Món de Llibres

       Un dels secrets més ben guardats que envolta l’edició de Mosaic de lletres és la portada del llibre. Si tot surt com està previst i programat, ningú no la podrà veure fins el dia de la seva presentació: 28 de març. Serà llavors quan els 29 escriptors manacorins, plantats damunt l’escenari del Teatre, retirin la tela que amagarà un exemplar gegant de l’obra que entre tots han escrit.

Mentre, i com ja férem la setmana passada, vos deixam un parell de fragments dels diversos contes que composen Mosaic de lletres.

ENTRE LA REALITAT I LA FICCIÓ – Josep Maria Fuster Perelló

Després m’han dut cap aquí, sense escoltar-me. Han obert la porta de ferro, que gisca  fort i m’han tirat a empentes, com a un animal rabiós. És un lloc petit  i fosc. Trist. Humit. L’aire sols entra per un estret finestró.
L’algutzir ha anat de bon matí a ca nostra. Tot ha  resultat sorprenent.  Però jo no he dit res. Tremolós, he sentit un calfred que no em deixava moure, ni aixecar-me del llit.

-Anem, has de venir amb nosaltres.

AIGUA DOLÇA – Joan Bonet de ses Pipes

Havia passat poc temps des de la torrentada de 1932. En  Salvador Canals va néixer  prop del torrent, ara no sé a quin carrer perquè quan el vaig conèixer ja vivia al barri d'Es Tren. Aquesta circumstància podria haver fet que la família li hagués transmès una certa aversió a l’aigua, però era evident que no havia estat així puix que tota la seva vida ha mostrat una vertadera veneració per aquest element. Segons deien els seus pares, quan de nadó el capellà va abocar-li aigua beneïda damunt el cap per a batejar-lo, ni s’escarrufà ni va plorar gens.

EN CAMEL.LO – Albert Carvajal Mesquida

Feia ja tres anys que els estius eren força calorosos i extremadament secs. Invariablement, cada matí, en mirar al cel des de la gran finestra coronella que rematava la façana de la seva residència a Manacor, l’antic palau dels reis de Mallorca, Mosson Francesc Miquel Ballester, conegut al poble com en Camel.lo, veia sempre el mateix: un gran i sufocant sol rodejat de la més absoluta blavor.

LA LLEGENDA DES CANYAR – Damià Duran Jaume

En aquest precís moment la tremolor m’arriba des de l’esquerra. Fa un poc sentia al meu damunt la fúria de les màquines. Renous immensos i de tota mena no em deixen viure. Tenc ben avorrides les obres d’enfondir el meu jaç i fer-me les voreres de formigó. No sé ben bé quina gent feineja pels meus voltants. Jo tan sols tenc coneixements de la llengua manacorina i aquests xerren d’una altra manera. Vaja! que aquest Manacor no el conec.

EL LLAMP – Tomàs Garau Febrer

Barrababum! Barrababum!
Els trons esquerdats retronaven dins la vall, estremint els roquissars i sacsant, amb vibracions rítmiques i periòdiques, els troncs dels garroverars. El fortíssim vent de tramuntana era un ferm aliat d’aquell devessell de sons escarrufosos i llums de l’avern. La negror blavosa del cel retallava les siluetes del Cor de Jesús i l’Esquerda i ho cobria tot, fins i tot l‘ànima malavidosa de l’amo en Toni. El contrabandista i malfactor alullava, absort, assegut sobre una barbacana el tremolor de les fulles d’un caquier, rogenques i lluentes com la sang.

    L’altre dia, un amic m’envià per correu electrònic un al.lucinant poema en prosa. Intencionadament, no va apuntar ni el títol ni tampoc el nom de l’escriptor. Just acabada la lectura vaig suposar que l’autor era sud-americà (colombià o mexicà tal vegada) però no sabia de qui es podia tractar. Vaig trucar al meu company per tal d’esbrinar qui era aquest monstre que havia enfilat unes paraules tan precioses.

El poeta és equatorià i nom Jorge Enrique Adoum. El poema es titula Declaración de amor en la pieza de al lado i el trobo tant corprenedor que no em puc estar de publicar-lo al bloc. Llegiu-lo atentament perquè, al meu parèixer, és la perla cultivada d’un home inspirat. 

Fausto Puerto

Declaración de amor en la pieza de al lado

Te voy a contar una cosa: a veces no tuve madre sino una señora que me había dado a luz. Mi padre era ferroviario de nacimiento: cuando estaba en casa se acostaba temprano y leía, todas las noches que duró su cautiverio, tarifas de pasajes, fletes de carga, distancias de ida y vuelta de Huigra a Naranjito, de Bucay a Columbe, de Alausí a Durán. La señora, al filo de la cama de su desencuentro, se empeñaba en no dejar morir nuestras camisas. No hablaban sino de números a gritos. Nos gritaban para hacernos crecer. Porque había hijos, multiplicación por cinco del rencor y del ayuno. Las hermanas se ponían un duelo oportuno por la defunción sucesiva de sus vestidos y los varones faltábamos a la escuela para comer. Recuerdo que él estaba siempre yéndose explorador o fugitivo, y no se iba, a otro país a buscar la supervivencia de su tribu. Ella se abrazaba a sus piernas memorables para que no la dejara mitad sola. Y viéndonos ahí, culpa presente, los cinco repetíamos: “Perdón papá, perdón”. Después crecí y comprendí que eso era la pobreza.
 
     Por la noche, a veces, antes de cerrar su puerta ella llevaba sin sigilo un jarro de agua y una toalla. Después crecí y supe que eso era amarse. Nosotros no seremos así porque no hablaban y hacían el amor y, como ya dije y ya se sabe, no por eso quedaba hecho y los hijos veíamos los accesorios de lo que debió haber sido injustamente triste acoplamiento. Nosotros no hemos de ser pobres.

     Él era solitario. Cuando oía la llamada del tren, su único adulterio, nos odiaba y se golpeaba contra la celda en cuyos muros marcaba el número de días que las bocas pedigueñas y amas le robaban su paisaje. Por eso, después de siglos de silencio, se le caían de la boca nombres de estaciones, de barcos, de ciudades. Digo yo, porque daban vértigo y no eran de mujer.

     Ella era sedentaria obligada. ¿Cómo es irse? Le preguntó una vez que hablaron. Queda lejos dijo él. Y no le contó nada del páramo, Dios mío, nada de su aire mordido entre pajonal y lluvia, no le habló del bajío ni de su blusa abotonada de luciérnagas. Yo le tengo ternura: la pobre nunca supo que hay arenales más allá del río, jamás nada del mar, huérfana suya.

     Así la una soledad dormía junto a la otra desesperanza y cada una se quedó sin compañía.

     Él madrugaba a su horario, estaba el alba en el miedo a los descuentos, no en el cielo. Yo iba temblando a la puerta celestial de la panadería e imaginaba cómo se odiarían a esa hora mirándose los silencios y los cuerpos por haberse tocado la víspera en la oscuridad, como con miedo. Nosotros no seremos así.

     Mira, mejor no seamos nada. Porque hubo una fotografía: una mujer y un hombre, amándose para siempre como suele suceder en los retratos. Y habían sido ellos amor, eran sus cadáveres.

Jorge Enrique Adoum

     Mosaic de lletres, que sens dubte esdevindrà el llibre de l’any, al manco al poble de Manacor, ja té data de sortida a la venda. Serà, i apunteu bé l’efemèride, dia 28 del proper mes de març. Exactament a les 9:15 del vespre coincidint (recercadament) amb la clausura de l’acte de la seva presentació en societat que tindrà lloc a les 8 de l’horabaixa al Teatre Municipal de Manacor. Quasi dos anys després d’envestir aquest projecte la cosa ha agafat velocitat i el llibre és a punt de sortir del forn. Vint-i-nou escriptors, onze empreses manacorines i un caramull de gent meravellosa, a la que ja aniré posant nom i professió en futurs posts, han fet que aquesta criatura literària hagi surat i pugui ocupar el lloc que li correspon entre tots els altres llibres.

Des d’aquest bloc anirem informant de tot el que envolta l’edició, presentació, acollida i venda de Mosaic de lletres.

Per començar, us en feim arribar quatre petits tasts que tindran continuïtat en pròxims articles. 
 

SA NIT DEL DIMONI – Josep Boix Mascaró

    Tot va començar la nit de l’1 de gener de l’any 35. Una terrible convulsió va fer tremolar la terra i va deixar la ciutat sense llum. Una substància tòxica sortí de les profunditats, omplint l’aire d’una olor a fems tan forta que no es podia alenar. La lluna penjava d’una immensitat negra sense estrelles, de sobte un núvol la tapà i tot va quedar negre com el carbó. Es produí tal silenci, que pareixia que el món hagués desaparegut; un ca es posà a lladrar rompent la pausa, i...

LLETRES AMB FORATS - Jaume Capó Frau

    Les primeres setmanes d’escola recordàvem els dies assolellats de les vacances d’estiu. Un explicava els banys a la platja, l’altre les excursions al riu, un altre les migdiades a l’ombra, aquella els sopars a la fresca i també les sortides amb la colla fins tocades les dotze de la nit. Tothom tenia aventures per explicar als amics i les amigues de la classe.

En parlàvem ara que les fulles dels arbres començaven a caure i es feia fosc més d’hora...

UN NOU ARTICLE – Magdalena Gelabert Miró

    No s’ho podia creure de cap manera. Com era possible que li hagués passat a ell, el control personificat. Sempre s’havia cregut amo i senyor del seu destí. S’havia rigut públicament de qualsevol tipus de teoria determinista que consideràs que hi havia alguna cosa escrita, com de premonició, en el destí de les persones. Per a ell comptava només l’ordre i l’autocontrol. Per això, aquell setze de gener s’aixecà trasbalsat del tot.

DESERT PER MANCA DE QUALITAT – Jaume Santandreu

    Existeixen la història, les històries i les historietes. Al paradís de la història, sols hi arriben els àngels i els dimonis del poder que han protagonitzat i configurat els esdeveniments que ha viscut la humanitat al llarg de tots els temps. Les històries guarden, dins uns quaderns d’escola tacats de sutja blava, les gestes dels humans. Les historietes, anomenades anècdotes o facècies, retraten els homes i els seus panorames, fins i tot en les situacions més tràgiques i delicades, tal com són. 

    S'ha publicat, recentment, Conversaciones con un verdugo (K. Moczarski, Alba). L'autor, membre de la resistència polonesa durant l'ocupació Nazi, és empresonat després per les autoritats comunistes i coincideix en la mateixa cel.la l’any 1949, durant gairebé nou mesos, amb Jürgen Stroop, alt càrrec de la SS que va dirigir la destrucció del gueto de Varsòvia (1943). A partir de les seves converses en la cel.la i de les seves investigacions posteriors una vegada va ser posat en llibertat, Moczarski ens descriu l'evolució de Stroop des de la seva infància fins que va ser executat, penjat, en el pati de la presó polonesa de Mokotów a les set de la tarda, el 6 de març de 1952, una mitja hora després de la posta del sol.

Aquesta és la quinta essència del “pensament” de Stroop, un dels favorits de Himmler:

“Los judíos no coinciden realmente con nuestro concepto de persona...los judíos, los gitanos y otros mongoles son, según la verdadera ciencia, medio animales o personas incompletas. Nuestros biólogos y cirujanos demostraron que la sangre y los tejidos de los judíos son completamente diferentes de los de los arios y los arios son el modelo de los hombres auténticos.”

I aquesta és una mostra dels nombrosos diàlegs que es van establir entre Moczarski i Stroop:

- ¿La piedad y la compasión son perjudiciales?
- ¡En el ejército, en la política y en la vida pública, rotundamente sí!
- ¿Y las obligaciones morales?
- El imperativo de la conducta patriótica y nacionalista es la eficacia y no lo que se entiende por moral.
- ¿Quiere usted decir que no admite el amor al prójimo ni los sentimientos del buen samaritano?
- Claro que sí, pero sólo con los alemanes que construyeron con nosotros el Reich de Adolf Hitler.

Reflexionant, a propòsit d'aquest llibre, sobre el Mal, crec que no és certa del tot la tesi de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal. El mal és banal des d'un punt de vista intel.lectual per la seva simplicitat; no obstant això, per a que el mal s'apoderi d'un ésser humà aquest, a poc a poc, ha de deixar-lo créixer en el seu interior, que el mal li proporcioni avantatges i plaer, que el dugui a la indiferència cap a l'altre i finalment a odiar el bé. Crec que aquest és el procés psíquic i espiritual que van seguir els nazis i de tot aquell que, en el seu pas pel món, s'ha convertit en còmplice voluntari del Mal.

Joan López Ferré

   Boris Vian (Ville d’Avray, 1920 - París, 1959) va ser un artista polifacètic i de vida intensa. Escriptor, poeta, periodista, enginyer, actor, trompetista de jazz, cantant i compositor, és recordat com un personatge incòmode, autor d’una obra controvertida en el seu moment però que amb el pas del temps s’ha convertit en una de les referències obligades de les lletres franceses contemporànies.

Escopiré sobre la vostra tomba és el retrat salvatge d’una obsessió dins un decorat que mescla  xenofòbia, violència i sexe a parts iguals. El protagonista, Lee Anderson, un home de raça negra però amb aparença de blanc, cerca venjar la mort del seu germà petit, de pell obscura, assassinat per la família de la seva núvia blanca. Per dur a terme la venjança necessita trobar algú que representi els ideals i la forma de vida que acabaren amb ell, algú que encarni les pitjors virtuts de la societat blanca dominadora, racista i opulent. I aquest algú el troba en les dues filles ingènues d’una família burgesa i benestant. En resum, es tracta d’una història crua, sòrdida, amarada d’imatges violentes, a cops perverses i pornogràfiques, no apta per a paladars ni per a estómacs delicats.

Escopiré sobre la vostra tomba no és, ni de lluny, la millor novel.la de Boris Vian, però és una mostra de l’enorme poder que pot tenir un llibre. Publicada el 1946 amb el pseudònim de Vernon Sullivan, un suposat escriptor negre nord-americà, Vian –que ja devia intuir l’escàndol que provocaria- apareixia en els crèdits com a traductor de la novel.la al francès. Anys després, tanmateix, es destapà la mentida i en va haver de reconèixer l’autoria. La novel.la fou prohibida i censurada pels seus continguts violents i sexuals i desfermà una autèntica commoció social a tota França.

Després Boris Vian continuà escrivint novel.les i relats que podrien emparentar-se amb l’anomenat realisme brut nord-americà, però també obres sèries com l'Escuma dels dies o l'Herba roja, les quals li feren guanyar reconeixement, especialment entre la crítica, que fins llavors l’havia menyspreat. En els darrers anys de la seva vida abandonà la literatura per complet i es dedicà a la música (compongué òperes i cançons, gravà discos i sortí de gira arreu d’Europa), a més d’actuar en diverses pel.lícules més o menys importants.

Escopiré sobre la vostra tomba aconseguí una gran repercussió en el seu moment i fou adaptada per al cinema. L’autor, que en principi havia de participar en el guió, va barallar-se amb la productora i finalment abandonà el projecte. Morí d’una aturada cardíaca mentre presenciava d’incògnit la preestrena de la pel.lícula. Tenia 39 anys.

Tòmas Bosch