Món de Llibres

  Heus aquí una novel.la ni molt curta ni molt llarga, té 219 pàgines, escrita per una autora desconeguda, fins ara, fora de la República Txeca i d’Alemanya. Una novel.la que escrigué quan ja era molt vella i que publicà a l’edat de 91 anys.

Lenka Reinerová és la darrera d’una llarga llista d’escriptors jueus txecs (el més destacat dels quals seria Franz Kafka) que escrigueren en alemany. Això és a causa del fet que a la Praga de l’imperi austrohongarès, els jueus de la burgesia benestant feien estudiar els seus fills en escoles i instituts de cultura i llengua alemanya; fins llavors les circumstàncies històriques els havien inclinat cap aquella llengua que associaven a la d’un poble més obert, culte i tolerant envers ells i no pas la dels txecs nacionalistes que els havien perseguit en diferents pogroms en un passat prou recent i dolorós.  Encara no tenien ni la més mínima sospita sobre les crueltats a què seria sotmès el seu poble durant els anys del nazisme.

Todos los colores del sol y de la noche és el relat marcadament autobiogràfic d’una dona que visqué les dues etapes pitjors de la història de l’Europa del segle XX: la persecució dels jueus durant el nazisme i la persecució a la que foren sotmesos els comunistes i jueus supervivents de l’Holocaust pels mateixos companys de partit durant l’estalinisme. Si la primera persecució era irracional, inhumana, atroç, i tots els sinònims que vulgueu afegir a la llista per a remarcar una de les etapes més vergonyoses de la Història, la segona era encara una mica més absurda en el sentit de què els perseguidors eren els propis camarades i els perseguits en cap moment sabien de quins crims eren acusats, jutjats, empresonats, tancats dins camps de concentració o condemnats a mort.

En aquest punt del text m’aixeco de la cadira per fer una breu pausa i a la ràdio sento que anuncien la concessió del Nòbel de Literatura 2009 a una escriptora romanesa-alemanya que no havia sentit nomenar mai. M’afanyo a cercar al Google i m’adono de què es tracta d’una altra autora perseguida, aquesta vegada per la Securitate del dictador romanès Ceaucescu, per pertànyer a la minoria alemanya de la regió romanesa del Banat. Realment els darrers anys ens trobem amb una allau de llibres que ens parlen i revisen èpoques bastant recents i ens mostren facetes i punts de vista diferents als que estàvem avesats.

Un cop acabat aquest petit incís, us diré que un dels trets de la novel.la sobre la qual escric és que no es limita a presentar-nos de forma lineal el present dels interrogatoris a la presó de Praga a l’any 1952, sinó que fa salts, a través dels records, al passat de la presó de París, on restà tancada en el decurs de l’ocupació alemanya de França o a altres moments de la seva vida que ens ajuden a conèixer i a situar el personatge en el seu context i  a entendre millor l’època en la qual es desenvolupa la narració.

Per acabar, us diré que us he presentat una de les moltes novel.les que editorials independents com Asteroide, Minúscula i d’altres, ens estant posant a l’abast a tots aquells que tenim interès en endinsar-nos, d’una forma literària, dins la història passada, recent o present. Fa pocs dies, un escriptor per qui sento una profunda admiració digué: “Aprendrem més història de la França del segle XIX llegint Balzac que estudiant un manual”. Però no heu de pensar que només compten els fets històrics en el llibre, els esdeveniments ens són detallats per una narradora excel.lent que no només explica i explica sinó que també reflexiona amb profunditat, fent-nos coparticipants de la seva angoixa i, sobretot, de l’esperança que no es perd ni en els pitjors moments.

Marta Sanxo

(Spira mater)

El pariargonauta és, tal vegada, la criatura més generosa, no tan sols de l’illa d’Onirca, sinó també de tot el regne animal. Tan desmesurada és la seva generositat que la seva principal funció és pondre ous d’altres espècies. Per fer-ho, fa servir un «apèndix paritori», que és la seva característica morfològica més distintiva. Es desconeix com funciona el seu propi sistema reproductiu.

Alejandro Blassi

   Parece que la primera opresión en el pecho la sintió en el baño. No me cuesta imaginarlo con los pantalones bajos, impidiéndole el avance, la mano apoyada en la pared de ladrillo, buscando la puerta de calle. Sin embargo lo encontraron muerto en la cocina, la más interna de las habitaciones. Otros han hablado de su obra, de su carácter, a mí lo que me interesa es lo último que leía. El libro abierto sobre el taburete que se había traído de Londres, junto al inodoro inmaculado.

Había decidido leerlo una vez más, harto de tanta banalidad y de las superfluas tonterías de las decenas de mediocres que se hacían llamar “artistas de la escritura” y que le enviaban sus libros. “Burbujas de crema”, los llamaba.
Ninguno de ellos se hubiera dejado matar por su obra. Ninguno hubiera seguido escribiendo si no le pagaban de manera adecuada.
Él amaba otro tipo de escritores, aquellos que establecen con la literatura una relación pasional, esencial para sus vidas.

Apreciaba a Vargas Llosa, más de una vez le había hecho la broma de que sus respectivas relaciones con la escritura eran para el peruano un matrimonio y para él, el viejo uruguayo refugiado en una cama, una procaz exaltación de amantes infieles.

La ceniza caía en las sábanas. Vestía una camisa desabrochada, un pantalón pijama celeste, estaba sin afeitar, los cabellos revueltos.

Volvía, ahora que sólo quedaba morir, a Faulkner. Volvía una y otra vez a las frases complejas y secas; volvía a la insoportable humedad de los cuerpos sedientos y pobres; a la trenzada decadencia de individuos relacionados por redes invisibles, arrastrados hasta el fondo limoso de un río oscuro.
El río, la pobreza, la carnalidad de una sandía partida al caer de un carro, y los idiotas que miran el vuelo de las moscas sin saber jamás qué es en realidad una mosca.

Lo imagino saliendo de la cama, caminando sigilosamente hacia el baño, intentando no hacer ruido para que el perrito de su esposa no vaya a por él, que está en los huesos y que puede ser un buen objetivo. (En realidad el perrito lo adoraba, pero no podía evitar transformar la amistosa realidad en una posible amenaza). Tensaba el cuerpo y como un guerrero se erguía y avanzaba sin temor.

Abría el libro y leía, abandonándose a la prosa hipnótica del rey de los escritores americanos:

“No es que pueda vivir, es que quiero. Es que yo quiero. La vieja carne al fin, por vieja que sea. Porque si la memoria existiera fuera de la carne no sería memoria porque no sabría de qué se acuerda y así cuando ella dejó de ser, la mitad de la ceremonia dejó de ser y si yo dejara de ser todo el recuerdo dejaría de ser"
Sí, pensó "Entre la pena y la nada elijo la pena”.

“Hijo de puta”, pensaba en el traductor de Palmeras Salvajes, el libro que estaba leyendo, sabiendo íntimamente que su mejor libro, el que nunca escribió, sonaba semejante a la jerga oscuramente ardiente que le helaba la sangre y le abría el corazón.

“Soy Faulkner traducido por Borges. Soy Onetti”.

Gabriel Bertotti

El psicoplàncton és l’organisme més esquiu de tota l’illa d’Onirca, ja que habita a la ment de qui l’observa detingudament, sempre que l’observador sigui prou escèptic com per no creure en la seva existència. Aquesta condició el fa pràcticament imperceptible.

Alejandro Blasi

   La publicació de L'origen de les espècies, ara fa cent cinquanta anys, va capgirar els fonaments de la biologia i, de retop, l'estatus preeminent de la religió en el camp de la ciència. Fins aleshores era la Bíblia que determinava, per exemple, l'edat de la Terra (uns 6.500 anys segons els càlculs de l'època), i la procedència de l'home i els animals. Tanmateix, poc es podia pensar Charles Darwin (1809-1882), jove naturalista aspirant a clergue, quan s'embarcà al Beagle el 1831 que els cinc anys de viatge pels mars del sud li suposarien un xoc tan gran.

A la novel.la de Harry Thompson, Charles Darwin comparteix protagonisme amb el capità del HMS Beagle, Robert FitzRoy, un brillant oficial de la Marina Reial Britànica, un cristià amb pretensions científiques (ara en diríem un «creacionista») i, per sobre de tot, un home fidel als seus principis. Durant cinc anys, doncs, FitzRoy va tenir al seu costat un gegant de la ciència com Darwin, compartint experiències en un món verge on l'aventura encara era possible. I així, compartint l'odissea del Beagle, va ser com el capità hiperresponsable i el jove naturalista, cavallers britànics, es van fer amics.

Al principi del viatge ambdós eren creients, però els descobriments de Darwin els havien de separar. Mentre FitzRoy quedava ancorat en el creacionisme, Darwin, a mesura que caramullava evidències, va anar articulant la teoria de l'evolució de les espècies, la qual finalment va fer pública l'any 1859 (vint-i-tres anys després de finalitzat el viatge del Beagle) sota el títol The origin of species. La publicació va significar la ruptura total, l'enemistat, entre els dos antics companys.

No hi ha dubte que el personatge més fosc i turmentat de la novel.la és el capità del Beagle, Robert FitzRoy, el qual no aconsegueix superar una concepció de la religió que l'autodestrueix. FitzRoy és incapaç de dubtar del Déu apocalíptic de l'Antic Testament, encara que no el comprèn. Per això s'oposa en cos i ànima a la teoria evolucionista, perquè va en contra del dogma que marca la Bíblia. La seva religiositat, però, no el consola, més aviat l'aïlla.

D'altra banda, el Darwin que ens dibuixa Harry Thompson incideix en les contradiccions del discurs cristià en relació a la mort i al patiment. Desconec si en la vida real, en alguna ocasió, Charles Darwin va arribar a negar l'existència de Déu amb la contundència amb què ho relata Thompson. Pel que he llegit, Darwin va ser respectuós amb la religió (la seva esposa, sense anar més lluny, era profundament creient). La seva evolució cap a l'agnosticisme va ser lògica, raonada, educada i impecable. Tanmateix, li era impossible participar del Déu -d'aquell Déu venjatiu de qui cercaven la petja pels mars del sud en forma de diluvi universal- de l'Antic Testament.

Com veiem, la disputa entre ciència i religió, personalitzada en Darwin i FitzRoy, és un dels aspectes més suggestius d'Hacia los confines del mundo. De fet, l'autor tenia una gran experiència com a productor i guionista de televisió, però només va poder escriure aquesta única novel.la, el títol original de la qual és This Thing of Darkness, magnífic encapçalament que en una traducció més o manco literal podria ser Això fosc. Tanmateix és evident que en el títol original hi ha una referència clara a Heart Of Darkness (El cor de les tenebres), de Joseph Conrad. Als Estats Units –per què: aquesta és la qüestió– l'intitularen To The Edge Of The World, amb la qual cosa pren força el vessant aventurer de la novel.la; això sí, en detriment del costat obscur, que també hi és i en gran mesura.

A més a més, This Thing of Darkness és part d'un vers de La tempesta (acte V, escena I), l'enigmàtica obra de teatre de William Shakespeare. Amb el canvi de títol, doncs, es perd la referència al bard anglès. Tot i això, en l'edició en espanyol, Salamandra va optar per traduir l'encapçalament americà. Al meu entendre, el canvi de títol és un error, ja que desvirtua la intenció de l'autor de posar l'accent en l'aspecte dramàtic de la novel.la; ressaltar, en definitiva, l'aspecte salvatge de l'aventura, la bogeria que tots portam a dintre i que pot aflorar en circumstàncies extremes, en situacions límit, com ara la vida extrema en un vaixell a la Terra del Foc.

Llorenç Carreres