, tal com fan els bons caçadors de papallones. El nombrós públic - reunit per veure una altra mena d’espectacle molt més emocionant - no pot aguantar les rialles. L’escàndol, emperò, no pareix afectar el nostre protagonista que, amb agradable i complaent somriure, sembla no prestar atenció a les burles. Hi ha pocs moments en l’existència d’un home en què aquest experimenti tan lamentable angúnia i trobi tan poca commiseració caritativa com quan va en persecució del seu propi barret. Això és cert, però no del tot si l’estoic corredor, i principal afectat de la ventada, considera que aquest fet no té cap importància i que tot plegat forma part d’una broma tan bona com qualsevol altra.

Chesterton, al seu hilarant llibre d’assajos Correr tras el propio sombrero, dóna la volta a les paraules de Dickens. Per què ha d’ésser tan desagradable encalçar un capell? La mateixa gent corre molt més aviat quan es tracta de jocs i esports. I és veritat. Els futbolistes corren darrera la pilota amb més audàcia del que ho farien darrera un estel; a més cobren milions d’euros pel simple fet d’encaixar-la d’una puntada entre tres pals. Hi ha gent que per fer exercici corre per damunt una cinta que no porta en lloc mentre contempla la paret i escolta We are the champions. I n’hi ha d’altra que per celebrar les victòries del seu equip corre fins a la font més pròxima per tirar-s’hi de cap i cridar Oee, oee, oee, oee!. No és això ridícul? Chesterton diu que l’home és una criatura molt còmica, i la major part de les coses que fa són còmiques, com menjar, per exemple. I afegeix que les coses més còmiques són precisament les que més val la pena fer, com fer l’amor. Un home que corre darrera el seu barret no és ni la meitat de ridícul que un que corre darrera la seva dona.

Explicat aquest panorama, i sense perdre la realitat de vista, no semblarà tan estrany que un lector del segle XXI vulgui fer-se soci d’un excepcional club fundat a principis del XIX per un entranyable i xerraire senyor en forma de pera.

Respectant la cronologia de l’obra, el darrer llibre de Dickens que he llegit hauria d’haver estat el primer llibre de Dickens que vaig llegir. Per compensar l’atzarós desordre de les meves lectures, faré d’aquest article el pioner de tots els que dedicaré al genial escriptor de Portsmouth. Confio, amb aquesta iniciativa, esmenar l’inexcusable descuit que he comès i, alhora, disculpar-me davant els honorables socis de l’únic club del món del que m’agradaria formar part. En la meva defensa, i també amb la recercada intenció de reblanir els cors d’aquells que s’autodenominen pickwinians, afegiré que sempre m’han acompanyat els personatges immortals i els paratges inoblidables de les novel.les de Charles Dickens. Per subratllar això, afirmaré que mai no he pogut oblidar les aventures de l’espavilat i valent Oliver Twist; ni el coratge i la disciplina del gran David Copperfield; ni les amistats turmentoses del jove Pip i la bogeria de la senyoreta Havisham; ni la trista mort de la petita Nell; ni les escales i els recons d’aquella casa dessolada que durant una llarga temporada vaig habitar; ni les històries de les dues ciutats que canviaren la vida del doctor Manette.

Malgrat tots aquests herois i malgrat tots aquests records, a la llista de noms que he citat en mancava un de molt important que ara, amb solemne i profunda admiració, transcric en lletres majúscules: SAMUEL PICKWICK, o aquell senyor d’agradable somriure i excel.lent disposició que, finalment, després d’una llarga carrera i amb un àgil bot, agafà la seva propietat, se la plantà al cap i s’aturà a recuperar l’alè.

Fausto Puerto

Pickwick a la caça del barret

Bram Stoker creà l’any 1897 el personatge vampíric per excel.lència: el Comte Dràcula.
Es diu que es va inspirar en un personatge real anomenat Vlad Draculea, Príncep de Valàquia, que durant els seu regnat va utilitzar mètodes de tortura tan diversos i sàdics com l’empalament, l’amputació de membres, l’extracció d’ulls i altres atrocitats contra els seus enemics. Però, sobretot, la llegenda ens diu que Vlad es bevia la sang de les seves víctimes.

S’han escrit infinitat de llibres i s’han realitzat infinitat de pel.lícules relacionades amb el mite del vampir. No m’havia interessat per aquest tipus de històries fins que vaig decidir llegir aquest clàssic. No va ser res premeditat, simplement feia un parell de vegades que el veia al prestatge, el vaig agafar (no vos passa que quan teniu pensat llegir un llibre, al costat n’hi a un altre que vos reclama i acabeu agafant-lo?) i el vaig començar.

El llibre d'Stoker té una gran obertura. L’arribada i l’estadia de Jonathan Harker al Castell de Dràcula podria ser perfectament una novel.la curta. De fet en Fausto em va comentar que forma part del llibre El Vampiro publicat per l’editorial Siruela, en el que estan recollits contes d’escriptors que també tractaren el mite del vampir com Poe, Tolstoi, Polidori, etc. L’aparent calma del principi, les primeres sospites, els esdeveniments estranys i inexplicables, els pensaments i els dubtes del protagonista, el castell i les parets per les que pugen i baixen misterioses criatures i, finalment, la confirmació de totes les sospites fan del començament de Dràcula una peça independent de la resta de l’obra.

La història ens és narrada a través dels diaris personals dels principals personatges, excepte les parts que fan referència al Comte que són un exercici d’estil a càrrec de l’autor. Un cop la crònica dels esdeveniments s’allunya del castell de Dràcula s’inicien les primeres pàgines dels diaris dels altres protagonistes i decau un poc el ritme endimoniat del principi.  De sobte, no sabem exactament com enllaçar tanta informació-tenim obertes un parell d'històries al mateix temps-però poc a poc tot va lligant amb sentit. Algunes parts del llibre són una mica previsibles, però tot i així tenen un encant especial.

Un detall que m’ha agradat de la novel.la és que el personatge de Dràcula apareix en poques ocasions: la trama està més enfocada al pànic que crea amb els seus actes. Dràcula ataca d’una manera silenciosa i elegant, tot envoltat d’erotisme i d’una intensa càrrega sexual. L’aproximació dels afilats claus al coll nu de les belles Lucy i Mina o el moment en què Harker es troba amb les tres vampireses en són un exemple. Potser aquest és un dels aspectes que fan que els vampirs estiguin tan presents en la literatura i el cinema.

Hi ha un programa a Radio 3 que es diu El Ambigú on el seu presentador acostuma a emetre diferents versions d’una mateixa cançó, cosa que és realment interessant i amb la qual es demostra la creativitat que poden tenir diferents músics amb una mateixa peça. Així que, després de llegir el llibre, vaig fer el mateix però amb les pel.lícules basades en la història de Bram Stoker.
Vaig veure el Dràcula de Tod Browning (1931), el de Terence Fischer (1958), el de Jesús Franco (1970) i el de Francis Ford Coppola (1992), i va ser una experiència molt curiosa. Els diferents punts de vista sobre la mateixa història canvien radicalment i es pot dir el mateix de l’ambientació i tractament de personatges. Cap de les pel.lícules és absolutament fidel al llibre, sempre hi ha algun detall significatiu que és modificat. Personalment em quedo amb l’adaptació de Jesús Franco, director valent que sense un gran pressupost crea una obra ben digna amb un Renfield genial.

Per finalitzar, salutacions al Sr. Harker i al Sr. Comte, lectors incondicionals d’aquest blog.

Sus Mateu

Primero el piano establece la pauta, luego el bajo pulsa el sagrado ritmo de las olas y la batería hace crepitar la madera, entonces aparecen las dos voces, trompeta y saxo,  que se entrelazarán, mostrando el arcano, sólo unos minutos, en un mismo juego de improvisaciones que es siempre diferente.

¿Y qué sucede?
Sucede que hay libertad en la estructura y amplitud en el marco.
Sucede, el arte sucede.

Los cinco músicos esperan, relajados, a que ocurra lo improbable. Que cinco individuos, ni siquiera semejantes en el color de la piel -carbón, miel, canela, barro y bambú-, se transformen en un único cerebro que durante unos pocos e insondables  minutos incorpore el silencio y el espacio al ritmo y la melodía, y metamorfosee estructuras abstractas en estados emocionales.

Entonces, a veces, el solo de trompeta, breve y descarnado, te hace llorar de alegría al costado del camino. Otras, te obliga a refugiarte en lugar seguro esperando el ataque de algún vampiro.
Y es que en la belleza más pura hay algo de horror.
Y de seca melancolía.

La espera relajada se prolonga hasta que un bajo eléctrico repite una misma pulsación con persistencia de granito y las dos baterías cruzan el compás y un clarinete bajo hace pastosos tres interminables segundos en que la muerte se aprecia en plena vida: éxtasis, alegría de conocer.

El negro magnético que toca la trompeta te ignora detrás de sus gafas negras.

Si los blancos supieran realmente lo que encierra la mente de la mayoría de los negros, huirían asustados.

La trompeta ahora suena como una guitarra. Es imposible no mover el pie.
El fraseo dura un minuto y cuarenta segundos en los cuales la vida adquiere una certeza irrefutable.

Dicen que al trompetista, en una cena en la Casa Blanca, una sofisticada dama, al ver que era el único negro en una mesa de celebridades blancas,  le preguntó:
“¿Qué ha hecho usted para estar aquí, señor Davis?”.

Miles Davis, bello y negro, hace una seña imperceptible y los músicos dejan de tocar.
La luz lo ilumina, lo demás está a oscuras.
Su música parece el canto del último humano.
Cierra los ojos, ve colores.
Un viento invisible intenta tumbarlo pero él lo utiliza para dejarse llevar, sin perder el compás y sin cometer, jamás, la grosería de repetirse.

Gabriel Bertotti

    L'editorial La otra orilla, del grup Norma, acaba de publicar Zona, la darrera novel.la de Mathias Enard, un francès de 37 anys que resideix a Barcelona des de l'any 2000, on treballa de professor d'àrab en la Universitat Autònoma. La traducció de l'original francès (magnífica) ha anat a càrrec de Robert Juan-Cantavella, un membre de l'anomenada "Generación Nocilla” del qual encara no he tengut l'oportunitat de llegir res.

Zona, és un intens monòleg de quasi 400 pàgines en què el protagonista, l'ex milicià croata Francis Servain Mirkovic, un home en la meitat de la seva vida,  rememora els seus malsons en un tren que enllaça Milà amb Roma. Durant el llarg trajecte, Servain analitza el que ha estat la seva vida fins aleshores. El procés de recordar, el fet d'admetre el seu caòtic i destructiu comportament, els seus fracassos amorosos, l'absoluta deixadesa amb la família (burgesa i respectable) i tot el seguit de baixeses morals que a poc a poc se li van presentant en forma de remordiments mentre el tren s'acosta a Roma, li produeixen una terrible vergonya.

Al final del viatge, l'espera algú per a comprar-li el maletí que porta, que conté informació detallada sobre una llarga llista de criminals de guerra que actuaren en els principals conflictes del segle XX, i també fotografies i  documents comprometedors per a distints governs. A la llista hi ha membres destacats del Mossad, torturadors francesos de la guerra d'independència de l'Alger, botxins dels conflictes de Trieste,  fotografies de les multituds massacrades de Mathaussen,  i, entre altres evidències de la barbaritat humana, dades concretes sobre assassins i atrocitats perpetrades durant  la guerra de l'antiga Iugoslàvia, on el protagonista hi lluità dos anys com a mercenari.

Servain està convençut que la quantitat que li pagaran per evitar que transcendeixi la informació que conté el maletí —que com a membre del servei de defensa francès ha pogut anar recollint clandestinament dels arxius—, li permetrà començar una nova vida en un altre lloc amb la identitat que ha usurpat a un vell conegut seu que està tancat en un manicomi, un tal Yvan Deroy.

En el procés de retorn al seu passat, el protagonista convoca la Història en un immens travelling on compareixen una gran quantitat de ciutats i personatges. En el variat mosaic, invoca escriptors  que, per un motiu o l'altre, s'instal.laren en algun lloc de la mediterrània, (especialment en l'àrea sud i est, la Zona on el protagonista ha treballat com espia o com soldat). Apareixen Jean Genet a Chatila, Ezra Pound a Venècia, Malcolm Lowry a Taormina o William Burroughs a Tànger... O militars com Anníbal a Itàlia, Cervantes a Lepanto, Napoleó a Lodi... I convoca també, el protagonista, una multitud de botxins (Millan Astray, Ante Pavelic, Franz Stangl, Eduardo Rózsa...) i de víctimes (a Síria, al Líban, a Armènia, a Salònica a Auschwitz...) amb una duresa colpidora i un realisme terrorífic.

La novel.la, que no obstant estar escrita en minúscula i amb la coma com a única puntuació ortogràfica segueix l'ortodòxia del plantejament, el nus i el desenllaç, té un cert esperit de la Ilíada; de fet en nomena constantment personatges i situacions arquetípiques i en treu paral.lelismes amb l'època actual.  En algun lloc se'ns recorda que Homer fou el primer gran narrador de la primera gran batalla.

Mathias Enard  —com ho feia Jonathan Littell en Les Benignes—  ens parla a Zona de la violència i la guerra. De la capacitat humana d'engendrar “el mal” i practicar la crueltat (què se sent en matar una persona, en disposar de la seva vida?), i també del predomini del caos sobre l'ordre, i ho fa amb un verisme increïble. En aquest sentit, Enard m'ha semblat menys truculent que Littell, però igual de contundent.

cuando Stéphanie gritó “eres un monstruo” yo debería haber adivinado que lo sabía todo de mí desde hacía tiempo, ella queria que yo lo reconociese, que confesara lloriqueando en su hombro, quería que apelase a su compasión, que desnudase mis pecados mortales, quería perdonarme, pensaba que tenía la fuerza suficiente para perdonarme, pero antes era necesario que yo lo reconociese, y la carga se reveló para mí demasiado pesada...

Imagin que és pura casualitat, però tant Enard com Littell,  a més  d'haver escollit Barcelona com a lloc de residència i de treball, coincideixen, també, en els seus plantejaments ètics.  En les seves respectives obres denuncien ambdós el fet que la “memòria” es compri i es vengui i s'utilitzi o s'amagui segons les intencions polítiques dels governs. L'un i l'altre ens parlen amb vehemència de situacions històriques irregulars: de França amb el tema d'Alger o del seu col.laboracionisme amb els nazis; del Líban  i la seva manipulada guerra civil; d'Espanya i  la cruel  repressió contra els republicans vençuts; del cinisme dels israelites en el conflicte palestí... I sembla que ens llancin un missatge per advertir-nos que  és desitjable que la literatura contribueixi a mantenir viva la vertadera Història.

En un panorama literari realment decebedor, és una delícia comprovar que novel.les que no s'han escrit amb cap intenció de convertir-se en best seller, gràcies a la qualitat i al boca oïda, entrin dins les llistes dels més venuts.

Tomeu Matamalas

Josep Lluís Aguiló, poeta manacorí i ara també de la ciutat de Barcelona, és l’escriptor a qui ha tocat inaugurar el Bloc de l’escriptor convidat, una iniciativa original que pretén convidar distints autors per a que, durant dos o tres mesos, cada un d’ells dirigeixi i faci les aportacions que trobi necessàries en el format i el contingut d’aquesta pàgina. Considero que és un bon pas que ens permetrà conèixer una mica més els nostres autors. Tots els que tenim i mantenim un bloc sabem que, al començament, és força complicat fer-se un nom dins la blogosfera i aconseguir els primers lectors. Per això, des de Món de Llibres, us animam a fer una passejada per aquesta nova plana web.