Món de Llibres

   Quasi dues dècades després de la publicació de Lo peor de todo, la seva primera novel.la, Ray Loriga (Madrid, 1967) encara ha de carregar amb el pes d’haver estat un dels màxims exponents de la generació X de la literatura espanyola. La seva imatge d’escriptor maleït que defuig els cercles literaris no ha ajudat a què el reconeixement de la seva obra –quasi sempre innovadora i imaginativa- fos unànime. Això no obstant, Loriga és amb diferència l’escriptor amb més estil i talent de la seva generació. Ha sabut elaborar una prosa nua i depurada, sense imatges pretensioses ni ornaments superflus, i, a més, l’ha amarada d’un elegant lirisme a l’abast de molts pocs.

Lo peor de todo (1992) és una novel.la curta, sense principi ni final, una mena de parèntesi dins la vida d’Elder Bastidas, un jove problemàtic i solitari sumit en la tristesa i la incomprensió dins un món que li és hostil. A través dels records de la infància, de l’amor cap a la seva ex al.lota i d’anècdotes sense sentit, ens va donant una idea de la seva complexa personalitat. Loriga empra un narrador en primera persona que no es desferra en cap moment de les sensacions del personatge principal. La novel.la es pot considerar el monòleg d’un somiador, d’un jove que cerca una escapatòria al seu aïllament i reclusió, d’algú que creu que el món pot ser millor i que realment ho espera.

Com moltes altres obres de la generació X, Lo peor de todo és una narració particularment autobiogràfica, fet que la fa pròxima al lector i que ajuda a establir una forta complicitat amb ell. Tot i la sensació de cansament i de pessimisme que envolta en tot moment la història, Lo peor de todo és un llibre àgil i que es llegeix amb relativa rapidesa. Amb una escriptura molt influenciada per Raymond Carver, un llenguatge simple i una manera de contar les coses a pinzellades, la novel.la es pot definir com un viatge imparable cap a l’interior més desconegut de cada un.

Lo peor de todo va aconseguir en el seu moment un gran èxit de públic i de crítica, fou traduïda en molts països europeus i és considerada l’inici de la generació X a la literatura espanyola.

És inevitable associar Ray Loriga a d’altres noms de la seva generació com José Ángel Mañas, Pedro Maestre o Lucía Etxebarría. Tots ells presentaven en les seves primeres novel.les una visió desencantada de la societat, amb personatges buits de principis i de valors dins un món urbà modern. Això no obstant, l’intimisme poètic de Loriga a Lo peor de todo queda qualitativament molt per damunt de la violència i la cocaïnofília de Historias del Kronen (1994), del victimisme malaltís de Matando dinosaurios con tirachinas (1996) o del feminisme histèric de Amor, curiosidad, Prozac y dudas (1997), novel.les també clàssiques de la generació X espanyola.

La literatura d’aquests joves escriptors dels anys noranta és una literatura compromesa amb les coses quotidianes, farcida d’experiències personals, i que troba com a aliats els lectors joves i adolescents que veuen reflectida la seva situació personal a les novel.les. En elles sovint s’hi representen les seves sortides nocturnes a les grans ciutats, l’ús i abús de les drogues, del sexe, de l’alcohol, i la falta de feina i d’al.licients personals. D’alguna manera es pot dir que els falsos paradisos de la burgesia de la societat del benestar són romputs per aquests escriptors.

La generació X va ser un fenomen editorial que es manifestà en un elevat nivell de vendes, en multitud de premis i en exitoses versions cinematogràfiques. Avui en dia molts dels seus llibres són considerats com a tractats de sociologia juvenil urbana perquè representen la realitat que llavors existia. Convertiren la pròpia vida en matèria novel.lable. La literatura es va fer mirall del sistema de vida caòtic i accelerat de finals del segle XX. Aquest moviment, però, es va trobar amb dures desqualificacions per part dels sectors més conservadors de la crítica i els autors foren declarats renegats de la literatura i acusats de pobresa de llenguatge i de falta de sensibilitat i de gust estètic.

Al contrari que d’altres companys de generació –alguns ja desapareguts del mapa, altres sobrevivint a còpia de recuperar els personatges i els ambients dels seus multivenuts primers llibres-, Ray Loriga ha sabut evolucionar. Molt relacionat des de sempre amb el cinema, va col.laborar en el guió de Carne trémula (1997), de Pedro Almodóvar, i va escriure el guió de El séptimo día (2004), de Carlos Saura. A més, ha dirigit dos films: La pistola de mi hermano (1997) i Teresa, el cuerpo de Cristo (2006). Cal destacar d’entre la seva obra literària alguns títols imprescindibles com Héroes (1993), Tokio ya no nos quiere (1999) o El hombre que inventó Manhattan (2004). Recentment ha estat notícia per la publicació de la seva darrera novel.la Ya sólo habla de amor (2008).

Tomàs Bosch

¿Podría alguien resumir su experiencia de vida en unas pocas palabras? ¿Se puede decir: “He aprendido esto” y soltar un párrafo?
¿Se puede ir hasta la misma esencia de las cosas y mencionarla en una simple oración?
Muchos lo han intentado, casi todos dejándose llevar por infinitos prolegómenos y cansadores prólogos y agobiantes parágrafos: Hegel, oscureciéndolo todo, pero también Kant, aclarando hasta las más elementales minucias. Otros han intentado ser menos arduos con el sufrido lector y le han entregado cierto conocimiento con suma cortesía, brevedad y claridad. Wittgenstein por ejemplo y su demoledora conclusión:

La mayoría de los problemas filosóficos son malentendidos del lenguaje, enunciados mal formulados, de ahí que de aquello de lo que no se puede hablar es mejor callar.

Y entonces, ante semejante abismo de silencio, escritores como Beckett o Ionesco se atrevieron a ir más allá y formularon un extraño lenguaje, hablado por aquellos que como Paul Klee estaban entre los no nacidos y los muertos.
Muchos años atrás, el viejo Gautama Buda, resumió con mayor belleza y profundidad esas enseñanzas básicas que agrupaban todo el conocimiento del universo, lo curioso es que por la misma época, más al norte, los taoístas hacían lo mismo, atravesando la realidad con bellísimos relámpagos verbales.
En síntesis: la razón del dolor y del miedo es el deseo. Cuanto menos deseo menos dolor. La aceptación de mis infinitos límites y de mi carencia de comprensión de la realidad oculta del universo debería poder liberarme del miedo ante la incertidumbre. Ya lo hemos dicho en algún lugar: las grandes sabidurías no son más que sistemas terapéuticos de adaptación a la incertidumbre: el yoga por ejemplo. Pero también el arte: la pintura y la poesía, la prosa y la música serían cánticos de aceptación jubilosa del gran misterio.
Alguien podría decir: ¡hábleme del deseo!
X quiere ir de A a B. Desea por sobre todas las cosas llegar a B, por lo que en el camino desecha el conjunto de infinitas variables que le ofrece el Mundo a su paso, y se pregunta, antes de morir consumido por el terror de nunca alcanzar su meta: ¿valía la pena?

Todo Kafka trata de consolar con cierto humor esa imposibilidad, puesto que como diría un psicoanalista, el deseo es un lugar sin garantías.
Y todo el Borges más poético trata de transformar el dolor en anestesiante y bella aceptación.
Hemingway lo vería de manera diferente: ¡Pussycakes! les diría en su exquisito slang de los Grandes Lagos.
Un hombre puede ser destruido pero jamás vencido.
Kafka aceptó su tuberculosis y murió apagándose entre esputos y sangre. Descendió al más sucio de los infiernos sin una queja, sin alzar jamás la voz.
Borges ante la flor del cáncer que se extendía por su pecho eligió aceptarlo como el regalo de los dioses y formalizó su único amor con su única muerte.
Hemingway se pegó un tiro.
Ni aceptó nada ni se resignó a nada.
¿Puede ese tiro en la frente, ese amor mortecino o ese esputo sanguinolento ser la síntesis de la experiencia de toda una vida de la que hablábamos al principio?
¿No son entonces las palabras las que manifiestan la verdadera sabiduría?
Y si esto fuera así, ¿para qué leemos?
¿Qué buscamos en las malditas palabras?
No lo sé. Sólo sé que durante gran parte del día deseo fervientemente llegar a casa y sentarme en ese sillón a leer.
Y entonces se produce el milagro: por medio de la austera belleza entiendo algo y me relajo.

Del Sur, del Este, del Oeste, del Norte, convergen los caminos que me han traído a mi secreto centro. Esos caminos fueron ecos y pasos, mujeres, hombres, agonías, resurrecciones, días y noches, entresueños y sueños, cada ínfimo instante del ayer y de los ayeres del mundo, la firme espada del danés y la luna del persa, los actos de los muertos, el compartido amor, las palabras, Emerson y la nieve y tantas cosas. Ahora puedo olvidarlas. Llego a mi centro, a mi álgebra y mi clave, a mi espejo.
Pronto sabré quién soy.

Aún no he aprendido nada pero ya estoy más calmado, tanto que sin culpa ni temor disfruto de la lluvia.

Gabriel Bertotti

******** 

Aquesta és la portada de Mosaic de lletres. L'acte de presentació de dissabte va ser tot un èxit. Vull agrair a tothom la massiva assistència.  Aquest post s'anirà actualitzant al llarg de tota la setmana amb les notícies publicades als mitjans de comunicació.

---

 

“Pensau que vint-i-nou persones escriuen en silenci pensant en vosaltres”

La presentació de Mosaic de lletres estibà el Teatre de Manacor.

No és mal d’entendre que tant Sebastià Alzamora com Guillem Frontera manifestassin dissabte passat en la presentació de Mosaic de lletres una enveja sana envers Manacor. L’enveja, per descomptat, era sobretot literària, perquè Manacor ha tingut sempre un nombre elevat d’escriptors. I també perquè ara, gràcies a la iniciativa de Món de llibres, compta amb un volum que els aplega tots fent el que més bé fan: escriure. L’acte de presentació de Mosaic de lletres es desenvolupà entre la senzillesa i l’emoció, entre l’orgull i la sensibilitat. Presentat per l’actor Antoni Gomila, l’esdeveniment s’encetà amb la intervenció dels escriptors Guillem Frontera i Sebastià Alzamora. També hi hagué lloc per a la música, amb l’actuació del pianista Joan Francesc Cortès.
Un emocionat Fausto Puerto s’adreçà al públic per agrair la bona predisposició de tots els col.laboradors. Tot seguit pujaren a l’escenari els escriptors participants en la iniciativa i Josep Maria Fuster i Joan Bonet foren els encarregats de descobrir una rèplica de dimensions gegantines del llibre que,aquell mateix dia, veia per primera vegada la llum pública. L’elaboració ha estat, al complet obra de manacorins. I els beneficis que se’n treguin també seran per a una entitat manacorina: Aproscom. Gomila clogué l’acte dient que “avui, en llegir el llibre, o d’aquí a sis anys, en espolsar-lo pensau en vinti- nou persones que escriuen en silenci pensant en vosaltres”.

 

Toni Gomila presentà l'acte

Alzamora i Frontera es mostraren "envejosos" de Manacor

  Joan Francesc Cortès interpretà peces de Brahms, Chopin, Rakhmaninoff

Josep M. Fuster i Joan Bonet descobriren la rèplica gegant de Mosaic de lletres

Els escriptors "fantàstics"

El públic no ha cabut a la foto

Notícia publicada al Cent per cent dia 2 d'abril de 2009

---

"Mosaic de lletres és un projecte cent per cent manacori"

Fausto Puerto, impulsor de la iniciativa, reivindida també la instauració d'un premi literari de prestigi a Manacor. 

Com va sorgir la idea de fer aquest llibre? És una iniciativa unilateral de Món de llibres o hi havia autors que ho demanaven?

Podem dir que la idea va sorgir en hores de feina. Quasi des del mateix dia que obrírem la llibreria, fa gairebé cinc anys, alguns escriptors de Manacor, com a bons lectors que són, anaren compareixent a fer una ullada pels prestatges. D’aquest fet s’establí una relació en principi professional que, a la llarga i com acaba passant amb els clients més habituals, es convertí en una amistat generada per la literatura. Al final i tinguent en compte que Manacor és el poble ideal per treure endavant una iniciativa com aquesta la idea sorgí de manera natural. Mosaic de lletres és una iniciativa unilateral amb molt bona acollida. Però això no és res tan especial. El que és  insòlit és que no s’hagués fet abans.

Quin criteri seguireu per seleccionar cadascun dels escriptors que finalment hi han participat?

El criteri va ser ben senzill; en el seu moment férem la proposta a tots els escriptors nascuts a Manacor que tinguessin al manco un llibre publicat. En un principi haurien d’haver estat uns quants més dels que hi ha ara, però per diversos i justificats motius la cosa ha quedat en 29.

Quina acollida heu tingut per part dels autors?

Tots els escriptors s’han portat d’una manera exemplar. La veritat és que des del mateix dia que els férem la proposta fins a la seva completa realització han col.laborat en tot moment amb moltíssima d’il.lusió. A més he de dir que la seva implicació i el seu desig de què el projecte tirés endavant ha estat constant.

Amb quines dificultats us heu trobat a l'hora d'elaborar el llibre? Quin temps fa que hi feis feina?

S’ha de tenir en compte que quan s’envesteix un projecte que involucra tanta gent, sempre surten inconvenients. Els escriptors necessiten el seu temps, i els relats anaven arribant a poc a poc, un per un. Avui dia tothom està molt enfeinat i quasi ningú pot viure exclusivament de la literatura. Per tant vàrem haver d’allargar els plaços d’entrega. Tanmateix, això no era cap inconvenient per Món de llibres; no frisàvem i teníem clar que el més important era que hi participessin el major número d’escriptors. Al final hi hem dedicat quasi 2 anys de feina.

Com heu finançat el projecte? Comptau amb suport institucional?

En un principi la idea era demanar una subvenció a les institucions. De ben segur, i en vista de l’interessant de la proposta ens l’haguessin concedit, però finalment optàrem per la iniciativa privada. Cercàrem al màxim la implicació del poble de Manacor. Es pot dir que el llibre es cent per cent manacorí. Les empreses que hi han col.laborat són ben conegudes pels veïns i tota la feina d’edició, maquetació, correcció, disseny i impressió també ha estat desenvolupada per professionals del nostre poble. Què més es pot demanar?

Trobeu que a Manacor, un poble amb tanta cultura literària i que ha donat tan bons escriptors, hi falta una major implicació per part de les institucions per tal de fomentar-los i donar-los a conèixer?

Crec que a Manacor el que sí hi fa falta de veritat és un bon premi literari. Un premi que ens doni prestigi i consolidi la nostra literatura i els nostres autors. Altres pobles de les illes, molt més petits i amb molts menys escriptors, tenen els seus concursos i n’estan ben orgullosos. Crec que a la gent l’hi agradaria i per tant és una cosa que els politics s’haurien de plantejar. La cultura, dins la societat que ens ha tocat viure, sovint és la gran oblidada i aquest fet ens retrata.

Quina disribució en fareu? Arribarà fora de Manacor? I fora de Mallorca?

A les illes el distribuirà l’editorial Moll a partir de la setmana que ve. A Catalunya a València i a la resta de la península el distribuirà UDL. Per tant, podem dir que arribarà per tot, sempre que les llibreries el demanin.

Coneixeu altres iniciatives semblants a altres indrets?

La veritat és que no. Imagino que n’hi ha d’haver, però no hem anat a cercar-ho. Amb aquest llibre hem après sobre la marxa i la cosa ha sortit bé.

Quins al.licients es preparen per a la presentació de dissabte?

Creiem que serà una presentació molt popular i divertida. És probable, i esperam, que hi acudeixi molta gent. Ja ho veurem. La oportunitat d’escoltar les opinions de dos bons escriptors com són Guillem Frontera i Sebastià Alzamora, de veure en Toni Gomila damunt l’escenari i de gaudir de la música de Joan Carles Cortès, és tot un luxe. A més, veure els vint-i-nou escriptors manacorins tots junts destapant i descobrint per primera vegada el llibre que encara no ha vist ningú, considero que és una cosa difícil de repetir.

El llibre surt al carrer sota els auspicis de Món de llibres Edicions. És el primer i el darrer? O hi haurà pròximament iniciatives semblants?

Possiblement sigui el primer i el darrer, però això, com tot en aquesta vida, no es pot dir mai amb seguretat. Tal vegada d’aquí a uns 10 anys sigui interessant repetir l’experiència. De totes maneres, Mosaic de lletres, queda fet. Referent a si hi haurà altres iniciatives de ben segur que sí, encara que no tenen perquè assemblar-se a n’aquesta. L’important és gaudir sempre de les coses que ens agraden.

Notícia publicada a la revista Cent per cent dia 26 de març de 2009

Veure notícia: Cent per cent

Una treintena de escritores de Manacor participan en ´Mosaic de Lletres´, una recopilación de cuentos y poemas

T. OBRADOR. MANACOR. El teatro municipal de Manacor acogió el sábado la presentación del libro Mosaic de Lletres, de Edicions Món de Llibres en colaboración con distintas empresas, entidades y establecimientos. Se trata de una recopilación de cuentos y poemas de 29 escritores de Manacor y cuyos beneficios irán íntegramente destinados a la asociación Aproscom.

Toni Gomila condujo un evento que atrajo a numeroso público y donde Guillem Frontera y Sebastià Alzamora fueron los encargados de presentar el volumen. Tras la breve explicación, Joan Francesc Cortès ofreció un recital de piano.
Fausto Puerto, impulsor de esta iniciativa, expresó su satisfacción por la actitud de los autores, entre los que figuran nombres como Damià Durán, Jaume Capó, Maria Antònia Oliver, Jaume Santandreu, Josep Maria Fuster, Lluís Massanet, Bernat Nadal, Jaume Mesquida o Tomeu Matamalas. Además de resaltar la calidad de los relatos originales que integran este libro de unas 240 páginas, Puerto y un considerable número de personas reivindican la instauración de un premio literario de prestigio en la capital del Llevant.

Notícia publicada al DIARIO DE MALLORCA dia30 de març de 2009

Veure notícia : Diario de Mallorca

Escriptors manacorins reunits en un sol llibre

La llibreria Món de llibres de Manacor s’ha proposat reunir en un sol volum els millors escriptors manacorins del moment. Mosaic de lletres és el títol d’aquest treball, editat per lamateixa llibreria i per al qual ha proposat a tots els literats vius nascuts en aquesta ciutat l’aportació d’un conte o d’un poema inèdits, ambientats si pot ser a la capital del Llevant. La resposta ha estat bona i, finalment, són 29 els autors que han omplit les 243 pàgines de què consta l’obra.

Notícia publicada al DIARI DE BALEARS dia 10 de març.

Notícia publicada al DIARIO DE MALLORCA dia 20 de març de 2009

Veure notícia : Diario de Mallorca

Una publicación recoge 29 cuentos y poemas de escritores de Manacor

Los beneficios se destinarán a una asociación que trabaja para mejorar la integración de las personas con discapacidad intelectual

La publicación saldrá a la venta coincidiendo con el día de su presentación el próximo 28 de marzo, a partir de las 20.00 horas, en el Teatre Municipal de Manacor.

El acto será conducido por Antoni Gomila, mientras que el libro lo presentarán los escritores Guillem Frontera y Sebastià Alzamora con la colaboración musical de Joan Francesc Cortès.

Notícia publicada a l'ULTIMA HORA dia 24 de març de 2009

Veure notícia : http://www.ultimahora.es/segunda.dba?-1+10+467143

*********

ESTAU TOTS CONVIDATS!!!

Una mesa. De madera. Un pan. Aún caliente. Un cuchillo.
Puede ser invierno, en todo caso no hay nubes.
La luz carece de matices, ideal para un observador que con su mirada justifica el mundo.
Alguien se acerca al pan y corta un trozo, entonces billones de hormigas inician su marcha, y cientos de elefantes se lanzan al barro y todos los peces nadan en círculo y se ven en perfecto orden simultáneo todos los granos de arena de un desierto y todos los pájaros que en este momento pasan volando, menos el que agotado se dejó caer al mar, y una niña que llora y un asesino que duerme plácidamente y todos los que tienen miedo y los que ríen y diez migas que caen sobre la superficie lustrosa de la mesa.
Una simple acción que no lleva más de unos segundos y que genera una serie de hechos infinitos.
Y entonces saber con certeza que se ha realizado una acción irreparable, que nada en el universo volverá ser como era antes de que ese trozo de pan fuera cortado.
¿Cómo comer una tostada con inocencia?
¿Cómo ignorar la majestuosidad de dar un paso, de mover un brazo o de abrir una puerta?

Ya lo decían los antiguos: la mayor aventura es abrir la puerta de calle y salir.
Wakefield que salió a dar una vuelta y que durante años se instaló en una habitación secreta desde la que observaba la angustia y la costumbre de su familia.
Un día cualquiera desapareció y luego, otro día cualquiera, volvió al hogar.
A veces pasa algo irreversible, tan irreversible como cortar un trozo de pan.
Alguien abandona a alguien.
Y el abandonado descubre el secreto del universo.
Solo y herido, puro extranjero de sí mismo y del mundo, ejecutado su ego artificioso por un límite de acero, ve con claridad que hay otras voluntades, que hay otros deseos y que nunca es el suyo el sendero a seguir, el de los pasos obligados que conducen a la calma y a la alegría.
¿O no trata acaso de eso El Aleph y la gran mayoría de los tangos?
Para comprender lo que se observa hay que “extrañarse”, salir del conjunto de certezas y dejar de ser uno mismo.
Y ser nadie. Como Odiseo.
Aprender a ver despersonalizando.
Aprender a comprender despersonalizando.
Ver sin apropiarse.
Sentir sin poseer.
Vivir sin temor.
Temer sin temblar.
Hablábamos del pan y de la mesa y del cuchillo.
Y en el momento del corte saber que la lógica es un lenguaje formal inventado por los hombres.
¿Qué lógica rige en los mundos deshabitados?
¿Hay matemática independiente de la mente humana?
El cerebro.
Volvemos al viejo tema de la víscera atrapada en una caja cerrada al exterior que sin embargo crea el universo y lo hace tangible, y le da olor a jazmín, y le da turgencia y almíbar y pus y rosas y alegría y enfermedad y muerte.
Y genera la misteriosa  necesidad de la literatura como consuelo o explicación.
La belleza y el conocimiento igualados al hambre y al sexo.
La ficción como salvoconducto para sobrevivir.
Para incorporar nuevos diseños del mismo viejo mundo.
Es innegable que nuevos modelos explicativos expresados con seducción y rigor mejoran la salud del clásico concentrado cerebral: el puro espíritu.
Pero bueno, he ido muy lejos y aún no me he presentado.
Soy la voz que escuchas en tu cabeza.
Soy la presencia que en tiempo real refuta la línea del tiempo que falsamente dice que esto fue escrito hace cuarenta y ocho horas.
Aquí y ahora vamos fluyendo mi voz y tu comprensión y creamos juntos la obra.
Y así llegamos a la gran pregunta,  la única que merece ser respondida, la ya clásica formulación de Cortázar en uno de los posibles inicios de Rayuela y en el final de nuestra conversación; luego yo callaré y tú desaparecerás:

¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas, ya su silueta delgada se inscribía en el Pont des Arts, a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua.  Era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su delgada cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico.”

Gabriel Bertotti