Món de Llibres

Esventrada de verdet i de pinassa, la tomba batega amb paciència d’animal antic. Sempre hi ha alguna cosa de mentida en els nostres resos. ¿En quin temps parlam als morts? ¿I si ens responen? Hem de guardar memòria del vol de la seva veu i extingir-nos en el seu eco.

Escriu Antoni Xumet, poeta, editor i encomiable home de lletres, que per a immunitzar-se i preparar-se envers allò inevitable, com un alquimista del verb i la paraula, barreja l’antídot de la nuesa virginal amb l’essència obscura del verí. El poeta, després de deu anys d’observar i destil.lar els primers vestigis de decadència i de repensar els misteris de l’endemà, prepara el concentrat nociu i alhora revitalitzant per abocar-lo dins el flascó en forma de poemari, i ens convida a tastar-lo a petites glopades. A l’altra pàgina, invocada per mans innocents, la “Predina Barbera”, vestida de princesa i dibuixada amb corona d’or i rissos com salts d’aigua, ens somriu amb aflorada i eterna joventut. És la visió de conte de fades i el record, tal vegada més inalterable, d’Alba Xumet.

Com és el deure de tot bon poeta, Xumet es despulla davant el lector. Però ho fa amb l’elegància de qui dorm sense badar la boca; amb la saviesa de qui extreu de les ensopegades de la vida un aforisme o un vers inspirat; amb la senzillesa de qui ens conta en primer lloc les experiències que resten de les derrotes i ens amaga, amb modèstia, la recompensa que acompanya les victòries. Diu Pere Joan Martorell, en el seu afinat pròleg de La nuesa i el verí, que els versos del poeta son punyents, sovint opacs i críptics. Jo em demano: poden ser els versos tot això i al mateix temps, també, tot el contrari? El lector podrà contestar la pregunta gaudint i experimentant aquest llibre estrany i encisador, però només ho farà amb profunditat si ha assolit la paciència que escorta la maduresa. Xumet, amb veu subjectiva i precisa, lliure d’influències locals, es mostra universal i profund: La terra d’un / no és allà on neix,/ sinó el lloc on l’esperen. L’escriptor filosofa i ho fa amb totes les conseqüències. El seu espès i concentrat beuratge pot, d’entrada, torbar o desorientar, però, si no ens deixam confondre, descobrirem que el llibre, enginyosament hermètic i complex, ple de recons enigmàtics, amaga entre les seves fulles el cap del fil que ens fa falta per accedir als seus misteris. Qualsevol dels trenta-quatre poemes que el composen ens pot donar la pista per entendre i desvetllar tots els altres. Aleshores, talment Ariadna, lligats a la corda màgica que ens guiarà, podrem tornar enrere i recórrer les cantonades d’aquest laberint que el poeta i la seva filla ens han dibuixat. Antoni Xumet es desposseeix de les màscares i gràcies a aquest acte comprendrem, finalment, quina és la distància de falcó de la que parla. Sentirem el so dur dels tambors que pessiga el desert. Trepitjarem l’ample llindar de les coses oblidades. Mastegarem la fruita que abans de caure ja corromp tots els marges. Copsarem el petit univers que cap entre ganya i ganya. Intuirem el país de pell i la sacra nominació de la rosa. Recolzarem el no la renyis, que d’un antic batec tremola. I així totes i cada una de les paraules nues d’aquest poemari.

Sustent amb la mirada l’aroma del teu món, diu el pare meravellat davant l’ala d’un ocell primigeni que acompanya el vers. Al final sabrem gairebé tot el que el poeta ha volgut que sapiguem. Les seves pors i el seus deures; els seu records i les seves penes; la seva fe i les seves intencions; les seves esperances i el seu compromís  amb la paraula escrita. Sabrem de la gent que més s’estima i de la gent que, malgrat les absències, mai no ha deixat d’estimar. Dels verbs desgranats entre les mans ens quedarem les seves llavors, místiques i concentrades, per atresorar-les als prestatges dels llibres que no volem oblidar.

No hi ha res més pornogràfic que la mort, ens explicava fa uns dies, a na Cati i a mi, un amic que sap molt bé del que parla. Llavors, per deformació professional, ens contà una de les seves experiències personals. Entenc que no ens volia relatar una mort de novel.la ni tampoc una mort cinematogràfica, sinó una mort anònima i real, però, mentre parlava, tal volta sense adonar-se’n, l’acte que ell entenia com pornogràfic esdevenia literari, quasi poètic. La seva intenció, encara que fallida per culpa del encertadíssim  raonament, era desmitificar la mort. Ell es referia a la mort crua. A la dels hospitals freds i els llits de ferro; a la dels dits pàl.lids i la mà cansada que demana silenci; a la de les faccions enfonsades i engroguides; a la de la respiració suspesa. Tanmateix les paraules, si estan ben col.locades, evoquen els sentiments. I els sentiments sagnen poesia. Per això quan Xumet escriu el dolor ja no ens accepta les màscares ens explica, a la vegada, una despietada veritat i ens en fa un poema. Quan escriu Es podreixen les pomes sobre la taula, oblidades pel seu déu i afegeix El silenci ofèn les mans indefenses que fan inventari d’un cos, ens descriu, alhora, el penós decaïment que provoca el pas del temps i ens en fa un poema. Per això quan, davant la conca buida d’uns ulls, es demana te’n recordaves encara de mi?, fa poesia. La mort, com tot misteri indesxifrable, té la tendència  a convertir-se en record, en  llegenda, en èpica.

Antoni Xumet, des del seu poble medieval i encantat, aborda dos del temes més profunds i literaris d’aquesta vida: la puresa de la innocència enfront del descobriment pertorbador de la futilitat de l’ésser humà. Sap que entre la nuesa i el verí només hi roman l’experiència. I ens ho conta pacientment, tal com fan els bons escriptors, amb la ploma a l’aguait i tot el temps del món dins el sarró.

Fausto Puerto

Henry Bergson a El pensamiento y lo moviente escrigué això:

“Hay desde hace siglos hombres cuya función consiste precisamente en ver y en hacernos ver lo que no percibimos de forma natural. Esos hombres son los artistas. El arte tiende a mostrarnos, en la naturaleza y el espíritu, fuera y dentro de nosotros, cosas que no llamaban explícitamente la atención de nuestros sentidos ni de nuestra conciencia (..) A medida que nos hablan, van apareciendo en nosotros ciertos matices de emoción y de pensamiento que podían estar representados en nosotros mismos desde hacía tiempo, pero que permanecían invisibles: tal como la imagen fotográfica que todavía no ha sido sumergida en el baño del que saldrá revelada”.

El gran poeta José Watanabe, 95 anys després, a Banderas detrás de la niebla escrigué:

LA FOTOGRAFÍA

 

ESTE señor insistente, consciente de su poder,

me dice: relájese, mire a través de la ventana,

coja el libro, finja que lo lee, perfecto.

 

Más tarde, en su laboratorio, después de que la luz

imprima el papel fotográfico

empezaré a asomar tenuemente, lentamente

en la bandeja del ácido revelador. Apareceré

como él espera que aparezcan todos los poetas:

maricas mirando en lontananza

o angelotes ensimismados en las bellas artes.

 

¿Y si en la oscuridad del laboratorio, de pronto,

sonara la voz de otro poder, un dios terrible

que me ordenara

que no me detenga en mis facciones, que siga

revelándome

sin interrupción

hasta mostrar las profundidades de mi carne,

mis células, mi entramado más intimo?

 

¿Sólo el pálpito inicial de donde vine

quedará temblando sobre el papel negro?

En silenci,
com qui baixa el teló,
m’acomiado.

Fausto Puerto 

Narradors, investigadors, poetes, historiadors, erudits, intel.lectuals. En podem dir com vulguem, però al cap i a la fi són escriptors. Són vint-i-nou noms, vint-i-nou manacorins, que la llibreria Món de llibres ha aplegat en un volum de contes que és a punt de sortir al carrer. De moment, aquí en teniu els autors, els vint-i-nou magnífics.

Poetes com Bernat Nadal o Josep Lluís Aguiló, novel.listes com Tomeu Matamalas o Maria Antònia Oliver, investigadors com Antoni Tugores o el desaparegut Tomeu Ferrer, historiadors com Albert Carvajal o Antoni Gomila. Són només alguns dels exemples dels vint-i-nou autors manacorins que han participat en aquest volum de contes que ara és a punt de sortir al carrer i que serà presentat a final del mes de gener de l’any que és a punt de començar. També el pròleg ha estat escrit per Hilari de Cara, que tot i que no va néixer a Manacor, sempre hi ha tengut un vincle profund. La iniciativa ha anat a càrrec de la llibreria Món de llibres, la qual s’ha encarregat d’assegurar-se que tot el procés d’elaboració d’aquest llibre hagi passat, exclusivament per mans manacorines, des dels mateixos autors fins a la correcció, maquetació, edició i enquadernació. No queda exempt d’aquesta manacorinitat el patrocini del projecte que també ha anat a càrrec d’empreses de Manacor.

Antoni Riera

Notícia publicada a la revista Cent per Cent dia 27 de Novembre de l'any 2008

     Josep Lluís Aguiló, juntament amb Bernat Nadal, Jaume Mesquida i Hilari de Cara forma un pòquer de poetes que eleven les lletres manacorines com a estendards de la poesia catalana contemporània actual.

Ara Aguiló torna a entrar a rotlo arran de la publicació del seu Llunari, premiat en la darrera edició dels Jocs Florals de Barcelona i editat per Proa.  Aguiló enceta el llibre amb la definició de llunari extreta del Diccionari Català-Valencià-Balear. El poeta manacorí sembla quedar-se amb l’accepció més  esotèrica del terme: “Llibre màgic, on diuen que es poden llegir les prediccions de tot el que ha de succeir, i llegint-lo capgirat es pot fer sortir el dimoni i altres obres de bruixeria”. Però també amb la més popular: “Taqueta  blanca que es produeix dins l’unga. Els nins procuren no mostrar els llunaris que els han sortit perquè cada llunari indica una mentida que han dita”. Deim tot això perquè Aguiló s’endinsa en aquest darrer seu poemari en un món misteriós on els enigmes i els  laberints hi són habituals, però alhora també és com si cada poema que  escriu fos una taca tatuada en el cos, com un llunari dins l’ungla.

 “He escrit dues normes dels laberints als marges del llibre del temps” o “Som els paràsits d’aquest laberint. Estimam la sang seca a les parets, les taques grogues dels llençols, els cruis del sostre i els  racons amb teranyines”. Són alguns dels  exemples que ens parlen d’aquest món laberíntic, enigmàtic, pendent de desxifrar en què Aguiló ens vol endinsar amb un to profètic o, si més no, instructiu. Tant en els poemes estrictament lírics com en aquells que presenten un to més narratiu, Aguiló mostra ofici a l’hora de bastir els versos i encadenar-los fins a menar a un final sentenciós, sorprenent o colpidor: “Després del desig som anònims com restes d’un naufragi, com branques trencades del temporal, com fragments de vidre polits pel mar”. O encara: “Anant d’esma cap a la claror que ens tornava a la tenebra  de la diària mort”. També té, Aguiló, moments per a la poesia anecdòtica de caire sorpresiu, irònic o fins i tot humorístic: “Un dia et vares adonar que estaves perdent massa temps fugint d’un cocodril inversemblant que portava un rellotge al ventre” o “i saber si has d’anar al metge a treure’t  la guineu del ventre”.

Així com avança el poemari els versos d’Aguiló semblen desfer-se del  to profètic i del misteri construït sobre laberints i enigmes i després de fer qualque clucada d’ull a la poesia de contingut politico-social (“els illencs sabem que mai no es podrà confiar en la solidesa dels homes (...) confiarem abans en l’or trencat que en la pretesa  integritat dels justs”), entren en un seguit de poemes més de circumstància dedicats als éssers estimats o a anècdotes viscudes: “Per res voldria fer que s’acabés la nostra relació”; “mai no podrem suportar la seva absència”; “el món es mereix un nom només perquè puc recordara que tu hi vius”; “vosaltres sou els meus millors amics perquè sé  que sou millors que jo en tot”. Tot això completat amb l’extraordinària trasposició de les aventures d’infantesa talment com si parlàssim de les peripècies dels  soldats a la batalla de Waterloo. Aquesta sèrie es veu, de tant en tant, interrompuda per altres poemes que reprenen el caire fantàstic inicial, però més a la manera del conte popular o potser de la literatura de gènere tan en  raure avui en dia, com el poema Genius locii.

No podem tancar aquest escrit sense citar, encara que sigui de resquillada, les reflexions  que sobre la poesia fa l’autor en aquest llibre: “Com veus és una missió molt fàcil  i per dur-la a terme hauràs de mentir perquè ara saps del cert que poesia només és el que restarà en nosaltres molt després d’oblidar aquest poema”. Com si ens quedàs tatuada a l’ungla, com un llunari, com una mentida dita amb punyeteria, però sense dolentia.

Antoni Riera

     Mientras caminaba pensé en la religión como en la manifestación más perfecta de una etapa posiblemente superada de la evolución humana.

Y sin embargo, en el camino, me cruzaba mujeres con pañuelos coercitivos en la cabeza o tapando el rostro, o creacionistas negando la fuerza explicativa de la teoría evolutiva o evangelistas hurtando fieles a la Iglesia en base a una desgastada ausencia de rituales.
Hechos, que si no hubieran estado cifrados con anterioridad en un conjunto de prescripciones postuladas por profetas de un dios innombrable, hubieran resultado hermosos; un rostro cubierto, secreto, en el que podían coexistir misteriosamente la belleza o la deformidad; o meramente absurdos o tristemente vulgares.
Imaginé a un anacrónico homínido negándose a caminar erguido y ser definitivamente ser humano por seguir una regla presuntamente divina: ¡Erguirse es anatema! 

¿No habrá trampa en la presunta obviedad de concluir en que toda la estructura cultural religiosa no ha sido más que una necesaria y exitosa estrategia de adaptación y control que el sapiens debía llevar a cabo para sobrevivir a la angustia de lo inexplicable: el paso del tiempo, lo insondable de una gota de agua y de todo el universo. El dolor, la codicia, la ira, y la muerte? 

Actualmente, al menos en parte de lo que se denomina Occidente, lo laico se impone como sistema explicativo y lo religioso se ejerce en privado. 
“También la oración como la carne, provoca escándalo”, recuerdo que escribió Vila-Matas, citando a Claudio Magris. 
Tiendo a encogerme de hombros, ejecuto, sin saberlo, la posible respuesta sagrada a una pregunta pertinente:
¿La evolución tiene finalidad y propósito? ¿Es posible negarse al cambio?

Sebreli se arma de valor y analiza críticamente lo que denomina irracionalismo, postulándolo junto a integrismo y multiculturalidad ingenua como enemigos del humanismo racional, acaso la mejor estrategia adaptativa creada por lo mejor del ser humano, y para eso, con sorprendente destreza analiza críticamente desde el movimiento romántico hasta Foucault, sin olvidar a Schopenhauer, Nietzsche, Freud, los estructuralistas franceses y Lacan, y concluye que es uno de los más importantes causantes del actual relativismo moral en el que cualquier opción da igual ya que todas tienen el mismo valor. 

Un verso exquisito de William Blake  prefigura a Nietzsche y a Hitler y  anula cualquier posible indiferencia:

“Una misma ley para el León y el Buey es Opresión”

Desmenuza el pensador argentino, página a página, los errores conceptuales y lógicos perpetrados por el irracionalismo y enumera las terribles consecuencias de ello (sin ir más lejos, lo que vemos cuando salimos de nuestro reparador escondite).
Advierte también que el riesgo de utilizar una expresión como “relativismo” podría ser aprovechado por sus críticos para relacionarlo con la teología de Ratzinger, o con posturas neoconservadoras. 
El argumento usado por Sebreli es imaginativo y consiste en aplicar un principio lógico: que coincidamos en la conclusión no implica que partamos de idénticas premisas. 
La etapa de libertades y derechos individuales, que Sebreli  reivindica como centro del ordenamiento moral y jurídico y como sustituto racional de antiguas competencias religiosas, fue iniciada por Erasmo, Montaigne y Descartes, desarrollada por la Ilustración, Kant y los liberales ingleses  y ejecutada por los austríacos (Krauss, pero también el Círculo de Viena y Wittgenstein). 
Esos principios humanistas a reivindicar frente al irracionalismo, el integrismo religioso y el multiculturalismo ingenuo, serían grosso modo:

El único conocimiento posiblemente válido y presuntamente objetivo es el de la ciencia y la epistemología.
La Democracia, aún la más formal, es preferible a la más perfecta dictadura.
La Ley regula el conjunto de conductas individuales y corporativas, incluyendo los marcos legales de control de los mercados, y lo mismo que la Moral y la organización social, surge por consenso.  
Libertad, Igualdad ante la Ley, y Justicia Social son sus fundamentos irrenunciables.

Que hable Sebreli:

“El pensamiento racional y crítico está hoy acorralado entre dos fuegos: contra los dogmatismos fundamentalistas debe reivindicar la libertad de expresión, el diálogo democrático, la pluralidad. A la vez, contra el relativismo debe admitir que no todas las opciones tienen idéntica validez; que hay algunos valores como la libertad y la igualdad, por encima de otros. Si se niega, como hace el relativismo, todo criterio de valoración sobre los distintos sistemas éticos, se terminan aceptando, en nombre de la tolerancia “multiculturalista”, opresiones, estupideces y crímenes característicos de determinadas identidades culturales. No se puede luchar contra injusticias particulares si no se cree en la justicia como valor universal”.

No es necesario recordar que en el siglo XX aprendimos que estos conceptos no son tan relativos o inconsistentes como podría postular el pensamiento irracional (¡hermoso oxymoron!).
Su ausencia ha permitido el mesianismo populista y sistemas políticos que generan Auschwitz y GULAG, o que permanecen patéticamente anquilosados, momificando vivos a los individuos que los padecen.
Kafka escribió sobre ello.

Me detuve, estaba un poco asustado. 
Era obvio que todo el humanismo racionalista y su aplicación en un sistema político dependían del compromiso ético de los individuos. Sean políticos, banqueros, empresarios o trabajadores. 
Pero ¿qué compromiso ético puede existir sin principios religiosos? 
¿Qué valores guían la acción de esta sociedad? 
Supuestamente, la educación libre, laica y gratuita debería formar seres éticos, instruidos y comprometidos. No es necesario decir que no ha sido así y que el actual relativismo manifestado como idiocia generalizada, es resultante no ya del fracaso del sistema sino de componentes que parecen esenciales en el ser humano: una cierta tendencia a igualar estupidizando, o de fomentar la corrupción quitando límites y marcos. 

¿De qué sirven códigos penales o civiles si las leyes no se hacen cumplir? 
¿Si las sentencias no se ejecutan? 
¿Si los millonarios insolventes no dejan de sonreír mientras perdemos el tiempo refutando al irracionalismo?
Me detuve, pues, ¿adónde estaba yendo? 
Era de día, el sol brillaba. 
“Un tumor puede estar gestándose en mi interior y mi amada estar acariciando otra cara.”
Como si fuera un jesuita inmortal recitaba el horror posible para generar un pequeño éxtasis. 
Entonces dejé de temblar. 
El Futuro y el Pasado no existen. 
Los recuerdos gratos son pequeños chutes de adrenalina que nos levantan el ánimo, y lo posible no es más verdadero que un unicornio. 
¿Estaba padeciendo un fuerte brote relativista?    
Respiro profundamente y veo caer la primera hoja muerta, anunciando el fin del verano.
La belleza como contemplación despojada de lo efímero genera coraje. 
Y el coraje genera humor. 
Y de humor y coraje necesariamente surge el amor. 
Enunciados estos últimos sin más significado que un espasmo cerebral:
La súbita iluminación que nos transforma en la persona serena que con buen humor soporta la grosería y el miedo. 

Como si hubieran bajado las aguas después de una tormenta que ya duraba quinientos años se pueden ver los restos de la antigua sabiduría: iglesias siempre incomprendidas y templos por primera vez esenciales, siendo ruina o pura estructura.  
Y algún monje limpiándose de barro y musgo, preguntando: 
“¿Sabe si hay algún restaurante abierto a esta hora?”
Era Fausto que al verme tan abstraído chocó conmigo adrede para generar sorpresa y surrealismo.
Me alegré de verlo y lo invité a comer.
Me moría de hambre.

                                                                           A Joan López Ferré.

Gabriel Bertotti