Món de Llibres

(Chamaeleonidae alatus)

Difereix del camaleó típic pel parell de robustes extremitats inferiors que el mantenen dret. Les superiors, en canvi, han evolucionat en dues banyes sense funció aparent que li confereixen certa gràcia altiva. És incapaç de volar, les ales cridaneres li serveixen exclusivament per mantenir l’equilibri, cosa que aconsegueix amb prou feines.

Alejandro Blasi

   La culpa de tot la té en Josep Lluís Aguiló. Convindreu amb mi que un tipus que entra a la llibreria recitant (en veu alta i en neerlandès!) els inefables versos de Madame Vanderpipf,

Omm kroop der pop
Zoom kroon der soup
Soon droon der oopersnoop,

sense cap compassió pel llibreter i pels astorats clients que resten muts vora les taules de novetats, és un individu poc recomanable. Si a més, i segons he pogut constatar personalment, comparteix taula i arròs brut assegut a un lloc sagrat (vull dir en un espai, en teoria, més vinculat a pràctiques religioses que culinàries) amb un amic de la talla moral i literària de Sebastià Alzamora, ja no hi ha dubte de què tinc un greu problema. Cal recordar que aquest veí de Lluchmajor, admirador també de la Vanderpipf, és el mateix personatge que, sense dubtar-ho un segon, s’atreví a presentar un recull de contes i poemes d’escriptors manacorins i que després, en declaracions serioses a la premsa, fou capaç d’admetre que això “l’hi posava”. Déu no vulgui que ambdós compareixin qualsevol dia per la llibreria, amb els ulls vermells i les mans humides, predicant que la cultura és una cosa perillosa de la que, perfectament, en podem prescindir. Fins aquí podríem arribar!!

De tots és sabut –com diu Antrobus- que tota cultura corromp (sobretot la francesa, que corromp absolutament) però, i afortunadament, la cultura és una malaltia que es transmet tan lentament, a través de la vista i els esquitxos de la paraula, que una gran part de la humanitat encara no ha sentit ni parlar dels seus efectes. Potser siguin certes aquelles paraules de l’irònic diplomàtic que afirmen que els pitjors moments de la nostra vida sempre tindran lloc en un acte cultural.

Una dita popular conclou que fer riure és més difícil que fer plorar. Ara puc afegir que fer el ridícul és més fàcil que fer el pallasso. Resumiré els fets amb la màxima brevetat:

Com ja he dit abans la culpa de tot la té en Pep Lluís; ell fou qui em va insistir per tal de què llegís el maleït llibre de Lawrence Durrell. Vaig fer-li cas en el moment i en el lloc més inoportú. Viatjàvem, na Cati i jo, dins el compartiment d’un tren ple d’italians. El senyor que tenia a la meva dreta va dormir gairebé tot el trajecte; de fet crec que ja roncava quan va pujar al vagó. A la meva esquerra una madona molt arreglada assenyalava, amb un dit ben enjoiat, qualsevol cosa que passés per davant de la finestra al seu espòs que, amb indiferència, assentia mentre llegia el diari. Na Cati, enfront meu, parlava amb un jovenell que tenia al seu costat i que tot just venia de tastar per primera vegada les apreciades herbes d’Amsterdam. Aquest al.lot, entre altres coses, li contava que al seu poble (lloc al qual retornava amb desgana) tot era gent major que no tenia ni piccola idea del que era divertir-se de debò. Sense gosar intervenir amb el meu escàs italià, vaig començar a llegir Antrobus.

El primer relat -mireu per on- va d’un tren desarranjat que, tot carregat de diplomàtics europeus, es dirigeix a Zagreb travessant l’antiga Iugoslàvia. Jo, que som de riure fàcil, a les poques pàgines ja m’aguantava les llàgrimes i xuclava pel nas. No hi ha res pitjor que intentar contenir la rialla en un lloc en el que no és de bona educació molestar els altres. Això ho vaig aprendre de ben jove a la biblioteca municipal. Tanmateix no va ser fins que vaig llegir els versos de la Vanderpipf quan vaig explotar. De l’enrenou, el senyor del meu costat es va despertar pensant que ja havíem arribat al nostre destí; la senyora enjoiada va desferrar el dit del vidre i em va mirar amb cara de sorpresa; el seu espòs va aixecar els ulls i el bigoti del diari i m’observà amb gest de no entendre res. Na Cati, mentre, em pegava cossetes a les cames i em demanava, amb un somriure de complicitat, que per favor em comportés; el jovenet va esclafir a riure estrepitosament; potser aquell ambient li va recordar el de les coffee-shop. Vaig acabar el viatge amb singlot i mal de panxa. Un cop a l’estació i de molt bon humor, ens acomiadàrem d’aquella gent tan comprensible. Unes cerveses després, asseguts a una trattoria, na Cati em perdonava el ridícul i jo, amb la lliçó ben apresa, li vaig advertir de què aquell cony de llibre no era per emportar-se’l de viatge i que seria més convenient abandonar-lo per devora un monument. No em va fer cas i, uns dies més tard, va obrir-lo dins l’avió de tornada.

Fausto Puerto

(Barbatus libidinis) 

Malgrat el seu aspecte amenaçant, el peix dragó és una criatura de caràcter plàcid i assossegat. Sol rondar la costa en bancs no gaire nombrosos a l’espera de quelcom que mai no acaba d’esdevenir. Segons Vidal i Alomar, cada vegada que es va trobar amb un peix dragó les seves «nits varen ser molt intenses, i els dies també», eufemisme del qual podem deduir que la seva sola visió té propietats afrodisíaques.

Alejandro Blasi

Una Ciudad puede ser sólo un Sitio.
Un espacio mágico que da un nuevo significado a lo que de otra manera sería un mero conjunto de objetos artificiales.

Nada pre-humano que nos eche una mano.

¿Pero necesitamos realmente del árbol y las flores?
¿Necesitamos ver el cielo para conocerlo?

La ciudad es un espacio abstracto.
Todo lo que hay es consecuencia de un objeto de nuestra mente.
Conjuntos conceptuales producidos en serie.
Coches. Edificios y casas. Hormigón. Asfalto.
Conceptos que rigen la materia:
Sostenibilidad. Ecología urbana. Mercado.

El campo es  territorio de la acción desnuda.
De una ecuación elemental entre gasto y beneficio.
Allí, leer es sospechoso.

Todo es diferente en una Ciudad consecuencia de conexiones entre miles de cerebros que ocupan simultáneamente el mismo espacio.
Viviendo a pesar del agobio. Del trabajo. Del miedo y la paranoia.
Todos los vagones del metro están repletos de gente leyendo.
Leer como matización del Tiempo.
Leer como manera de pasar el rato entre estación y estación.
Entre la casa y el trabajo.

En esa intemperie el libro te protege.

Por eso el bosque urbano nunca es árbol y hormigón.
Y sí cine, literatura y Bar.
Por eso los náufragos del Universo sobreviven como pueden entre los restos que la tempestad eyectó al mar.
Por eso la luz del faro indicando un camino de salvación es elemental.
No hay vida sin luz.
Ni salvación posible para ciertas almas sensibles sin libros.
La transmutación final del árbol en conceptos que actúan como tierra firme.
Sagrados trozos de materia cargados de vida y significado que nutren al cansado e iluminan al oscuro.

Decíamos que una Ciudad puede ser sólo un Sitio.
Una librería, por ejemplo.
Necesariamente pequeña. En la que la música o las palabras sean partes del Silencio.
Y el Librero un ser entrañable que te saque de la sal y del sol y te ofrezca agua dulce y pan.
Un lugar acogedor en el que el náufrago pueda respirar al fin sin miedo de ahogarse.
O en el que el niño que perdura pueda alejarse de la Ciudad en una nave de desnudas maderas que crujen al enfrentar las olas.

Navegar es preciso/Vivir no es preciso.

El librero vocacional.
Aquel que sabe con una mirada qué libro le conviene a nuestro humor o temblor.
Aquel que, como todos los que se desarrollan integralmente por medio de una profesión que aman, hace un trabajo que no se nota: reducir nuestra tensión a su serenidad.

Manacor sin Món de Llibres sería como una costa sin nombre.
Un accidente arbitrario.
Alejado para siempre de los ojos que construyen el Mundo.
Los nuestros.

A Cati y Fausto,
en señal de agradecimiento.

Gabriel Bertotti

 (Collum egregius)

És difícil deduir la raó que va conduir Vidal i Alomar a definir l’onir com l’«ocell típic de l’illa d’Onirca», ja que ell mateix reconeix haver-ne vist només un exemplar durant les seves expedicions. Tanmateix, la visió va ser tan intensa que mai no la va poder oblidar. En tot cas, el fet no fa més que posar de manifest el caràcter excèntric del naturalista, que advocava per incloure aquesta elegant au de coll impossible en la llista d’espècies en extinció (idea que, per descomptat, va suscitar la burla dels seus detractors).

Alejandro Blasi