Món de Llibres

 (Collum egregius)

És difícil deduir la raó que va conduir Vidal i Alomar a definir l’onir com l’«ocell típic de l’illa d’Onirca», ja que ell mateix reconeix haver-ne vist només un exemplar durant les seves expedicions. Tanmateix, la visió va ser tan intensa que mai no la va poder oblidar. En tot cas, el fet no fa més que posar de manifest el caràcter excèntric del naturalista, que advocava per incloure aquesta elegant au de coll impossible en la llista d’espècies en extinció (idea que, per descomptat, va suscitar la burla dels seus detractors).

Alejandro Blasi

   Començaré la temporada parlant d’un llibre estrany i misteriós que, coneixent-me, no em podré llevar del cap fins que l’exorcitzi en forma d'article. Escrit fa exactament cent un anys, el vaig llegir d’una asseguda fa uns quants mesos i m’és impossible imaginar la solitud i l’enrevessada psicologia que l’inspiraren.

Si gratem un poc entre els tresors de l’extraordinari fons de l’editorial Valdemar, el podem trobar en una econòmica edició de butxaca. D’entrada, la portada del llibre, amb una inquietant il.lustració de Zdislaw Beksinski, ja ens provoca un calfred, però és entre les seves alienades pàgines que ens esguarda l’antic i insondable horror que provoca allò desconegut. He d’apuntar, si més no, que la tècnica narrativa queda un poc allunyada – pel que fa a qualitat literària i no pas a l’imaginari o al poder de fascinació-  del grapat d’obres perfectes que he llegit al llarg d’aquestes vacances. Tot i així no em puc estar de recomanar-lo com una història pertorbadora que, als amants del gènere de terror i la ciència-ficció, se’ns quedarà gravada per sempre a la memòria.

Situada en una desèrtica i inhòspita regió de l’oest d’Irlanda no ens costarà gaire imaginar la casa del confí de la terra com un envellit casalot envoltat per un jardí enorme i descuidat. L’erosió que provoca l’aigua de pluja, amb el pas dels segles ha ennegrit la pedra i polit els seus contorns.

Podem dividir en tres parts el sobrecollidor diari de l’ancià que antany l’habitava.

La primera part, clarament inspiradora de Lovecraft, beu de fonts amagades i boiroses. Un viatge astral cap a les estrelles portarà el protagonista fins als confins del univers per deixar-lo, finalment, suspès en un paratge tenebrós i estranyament familiar, vigilat per les estàtues d’uns arquetípics i arcaics déus immòbils que observen, des dels cims d’unes fosques muntanyes, la vinguda d’una terrible criatura bípeda amb el cap de porc i peülles en lloc de mans. Convindreu amb mi que no és aquest un tema recurrent de la literatura i dubto que tingui algun precedent abans de Hodgson. Olaf Stapledon concebí un viatge similar però fou 28 anys després i amb unes connotacions i unes intencions ben distintes. Abans tenim Eureka i potser qualque altre malson del visionari Edgar Allan Poe.

La segona part, clarament deutora de Verne i de la novel.la gòtica de finals del XVIII, de ben segur, ha influït a vàries generacions d’escriptors d’aquest gènere fins als nostres dies. Per posar un exemple més actual em remetré al meu admirat Sánchez Piñol. Basta llegir amb atenció La pell freda i tot seguit el setge al qual és sotmès el protagonista de La casa en el confín la tierra per entendre que la guerra de Piñol, els monstres de Piñol i molts dels fets que recrea Piñol són els mateixos que cent anys abans ideà Hodgson. Però la cosa no acaba aquí; es veu que l'admiració de l’antropòleg català per aquest autor va més enllà, fins al punt que algunes de les escenes que no tingueren cabuda a La pell freda (recordem que els monstres sorgeixen de la mar i a la novel.la de Hodgson vénen del fons de la terra) les reservà per incloure-les, encertadament, a Pandora al Congo.

La tercera part és un angoixant deliri que ens remet directament a La màquina del temps de H.G. Wells i als viatges cap al futur que aquesta obra inaugurà. Hodgson aconsegueix intrigar-nos fins als darrers capítols amb la detallada descripció d’uns esdeveniments camuflats darrere d'una simbologia dubtosa i opaca, mentre ens acosta a un desenllaç apocalíptic. És realment impressionant la capacitat creativa i fantasiosa que l’autor anglès aboca en aquest llibre injustament oblidat.

W.H.Hodgson juntament amb James Hogg (autor de qui ja parlàrem en aquest blog) conformen un duet d’escriptors pendents de redescobrir.

Fausto Puerto

(Rhodophora noctis)

   Planta herbàcia de tija i pètals retràctils que li permeten ocultar-se durant el dia i desplegar la seva esplendor durant la nit per girar cercant àvidament la llum de la lluna. Les nits de lluna plena desprèn una agradable aroma que atreu els insectes i afavoreix el transport del pol.len que en possibilita la reproducció. Durant les nits sense lluna no passa de ser un jonc sense encant.

Alejandro Blasi

Mi madre me pide que escriba sobre los aspectos luminosos de la vida.
No más dolor ni oscuridad.
No tanto horror.
Como buen hijo lo intento.
Pero “incertidumbre”, “enfermedad” y “muerte” parecen condenarme a la hoja en blanco.
Sin embargo persisto.
Y recuerdo una anécdota que me resultó inspiradora.
Estábamos en lo de Fausto. Matamalas, impecable; Fausto padre, exótico; y don Joan López, médico peripatético, que se mantenía en un meditado silencio; hablábamos de la estulticia del género humano, cuando López, colocándose su sombrero, se cuadró como antiguo gentilhombre y a modo de despedida nos dijo:
-¡Adiós señores, me voy a vomitar!
Transformó así el horror banal de cada día en algo luminoso.
El humor.
El sudor cambiado en rocío.
La mueca amarga en sonrisa.
Ese tipo de actitudes me produce alegría.
El que arriesga la vida sin perder la elegancia de saber que ha nacido muerto, y que la única salvación consiste en no tener miedo.
En mirar a los ojos de tu hijo como te miró tu padre en medio del fragor de la vida.
En sentirse invencible acunando al herido y al cansado.
En otorgar comprensión generando sonrisas.
Morder con sutil ternura lo húmedo.
Penetrar sin furia en lo oscuro y temido.
Resistir la tentación de la solución ideológica y abrir los ojos al grupo humano que se esconde detrás de palabras como “gente” o “mundo”.
No odiar entelequias como “Manacor” o “Bahía Blanca”.

¿Esto es lo que consideras escribir acerca de la alegría?
Sí, mamá.
La amistad genera alegría.
Despojarse genera alegría.
La humildad es condición de alegría.
La ausencia de ego y el humor son el secreto pulso que rige el tempo de la alegría.
“Baja a tierra, hijo mío. Y menciona libros que puedan generar esa emoción. Y recuerda el consejo de tu madre, no te andes tanto por las ramas”.
Sí, mamá.
Pero mejor que cualquier libro es el gesto del que se despide y en medio de dolores y de muerte, minutos antes de morir, al ver a su cansada mujer golpearse contra una cómoda, le dice al hijo angustiado, ¡Ve a ver si tu madre se ha hecho daño!
El supremo acto del hombre valiente: pensar en los demás sin que se note.
Morirse sin generar molestias, siendo la pura luz que ilumina a todos y que calma el dolor y genera lágrimas transparentes y poco amargas.
“Sé valiente, Gabriel”.
Sí, papá.
A veces veo pasear a López por la estación del tren.
Acompañado por un libro y un perro.
Matamalas emprende la creación de un nuevo universo.
Fausto padre descubre un nuevo olor en Petra.
Mi madre le habla a mi padre, muerto ya hace tantos años.
“Tus hijos han crecido bien, y están sanos. Somos abuelos”
La nieta menor canta una curiosa canción que le enseñó la abuela.
”Al este y al oeste/llueve y lloverá/una flor/una flor celeste del jacarandá”.
Abrazarte y agradecerte, mamá.
Eso es felicidad.
Y el resto es literatura..ahí va una enumeración gozosa de libros que procuran una cierta sensación de plenitud, que hace que tengas que detener la lectura para contemplarte a ti mismo aprendiendo a asumir que no hay culpa ni dolor en la pura belleza.

La Odisea, de Homero.
La Isla del Tesoro, de Stevenson.
Kim, de Kipling.
Allá lejos y hace tiempo, de W. H. Hudson.
La vuelta al mundo en 80 días, Verne.
Gargantúa y Pantagruel, Rabelais.
El Quijote, Cervantes.
El sueño de una noche de verano, Shakespeare.
Ensayos, Montaigne y Chesterton.
El Club Pickwick de Dickens.
La poesía del Tao, de Li Po, de Wan Wei y de Tu Fu.
Borges.
Final de Juego, Cortázar.
La invención de Morel, El sueño de los héroes y Descanso de caminantes, Bioy.
Los tigres de la Malasia, Salgari.
Pnin, Nabokov.
Hadyi Murat, Tolstoi.
Un corazón simple y Bouvard y Pecuchet, Flaubert.
Opus nigrum y Cuentos orientales, Yourcenar.
Cualquier Vonnegut.
Vidas imaginarias, Schwob.
Tom y Huck y el Diario de Adán y Eva, de Mark Twain.
Doña Flor, Jorge Amado.
Vinicius de Moraes.
Nick Adams, Hemingway.
El festín de Babette, Isak Dinesen.
Cuentos de Jack London.

Y el momento inolvidable de Todas las mañanas del mundo, en el que el señor de Sainte-Colombe resucita por medio de la música a su mujer, para cruzar con ella una simple mirada en la que está incluido todo el Amor del mundo: a ti, a nuestros hijos y al silencio.

“¡El Amor, Gabriel, siempre el Amor!”
¡Sí, mamá!

Gabriel Bertotti

D’un somni es pot dir qualsevol cosa, llevat que sigui una mentida.

Ernesto Sábato

   Aquest assaig està basat en un postulat únic i excloent: hi ha una illa que pertany a l’arxipèlag balear, situada al nord-oest de Mallorca i a mig camí entre aquesta i la península Ibèrica, a la qual es pot accedir només a través dels somnis.

Ni els textos ni els dibuixos que el conformen pretenen ocultar la seva intrínseca naturalesa artística; això no obstant, és necessari aclarir que es basen en estudis fefaents i de provada autenticitat, i que volen rescatar de l’oblit els qui varen contribuir a delinear l’abast d’aquest fenomen peculiar.

Moltes han estat les cultures que han habitat les Illes Balears, i no són poques les que han deixat constància d’aquestes sorprenents manifestacions oníriques.

Els primers indicis sobre la seva existència podem trobar-los en els relats dels antics navegants fenicis, els quals varen dominar la regió al voltant del segle VII aC. Aquests relats —dels quals no hi ha més que febles vestigis orals— donaven testimoni d’estranys sons recurrents que afectaven les tripulacions dels navilis que solcaven el Mediterrani balear. Les característiques d’aquests sons eren sorprenentment semblants en tots els casos: tant el paisatge com la flora i la fauna —com també certa sensació de «desconcert meravellós»— eren descrits amb sorprenent similitud, encara que es tractàs d’individus que no tenien cap contacte entre si.

El mateix va passar, en segles posteriors, amb grecs i romans, els quals varen adaptar la fenomenologia d’Onirca a les seves pròpies creences i religions, la qual cosa va fer que passàs relativament desapercebuda, excepte per a uns pocs curiosos que no varen gaudir, en el seu temps, de major credibilitat.

Durant la dominació musulmana, per la seva banda, es va parlar en certs cercles de Jazirat al ahlam (literalment, l’«illa dels sons»), a la qual s’atribuïen poders sanadors, ja que —es deia— alguns malalts incurables havien sanat després d’aquestes dormides.

Això no obstant, varen haver de passar uns quants segles fins que aparegué el primer estudi exhaustiu i detallat sobre Onirca. Va ser el naturalista mallorquí Jeroni Vidal i Alomar (1861-1938) que va dedicar bona part de la seva vida a la investigació sistemàtica del que ell anomenava, no sense certa ironia, «el secret millor guardat del Mediterrani». Tanta va ser la passió i l’interès que va posar Vidal i Alomar en l’aclariment dels misteris que tenia l’illa d’Onirca (terme que ell mateix va encunyar), que n’hi va haver que no varen dubtar de qualificar aquest interès com a vertadera obsessió. Tanmateix, hom creu que va tenir el beneplàcit d’un grup reduït de personatges influents de l’època, entre els quals hi havia el cèlebre arxiduc Lluís Salvador (1847-1915), amb qui tenia una estreta amistat i que —afirmen— va finançar en secret bona part de les seves investigacions. Se sap que per dur-les a terme va fer servir mètodes per induir el son utilitzant un preparat a base de plantes de la serra de Tramuntana, la composició del qual mai no va revelar, però que, podem deduir, es tractava d’un potent somnífer que no va tardar a minar la seva salut.

A Vidal i Alomar, li devem més d’un centenar de dibuixos, mitja dotzena de mapes i, per descomptat, el seu major llegat: «Onirca, un somni balear», tractat en què va recollir de manera enciclopèdica el resultat de totes les seves investigacions, i que inclou estudis morfològics de la flora i la fauna d’Onirca, i també la nomenclatura de totes les espècies registrades.

Finalment, i a títol personal, voldria agrair als descendents de Jeroni Vidal i Alomar (que prefereixen romandre en l’anonimat i dels quals només diré que viuen en algun punt del Llevant mallorquí), el fet de permetre’m tenir accés als seus estudis, que tan gelosament varen ser guardats durant tant de temps.

Alejandro Blasi

Sobre la insularitat

   Què és una illa? Una pregunta senzilla que mereix una resposta inequívoca: una illa és una porció de terra envoltada d’aigua. Punt. Sobre aquesta qüestió no hi ha dubtes raonables.

I..què és un somni? Aquí l’assumpte es complica. Ni filòsofs, ni pensadors de tota índole, han aconseguit posar-se d’acord al llarg dels segles sobre la substància que dóna forma a aquests retalls d’una altra realitat en què tot sembla possible i en la qual les lleis de la naturalesa se suspenen màgicament. Sabem (ens ho ha dit la psicoanàlisi, ens ho ha murmurat l’art) que no són un engany, i que, al contrari, ens donen pistes precises sobre el món en què vivim en estar desperts.

Però també podem pensar en un somni com en una illa formada pel subconscient dins la nostra pròpia vigília. Des d’aquesta òptica, els somnis serien la «porció de terra» i allò que anomenam realitat, l’«aigua» que l’envolta.

Aquesta és una qüestió que, per analogia, afecta especialment a tots els qui habitam aquesta estimada roca anomenada Mallorca o qualsevol altra illa.

Ara bé, se sap que la insularitat afavoreix un desenvolupament evolutiu singular en les espècies, moltes de les quals són decididament endèmiques (hi ha abundant bibliografia que ho acredita); en el cas que ens ocupa, doncs, aquesta insularitat és doble. Per acabar: Onirca és una illa somiada des d’altres illes (les Balears).

Quins efectes té aquesta doble insularitat? Aquest assaig —basat íntegrament en el treball del naturalista mallorquí Jeroni Vidal i Alomar— intenta reflexionar sobre aquest tema.

Continuarà...