Món de Llibres

(Floris arcis)

Una flor amb pètals disposats de forma semiradial —emulant els raigs del sol en despuntar el dia— corona aquesta planta, la base de la qual és un fort exoesquelet amb deu extremitats mòbils. Hom creu que aquestes extremitats li serveixen per agitar l’aire que l’envolta, funció que —se suposa— exerceixen per mera diversió.

Alejandro Blasi

   Fantasia està en perill, es mor... li digué l’emperadriu infantil a Atreyu. El jove caçador, amb una promesa als llavis, agafà el seu cavall i, desbocat com la primavera que despunta, marxà a descobrir les causes del buit imparable que assetjava el seu món. En el viatge, descobrí meravelles i finalment els ulls d’un lector que l’observaven més enllà de la porta del mirall màgic. Junts reconstruïren Fantasia.(...)

Llibre de l’oblit. Capítol XXI.

   Al llarg d’aquests cinc anys iniciàtics com a llibreter he après, entre moltes altres coses, que les novel.les de ciència-ficció, i per extensió tota la literatura fantàstica, són difícils de vendre. Si exceptuem uns quants clients fidels a aquests gèneres, la resta de públic, al manco a Manacor, sol decantar-se per altres ficcions. Els dos prestatges en els que hi tinc organitzada una selecció d’autors imprescindibles, obres consagrades i un grapat de novetats conformen el petit fons de la llibreria però, i malgrat la meva voluntat, no tenen molt de rodatge.

Per què, em demano, si obviem alguns fenòmens puntuals, la novel.la fantàstica i la ciència-ficció de qualitat es venen tan poc? He arribat a la conclusió, tal vegada errònia, què la majoria dels adults no els llegeixen perquè, a hores d’ara, es consideren massa grans per fer-ho i la majoria del joves, saturats d’alternatives electròniques, desconeixen la importància que els arquetips heroics poden arribar a tenir en la seva formació. Cal no oblidar que, a dia d’avui i per a molts d’aquets al.lots, Aquil.les és un ros ben plantat que nom Brad Pitt; Hèctor un bon pare de família; Odisseu un espavilat constructor de cavalls de fusta; i els troians un poble de segrestadors fonamentalistes. El causant de tot l’embolic, un tipus que nom com la capital de França, fou qui, un cop finalitzada la guerra i passant del poema homèric, es va aplegar amb la formosa Elena. I així, mentre els déus ploren de pena perquè no han sortit a la foto, alguns mortals enterren la Ilíada.

Afortunadament, fa uns mesos, va arribar a la llibreria una novel.la que, de manera imprevista, es començà a sol.licitar amb regularitat. El seu títol invoca al nom del vent en una portada plena de tòpics que no fa honor al seu contingut. Té 872 pàgines, cosa que a primera vista fa mandra. Emperò, la lectura es fa adictiva i fluïda.  En aquestes pàgines habita un nen, un adolescent i un jove que en el futur es convertirà en un heroi. Sabem que robarà princeses, incendiarà ciutats, parlarà amb les deïtats i escriurà cançons. També sabem que un desengany precipitarà el seu destí. Però de moment no el veurem fer res de tot això. Abans haurà d’afrontar la mort dels que estima; suportar el fred i la solitud; suar la febre i el deliri; encaixar la humiliació i la pobresa. Després, encara, li restarà aguantar les enveges dels que no arriben a la seva alçada i fracassar infinitud de vegades fins que un dia, incapaç de contenir-se, pronunciarà el vertader nom del vent i comprendrà que un gran poder és tan perillós com una espasa de dos fils.

Kvothe, que es pronuncia cuouz i que significa saviesa, és el nom més conegut del nostre heroi, però en té molts d’altres. I d’això va, en realitat, aquesta novel.la; de com es forja un mite, desapareix un home i resta un nom. La crònica de l’assassí de reis ens és narrada, vora el foc (el lloc on millor llueixen les històries), al llarg de tres fredes nits pel mateix Kovthe que oculta la seva identitat retirat com a taverner.

El nombre del viento no és una obra mestra, ni tampoc la novel.la d’un il.luminat que vol reinventar un gènere. Una sensació de déjà vu, que en cap moment em va molestar, m’acompanyà al llarg de la seva lectura. La prosa, cuidada i a estones poètica, està per damunt dels mínims exigibles. El narrador, sense accelerar-se mai, ens acaba engrescant i ho fa d’una manera gairebé inexplicable, sobretot si tenim en compte que les gestes succeeixen amb una lentitud i una contenció que no és habitual en aquesta classe de llibres. Patrick Rothfuss, per molt que diguin alguns, no és Tolkien ni Ursula K. Le Guin però es nota que els admira, que els respecta i que no vol defraudar als possibles lectors amb una oblidable novel.la més. Al final, sabedors de què les grans proeses estan per arribar en dos pròxims volums, Rothufuss aconsegueix el que volia i ens deixa amb ganes de més, col.locant el protagonista en un univers on tot és possible i en el que els predestinats acaben convertint-se en allò que en realitat són: Herois.

Fausto Puerto

(...) Avui, pocs són els afortunats que saben de l’existència de Terramar; només una minoria s’estavellarà sobre les dunes del planeta Eden; escassos seran els que tastaran el vi de l’estiu i molts menys encara els que retornaran, per segona vegada, a Minas Tirith. Després de la gran batalla, i un cop vessada la sang del llop, els herois de veritat marxaran des dels ports foscos i el homes, incrèdules criatures deslligades, ni tan sols seran allà per contemplar-los. Aquesta és la tragèdia de Fantasia (...)

Llibre de l’oblit. Capítol XXIV.

(Denegavi deus)

Aquest insecte singular sembla que té una predisposició permanent a qüestionar-ho tot, fins i tot la seva pròpia forma de vida. Sol canviar periòdicament d’hàbits alimentaris, d’entorn i fins i tot d’aspecte. Aquesta actitud de tossuda rebel.lia existencial li va valer la simpatia de Vidal i Alomar, que va dir que envejava «la llibertat i el lliure albir d’aquest petit racionalista que cerca l’excel.lència sense saber-ho; tots hauríem d’aprendre de la seva facilitat per dubtar dels preceptes més intocables». Cal aclarir que aquests comentaris eren una gosadia enmig de la fèrria concepció religiosa de l’època.

Alejandro Blasi

   Libros del Asteroide ha editat, per fi,  La lira de Orfeo, de l'escriptor canadenc Robertson Davies, que juntament amb Ángeles rebeldes y Lo que arraiga en el hueso formen la Trilogia de Cornish.  Repassem una mica la trama general.

Els tres brillants professors de la Universitat de Sant Joan i l'Esperit Sant, Clement Hollier, Simon Darcourt i Urqhart McVarish, són anomenats marmessors del legat artístic que ha deixat el multimilionari canadenc Francis Cornish, legat que omple tres apartaments que ocupen una planta sencera d'un enorme edifici de la seva propietat.  Els quadres, dibuixos, llibres, documents i demés objectes artístics que el multimilionari va anar col.leccionant al llarg de la seva vida han de ser convenientment  inventariats, classificats i distribuïts en diferents museus canadencs. Arthur Cornish, un nebot del finat Francis Cornish i hereu seu, és l'encarregat d'organitzar una fundació que controli aquest patrimoni artístic  i que, alhora, promogui beques d'ajuda a joves artistes. Per tal d'acomplir el desig testamentari de l'oncle, Arthur requereix l'ajuda dels tres mencionats acadèmics. 
 
A Ángeles rebeldes, el primer tom de la trilogia, Davies, desenvolupa les peripècies dels tres acadèmics a l'hora d'organitzar tot el que ha de constituir la Fundació Cornish i ens en fa una descripció memorable, així com també del grapat de personatges diguem-ne “peculiars” que arrodoneixen la trama.

El segon volum, Lo que arraiga en el hueso, és la biografia del mecenes Francis Cornish —un personatge enigmàtic, excèntric i seductor—, i vendria a acomplir la funció de parèntesi explicatiu entre el primer i tercer volum.

A La lira de Orfeo l'acció retorna als personatges principals del primer tom, que serien, per una part Arthur Cornish i la seva bellíssima esposa Maria Theotoky, responsables econòmics de la Fundació Cornish, i per l'altra els acadèmics Darcourt, Hollier i McVarish, (amb l'especial predomini de Simon Darcourt) que es disposen a controlar el muntatge d'una òpera que E.T.A. Hoffman deixà inacabada en morir el 1822 —un muntatge patrocinat per la Fundació Cornish—, i que constituirà l'exercici final per tal que la brillant estudiant de música Hulda Schakenburg aconsegueixi el seu doctorat. Però, a més d'aquests  i d'altres protagonistes secundaris ja coneguts, compareixen també en aquesta tercera entrega nous personatges descrits amb la característica mestria de Davies. Cal mencionar, per exemple, l'esmentada Hulda, una joveneta magra i esquifida, no gaire afeccionada a la higiene, però dotada d'unes extraordinàries facultats musicals; la seva supervisora en el projecte musical, la doctora Gunilla Dahl-Soot, musicòloga, directora d'orquestra i lesbiana; Geraint Powell, director teatral, exuberant, pràctic, sempre amb els peus a terra, encarregat de posar en ordre el desgavell de la citada realització; Dulcy Ringgold, l'escenògrafa, menuda, tímida, discretament fascinada per la personalitat de Gunnilla,  i el propi E.T.A. Hoffman, que, des del “llim” (el lloc on esperen no se sap ben bé què els autors que moren amb obres inacabades),  ens va donant la seva curiosa opinió durant el transcurs de la preparació del seu “Artur de Britània”. La lira de Orfeo és, idò, per a resumir, la història de la preparació d'aquesta obra,  la repercussió que té sobre els que en prenen part i el paral.lelisme que s'estableix entre els personatges ficticis i els reals.

S'ha parlat molt de l'estil i la qualitat literària i intel.lectual de Robertson Davies i no crec poder afegir res que no s'hagi dit ja mil vegades, però, ja que consider que s'hi escau, voldria al.ludir aquí a una qualitat pictòrica que en el Renaixement anomenaven sprezzatura (menyspreu). Aquesta expressió, feia referència a l'actitud d'alguns dels grans pintors de “mostrar una certa indiferència al que podia tenir d'excels allò que estaven pintant posant l'èmfasi en la realització pràctica de l'obra”. Aquesta és, idò, exactament l'actitud que em sembla detectar en l'estil de Davies, que té la facultat d'explicar-te les coses més intel.lectualment complexes amb una senzillesa que esborrona. Vull dir que llegint-lo, no es té mai la sensació que sigui un autor preocupat per a “quedar bé literàriament”, per a ser  “excels”; el seu estil —intel.lectual, brillant, però clar i pràctic—, al meu entendre, s'encamina  molt més cap a aquesta sprezzatura dels pintors de què parlàvem.

Quant a les pretensions de La lira de Orfeo, en la sinopsi de la contraportada se'ns explica que Davies mostra el seu extraordinari coneixement de les arts escèniques i que empra aquest coneixement per a reflexionar  sobre el fet que, tot i l'educació, molt sovint ens deixam endur pels baixos instints, que ens menen a actuar d'una manera que no havíem sospitat mai que en fóssim capaços. Tot i que estic d'acord amb l'apreciació, no crec que sigui aquest el principal missatge que Robertson Davies ens vol llençar. Si repassam el segon volum de la trilogia, Lo que arraiga en el hueso, veurem que el protagonista, Francis Cornish, dedica la vida a entendre la tècnica i la mentalitat dels pintors renaixentistes, i arriba a tal nivell d'identificació amb ells que pinta un quadre (Les noces de Canaan) que tots els grans experts mundials en pintura atribueixen a algun geni desconegut del Renaixement.

Si pensam, també, que la trama de La lira de Orfeo, és el gran esforç que fa un grapat d'especialistes en distintes rames de la literatura, de la música i de les arts escèniques per aconseguir captar i reproduir amb total fidelitat l'esperit d'E.T.A Hoffman i l'operística de principis del segle dinou, crec que no hi ha d'haver dubtes a l'hora d'afirmar que la pretensió de Davies, el missatge que en realitat ens llança, és la seva teoria sobre el dret que tenen els artistes a no ser contemporanis (de fet, ell no ho era ni tan sols en l'aspecte. Si miram les fotografies, algunes del 1988, veurem que semblava un personatge del segle XIX). I per tal que no en quedin dubtes, ho va repetint en diversos llocs de la novel.la:

No se sentía obligado a ser contemporáneo...

No podían aceptar tan fácilmente a quien pintaba en un estilo del pasado y tenía la desfachatez de hacerlo con una perfección y una imaginación que brillaba por su ausencia en los mejores pintores canadienses modernos...

Se había atrevido a ser de una época diferente a la suya...

La historia del arte no es una sucesión lineal, sino una compleja red de momentos y lugares...

De qualsevol manera, missatges a part, La lira de Orfeo gaudeix de l'altíssima qualitat literària a què ens té acostumats Davies; i l'autor, a més de parlar de temes de profunditat vertiginosa amb una naturalitat sorprenent, aconsegueix com sempre enganxar-nos ràpidament a la trama.

Llegiu la novel.la, que segur que  passareu molt de gust.

Tomeu Matamalas

Llegiu també l’article de Nadal Suau al Diario de Mallorca:
Robertson Davies rió seis veces

(Egeo pax)

Com el seu nom indica, l’hermafrosèpia és un cefalòpode que conté l’aparell reproductor d’ambdós sexes en un mateix organisme. El seu dilema rau en el fet que té dos penis i una vagina, la qual cosa li ocasiona no pocs maldecaps en el moment de l’autofecundació.

Alenjandro Blasi