Món de Llibres

- Què és l’ànima humana ?
- Un llampec de claredat dins l’obscuritat eterna. Un instant de llum i de música abans del silenci.
- I què és un raig de llum dins la fosca?
- Una senyal. 
- I a qui va dirigida?
- Fill meu, si et responc això, ja ho sabràs tot. De què parlaríem demà?

                                                                                                      Llibre de l’oblit

Tancar la porta

    Fa uns mesos, acompanyat d’un client, fullejàvem abstrets un llibre de gran format de l’editorial RBA titulat Cosmos. Les imatges d’estrelles, nebuloses i galàxies ens tenien a ambdós hipnotitzats i en silenci. En acabar, ell va dir: -Realment, quin sentit té l’existència de tanta bellesa?. La meva resposta, intencionadament egocèntrica, ens va fer riure: -Aquesta bellesa existeix per a que nosaltres la puguem mirar.

Més tard, vaig estar cavil.lant que si donéssim per vàlida (en una espècie de joc metafísic) la meva contesta i acceptéssim la seva premissa com si fos un dogma, se’ns plantejaria una variant de la mateixa qüestió prou intrigant: Les coses existeixen per a què algú les observi o existeixen quan algú les observa?. El sentit comú ens duu d’entrada a decantar-nos per la primera opció perquè les implicacions filosòfiques inherents a la segona ens acosten a un inquietant abisme. Sens dubte ens sentim còmodes pensant que els objectes segueixen al seu lloc amb independència de l’observador i que, a sobre, la seva presència és un luxe destinat als nostres ulls. Això ens tranquil.litza malgrat ens faci prescindibles però a canvi, ens reconforta la sensació de que tot té una continuïtat i que, afortunadament, els nostres descendents podran gaudir-la. Tanmateix acceptar que la matèria i el paisatge que veiem són només fiables quan quelcom els experimenta a través dels sentits, se’ns fa costa amunt. Per aquest motiu, ens desorienta la següent pregunta: Si no hi hagués ningú, com podríem constatar o descartar que l’univers és real?. Sembla que ens manca un sol ésser viu, un voyeur, que representi a tota la humanitat, per certificar que el terra que trepitgem continua sota els nostres peus. D’altra banda, si concloem que per existir és necessari una mena de vigilant, tard o d’hora acabarem demanant-nos: Qui ens vigila a nosaltres?.

Hi ha una llegenda saxona de principis del segle XI que em serveix per explicar el que vull dir. Lady Godiva, casada amb el comte Leofric, senyor de Coventry, era una bella dama coneguda per la seva bondat. Compungida pel sofriment del seu poble, un dia demanà a l’espòs que rebaixés els imposts als seus súbdits. Aquest, acceptà amb la condició de què ella passegés pels carrers de Coventry muntada a cavall i completament nua. La dama accedí. Abans, però, acordà amb els veïns de la vila que aquell dia, per tal de respectar la seva nuesa, romandrien tots dins les seves cases amb les portes i les finestres tancades. Així ho va fer tot el poble a excepció d’un sastre anomenat Peeping Tom que no va poder resistir la temptació de contemplar, a través d’una escletxa, la formosa jove mentre recorria els carrers desèrtics. La llegenda diu que a causa d’haver mirat, el sastre, de forma inexplicable, es quedà cec i Leofric baixà els imposts.

Peeping Tom és un personatge essencial. Si ell no hagués trencat les normes, qui confirmaria que Lady Godiva va desfilar nua pel poble? Podria no haver-ho fet si, per exemple, en el darrer moment, el comte hagués desistit de la seva demanda. Tenim clar que si ningú no l’havia de veure era irrellevant sortir o deixar de fer-ho.

Kafka ens proposa un trencaclosques similar, encara que més enrevessat, quan delega al nostre intel.lecte la responsabilitat d’interpretar una realitat ambigua que sembla contradir, sistemàticament, allò que ens descriuen els personatges. Crec que serà difícil que es torni a repetir, al llarg de la història de la literatura, un fenomen tan curiós i complex com el que experimentem el lector de La metamorfosi i el pobre Gregor Samsa. Ambdós observem els mateixos esdeveniments; Gregor de manera directa i nosaltres indirectament a través dels seus ulls, però l’encert de tot plegat resideix en què aquestes dues realitats no es corresponen. L’escarabat només veu el bé i la part positiva de cada una de les decisions que agafa la seva família. És la visió d’una ànima bondadosa. Gregor mai no considera un acte de maldat el rebuig i la reclusió a la que els seus parents l’aboquen. Fins i tot es compadeix de la desgràcia que han de suportar!. La seva perspectiva de la situació, des del nostre punt de vista és incompleta. Afligits, entenem i suportem amb impotència les vexacions i la vertadera solitud del monstre. La simbiosi que Kafka aconsegueix entre lector i protagonista és un dels encerts més sorprenents del relat. Solapar els dos mons d’una manera tan afinada ens provoca una desconcertant percepció dels esdeveniments, alhora que ens deixa una persistent sensació de desempar.

Aquest exercici literari pot ajudar-nos a esbrinar com és l’ànima del protagonista i a intuir quines són les obsessions de l’escriptor. El fill dels Samsa és un personatge que s’aïlla, que es resigna, que dorm amb les portes tancades no per amagar secrets sinó per protegir-se. Sabem que no té amics, que dedica gairebé tot el seu temps a fer feina i que els membres de la seva família són una mena de paràsits que li xuclen la sang. Davant d’aquestes circumstàncies, pensem que el més oportú seria fugir i canviar de vida. Emperò Gregor és incapaç d’abandonar els seus. La situació es fa insostenible. Només li resta una opció: mudar. L’embolcall d’escarabat és tan sols una manera radical i desesperada de fer-ho. La closca esdevé una armadura que el resguarda però que, malauradament, el projecta com a monstre i l’empresona dins ell mateix. Recordem que el coleòpter és qui obre les portes i són sempre els altres qui les tanquen. Aquest detall, que Gregor no entén com un acte maliciós, ens retrata la baixesa moral dels Samsa. D’aquesta manera l’autor aconsegueix que siguem els lectors qui completem el relat. És a dir, Kafka ens fa imprescindibles.

Al final de la seva existència, el gran escriptor txec, fa una cosa semblant i utilitza el seu amic Max Brod com un engranatge per resoldre el seu destí. Sabem que Kafka no va publicar quasi res en vida i que en el seu testament va deixar escrita una insòlita i darrera voluntat: demanava que Brod, en un impuls contrari i allunyat de la naturalesa de tot artista, s’encarregués de cremar la seva producció literària cosa que, per fortuna nostra, el seu apoderat no va fer. Pareix, amb aquesta resolució, que Kafka volgué prescindir dels seus observadors potencials. Destruir l’obra equival a renunciar a la glòria, a desaparèixer dins l’anonimat. La pregunta que segueix és inevitable: per què no va cremar ell mateix els texts?. Si no desitjava que ningú els llegís, sembla la reacció més lògica. Potser no es jutjava capaç?; O, potser tenia clar que Max Brod desobeiria la seva darrera voluntat?.
 
Kafka, com tots els escriptors amb talent, podia suposar que les seves paraules el sobreviurien però també entenia que res és etern. Davant això, incapaç de decidir-se, va tirar una moneda enlaire: cara o creu. Tanmateix deixar aquesta gran responsabilitat en mans d’un amic d’arrelades conviccions religioses, no és una determinació absenta de risc. En aquest cas la moneda va caure de cara.

Algú digué que tot és vanitat. L’ànima de Kafka, com totes les ànimes del món, es va debatre entre l’anhel de perdurar i l’acceptació de la seva futilitat. Perquè al final, així com el disc de vinil necessita l’agulla del reproductor i la bobina de pel.lícula el llum del projector, tots necessitem l’amor d’una altra mirada per completar-nos. Començar un llibre és com obrir la porta d’un sòtil llargament clausurat; dintre ens esguarden la memòria vestida de pols i els records oblidats d’una vida passada. Tal vegada entre mobles i bauls, entre balancins i canteranos, algú encuriosit ens observa; mantinguem les portes obertes. 

Fausto Puerto

UNA COSA MOLT SERIOSA – Sebastià Fuster Perelló

   Encara no tenia dos anys quan el llançaren a la mar gran, allà al  Port. Va aprendre a nedar quasi  per instint, com els peixos. A la infantesa, el seu primer paradís començava al Riuet i anava fins a la Punta de n’Amer. Banyar-se a la Cova del Correu, recorda, era un vertader plaer  els llargs matins d’estiu.

CAFÈ CA N’ANDREU - Joan Gomila Gaià

   Any rere any, com és costum, amb l’arribada del novembre les botigues i els cafès instal.len en els seus mostradors el número de la loteria de Nadal, que es reparteix en butlletes populars, enmig d’un gran entusiasme, entre els amos, amics i clients. Ca n’Andreu no és una excepció i quan, encara, no fa gaire dies que s’ha retirat l’envelat que protegeix la terrassa del sol rogenc de ponent i desapareixen al ritme de la tardor cansada les refrescants granissades d’ametlla, l’amo Andreu penja el cartell on es pot llegir el número de la loteria escollit...

LA HISTÒRIA DEL CAPELLÀ CAPTIU - Antoni Gomila Grimalt

   La calor començava a fer-se ja insuportable aquell 29 de juny i els carrers de Manacor mostraven una solitud no gens habitual en dies anteriors. Enmig de l’aparent calma, el rector Guillem Vicens pujava neguitós pel carreró de la plaça mentre les gotes de suor li baixaven pel coll i s’endinsaven dins la negror de la sotana. Amb la mirada perduda en els seus pensaments creuà la placeta de l’església, ocupada únicament en aquell moment per l’intens sol del capvespre. Dins el temple parroquial  l’esperava tota la comunitat de preveres, convocada minuts abans amb un lent toc de n’Eloi.

DIVERGÈNCIA I UNIÓ – Joan Llodrà Gaià

   Núria Riera, què fas menjant pipes asseguda en aquesta graderia del camp de l’Europa? Avui, després de molta insistència i moltes negatives, na Joana t’ha convençut perquè l’anassis a veure jugar un partit. És ben avorrit això de mirar com vint-i-dues al.lotes corren darrere una pilota, però fer feliç la teva companya de pis podia ser la bona acció d’aquest mes de març.

EL BUST – Gabriel Barceló Bover

   Aquell any havia estat el del I centenari del naixement del gran filòleg Frencàs de B. Llom. Tota la Nació li havia dedicat actes commemoratius i homenatges a balquena. L’homenot, en vida, havia fet per salvar la llengua dels seus paisans gairebé tant o més que el seu mestre el magistral Elcavor. Tothom li ho reconeixia, per tant era de justícia que el seu nom anàs de boca en boca...

Creuar el llindar

   La metamorfosi de Franz Kafka comença d’una manera brutal. Un fet impossible ha tingut lloc dins una estança tancada: un viatjant anomenat Gregor s’ha convertit, mentre dormia, en un escarabat. El protagonista del relat i els lectors ens trobem, sobtadament, immersos dins un malson. En aquesta ocasió, l’acte creador de l’escriptor romp en mil bocins la lògica de qualsevol possibilitat estadística i entra dins un terreny més desconegut i misteriós al que la religió anomena miracle i la física singularitat. Ens costarà creure el que estem llegint, tant com al personatge principal entendre el que li ha passat. La raó i l’intel.lecte ens duu, d’entrada, a imaginar alternatives enrevessades i explicacions més o manco plausibles al fenomen. Serà necessari avançar en la lectura per a assumir que el fet, inabastable i insòlit, que Kafka ens detalla amb sobrecollidora inspiració, és una realitat i no un estat transitori d’alienació mental que afecta el fill dels Samsa. Incrèduls i encuriosits, albergarem fins al final de la narració l’esperança de descobrir l’engany. Mentre, es farà necessari més que mai, un observador que constati la transformació. De moment les tres portes de la cambra ho impedeixen. A l’altra banda, tota una família aguarda sumida en la ignorància.

La primera persona que pica fluixet a la porta de Gregor és la seva mare:  -Gregor ja són tres quarts de set. Després el pare, suaument però amb el puny: -Gregor, Gregor, què passa?. Finalment la germana preocupada: -Gregor, no et trobes bé? Et fa falta res?. La família, inconscient de la mutació que ha patit el primogènit, actua segons la lògica de que aquest es troba indispost. Uns minuts més tard toquen a l’entrada principal del pis: és el superior de Gregor que, de manera impensable avui en dia, acudeix al domicili del seu subordinat per exigir un motiu pel seu retard. El torbat coleòpter baixa del llit i emprèn l’aventura d’arribar al llindar. La seva intenció és deixar-se veure i parlar amb el gerent: frisava per saber què dirien del seu aspecte els que ara tant el reclamaven. La criada, enviada de la temorosa i intrigada família a cercar el manyà, surt del pis deixant la porta oberta, com sol passar a les cases on ha succeït una gran desgràcia.

Finalment, després de grans sofriments, Gregor aconsegueix rodar la clau amb la boca i obre la porta. El coleòpter i els observadors s’enfronten per primera vegada. Es confirma, entre gemecs, crits, punys amenaçadors, plors i pregàries, la crua realitat: el fill ha mudat en un escarabat. Els lectors ens feim a la idea de que la metamorfosi no és un problema psicològic del protagonista sinó un esdeveniment físic que sembla no tenir una explicació raonable. Per la seva part, Franz Kafka, fidel a sí mateix, tampoc no es molesta en cercar-ne cap. Pareix com si tota la família assimilés d’una glopada la nova realitat. En canvi el màxim perjudicat, que és Gregor Samsa, encara té expectatives de poder vestir-se i complir amb la seva feina. Així ho diu en un monòleg intel.ligible al seu superior que, espantat, recula cap a la porta i fuig com un llamp. És el pare, armat amb un bastó i un diari, qui obliga a retrocedir l’escarabat cap a la seva habitació. El pare li va donar una espenta forta que el va precipitar dins la cambra. Llavors, la porta es va tancar d’una bastonada i a la fi es va fer el silenci. 

Comença el confinament involuntari de Gregor Samsa. A partir d’aquest moment el nostre protagonista es converteix en l’observador omniscient del relat. Gregor se’ns revela com un ésser bondadós i humil incapaç d’adonar-se de la classe de família que té. Només a través de la seva visió innocent i amable podrem entendre quina colla d’hipòcrites i d’egoistes l’envolten. Les portes esdevenen elements imprescindibles per amagar i mostrar. Són fronteres que separen el que és corrent del que és improbable. Fusta i matèria que Gregor utilitza per apropar l’orella i escoltar les converses a mitja veu que tenen lloc a l’altra banda. Les batents marquen els confins allà on queden excloses les seves passes i són uns components ofensius que responen a la voluntat de la família per tal de mantenir-lo aïllat. Esdevenen doncs l’únic lligam a través del qual li arriben, gràcies a escletxes i descuits, els fragments de la quotidianitat i algunes notícies de l’exterior. En definitiva, podríem dir que serveixen per mantenir encesos els calius del seu passat humà.

A través dels ulls del coleòpter, descobrim, una altra transformació conseqüència de la primera. Es tracta de la que sofreix la resta de la família. El pare de Gregor, un home acomodat i acostumat a que el seu fill els mantingués a tots econòmicament i que, abans de les noves circumstàncies, semblava sempre envellit i cansat, no té altre remei que tornar a fer feina. Vestit amb un ampul.lós uniforme de vigilant rejoveneix un parell d’anys. El canvi és tal que quan Gregor el veu per primer cop, ben estirat i poderós, li sembla una altra persona. La mare, també comença a fer feines per encàrrec i a cosir roba per altra gent. La transformació de la germana, que s’inicia treballant de caixera en una botiga, és, en molts d’aspectes, la més terrible del relat. Veurem com dia a dia, de manera enrevessada, acaba aprofitant la desgràcia per guanyar-se el respecte del pare i la mare.

Nabokov ens situa davant una pista significativa quan ens apunta que el número tres juga al llarg de la història un paper important. Efectivament el relat es divideix en tres parts; els familiars de Gregor són tres; tres, les portes de la seva cambra; a la narració hi surten tres criades; tres són els hostes barbuts que arrenden una estança de la vivenda; etc. Tot això em duu a fixar-me en un detall remarcable i és que Gregor Samsa surt tres vegades del seu habitacle: la primera ho fa per mostrar-se davant els seus familiars en un acte d’honestedat i confiança; la segona, per ajudar a la mare i a la germana en un acte de bondat i amor; la tercera, per escoltar la música del violí en un acte de humanitat i hedonisme. Cada cop que surt els resultat són nefasts per ell. De manera violenta sempre acaba tornant a la cambra i és el seu pare, iracund i intolerant, qui el força a fer-ho. És important tenir en compte que en l’última ocasió que Gregor, malalt i consumit, apareix davant la família, atret per la música que la seva germana interpreta, ho fa sense importar-li les conseqüències. Per primera vegada té la intenció d’obtenir-ne un plaer i una satisfacció personals. Després, agonitzant, torna al dormitori. És la seva estimada germana qui pega la darrera portada i roda clau precipitadament. La mort esdevé pel nostre abnegat heroi el camí per a alliberar a les persones que més s’estima. Encara va viure les primeres clarors de l’alba, apuntant allà fora, davant la finestra. Després, el cap li va caure pesadament a terra, inconscient, i pel nas va exhalar, dèbilment, el seu últim alè.

Després de la desaparició del fill, la família Samsa, incapaç d’amagar la seva alegria, es permet un dia de vacances. Tots plegats parteixen de passeig al camp. Estem a finals de març i per tant comença la primavera. Segons Nabokov, és quan els insectes surten de la seva hibernació.

Kafka acaba el relat de forma tan genial com l’ha iniciat: amb la descripció d’una nova transformació. Tanca d’aquesta manera, amb l’encert i la profunditat que només assoleixen els grans escriptors, un cercle carregat de significat i simbolisme. I ens regala, més que un relat o un conte, una de les confidències més enigmàtiques i interpretables de la literatura universal.

    El senyor i la senyora Samsa van percebre quasi al mateix temps, veient com la seva filla s’animava cada volta més, que, a pesar de totes les penalitats que li havien empal.lidit les galtes, en els últims temps s’havia convertit en una jove bonica i pletòrica de vida. En silenci, comunicant-se quasi inconscientment amb la mirada, van pensar que prompte seria hora de buscar-li un home bo. I quasi com en una confirmació d’aquells nous somnis i excel.lents intencions, al final del trajecte la filla es va alçar la primera i va estirar el seu cos jove.

Fausto Puerto

   Els beneficis de la venda de Mosaic de lletres aniran destinats íntegrament a APROSCOM. Aquesta és una entitat sense ànim de lucre declarada d’utilitat pública, que, des de fa 30 anys, treballa a la comarca de Manacor per a les persones amb discapacitat intel.lectual, a les quals aporta recursos educatius, de formació i de suport per afavorir la seva integració social, laboral i familiar.

Actualment, al voltant de 90 persones amb discapacitat intel.lectual es beneficien dels programes d’atenció ocupacional i de treball que duu a terme la entitat.

Com és habitual, aquí teniu cinc petits fragments de diversos contes, i ja van catorze...

EL LLIMAC – Jaume Mesquida i Sansó

   El ca jeia adormissat al replà de l’escala que donava al sostre. La seva mare, enfeinada, seia a una cadira de bova  vora la foganya, cosint uns faldons esquinçats. El pare sopava a taula amb semblant enfurrunyat i malcarat  i com si remugàs amb les dents estretes i ensofronyat sense cap motiu aparent, talment ho fa un vell enterc i mal sofrit.  Així i tot aquell dia ell es va atrevir a parlar del que dins seu feia tanta estona rumiava.

REBEL.LAR-SE – Tomàs Bosch LLull

   Na Carmeta fa cara de pomes agres. Al davant, sa mare –que sembla també irritada- l’estira fortament del braç i l’obliga a caminar de pressa, ben arrapada a ella. En arribar al cotxe, aparcat en una esmorteïda ombra del pàrquing, n’obri la porta de darrera del costat dret, llança fora gaires miraments la bossa de la compra al fons del seient i li mana amb to sever que pugi. Na Carmeta l’escruta de dalt a baix amb una mirada indolent i calla. És la seva forma de certificar-li pacíficament que l’odia.

EL MENJAPÀ - Joan Antoni Cerrato i Rosselló
 
   Si voleu passar una estona llegint sobre un manacorí que potser algun dia sigui fill il.lustre de la ciutat de les perles i dels mobles, heu trobat el paper adequat on fixar els vostres ulls. En Biel és un subjecte únic, un bon jan fet de pasta d’ignus que agomboia en el seu caràcter la inconsciència i la caparrudesa pròpies de l’adolescència, tot i que ja té gairebé la trentena complida.

EL QUADERN - Antoni Ferrer Febrer

   Rastrejar l’armari de la mare era una d’aquelles afeccions secretes que havia heredat de la infància. Ara ja no tenia un cos de nin que li permetès d’amagar-se dins aquella cova minúscula on es confonien un munt d’olors indefinides i on experimentava el frec de la roba de la mare sobre el rostre. Ara el seu cos s’erigia fiter com un pal enmig del món, una mica descompensat tot plegat, amb una pelussa a la cara que de tant en tant desava. El seu cos s’encaminava inevitablement envers la consolidació de la maduresa física que l’havia de portar, com havia de ser, al coneixement dels misteris de la vida.

EN PEP, EN JACINTO I EN JOAN MARINERO – Tomeu Ferrer Garau

   Des del punt de vista de la cultura popular ens trobam que a cada poble, a cada vila, a cada llogaret hi ha gent que ha deixat petjada, fet història, encara que no sia gens intel.lectual, però que així i tot han participat ferm de la formació d’una cultura autòctona territorial i, per tant, única en cert sentit.
Des del caire sols humorístic, parlaré , entre tants i molts i com a exemple, sols de tres personatges. En Pep de sa cussa, en Jacinto i en Joan Marinero. I bé us assegur que ja n’hi ha prou amb ells com a degustació de la inventiva mental que pot tenir un, per betzol que sigui.

Obrir la porta

   Si ho pensem bé, totes les possibilitats de l’univers tenen l’oportunitat de concretar-se o de dissipar-se darrera una porta tancada. L’observador curiós que tingui interès per descobrir el que s’amaga a l’altra banda, no té altre remei, tal com ho explicà l’Erwin Schrödinger, que agafar el pom i obrir la porta. L’incertesa desapareixerà només quan la seva percepció visual col.lapsi els esdeveniments i el seu enteniment assimili la nova situació que uns mil.lisegons abans li era oculta. És a dir, fins el mateix instant en què l’observador actuï com a tal no podrà assegurar al cent per cent el que es trobarà en creuar el llindar. Mirat d’aquesta manera, un fet tan habitual i quotidià com és el d’entrar i sortir d’una estança es pot convertir en tota una aventura. Si no, que ho  demanin als milers de banyuts o banyudes que han constatat, només obrint una porta, la realitat de les seves cornamentes. Afortunadament les coses solen succeir en un ordre cronològic monòton i costumista que no sol deixar lloc a la fantasia. D’aquí que, al llarg de tres anys, puguem passar tan tranquils per davant una porta tancada vàries vegades cada dia sense prestar-li cap atenció. Fins que una nit qualsevol, la policia nacional, entre crits i malediccions, ens informi de que els nostres agradables veïns formen part d’una cèl.lula terrorista; o de que un home (que fa dos anys que no vèiem) esperava que algú el trobés momificat dins el llit. Vistes tantes i tantes situacions similars en els telenotícies, i si ens volem sentir protagonistes d’alguna menys perillosa, no ens costarà gens imaginar que avui mateix ens podríem trobar el terra de casa completament inundat perquè mentre érem a la feina una canonada ha rebentat. De totes maneres el que és habitual és arribar al domicili i trobar les coses tal com les deixàrem abans de sortir, és a dir: la taula damunt l’estora i els llibres ordenats. Encara que, i segons els físics quàntics, estadísticament i matemàticament si esperéssim el temps suficient (potser milions d’anys), un succés tan improbable com el de descobir l’estora damunt la taula o els llibres cap per avall podria ser factible. En definitiva, ara que ja sabem que l’eternitat té molta paciència, podem dir que darrera una porta tancada és possible trobar qualsevol cosa.

Wallace Stegner, en el seu poètic i captivador llibre En lloc segur, escrigué:

   No hi ha res com un truc a la porta per precipitar el moviment potencial. Quan ets a la part de fora d’una porta i truques al timbre, ha de passar alguna cosa. Algú ha de respondre; hi hagi el que hi hagi a dins, s’ha de revelar. Es respondran preguntes, es dissiparan incerteses o misteris. Començarà una situació que a través de complicacions desconegudes conduirà a una conclusió imprevisible. La resposta al nostre truc pot ser un torrent de benvingudes ploroses, un ull sospitós a l’espiell de la porta, un tret a través de la fusta, qualsevol cosa.

Al llarg de la història de la humanitat, i si ens centrem només en el món de les arts, podrem observar la importància que les portes han tingut per infinitat d’artistes i de creadors. En pintura, començant per Velázquez i acabant per René Magritte, passant, entre molts d’altres, per Remedios Varo i per John William Waterhouse, i en escultura des de Rodin a Ghiberti fins arribar a Robert Graham o Gaudi, són tants els exemples que podríem citar que no acabaríem mai. En la literatura i el cinema les portes i els llindars són uns elements tan usuals com essencials. Per això, acostumats a la seva presència, ens passa desapercebuda la significació (quasi subliminal) que tenen en el transcurs de la narració.

Per demostrar el que vull dir, recorreré al gran director de cine John Ford que va saber aprofitar com ningú les possibilitats simbòliques dels portals en moltes de les seves inoblidables i mítiques seqüències. Qui no s’estremeix d’emoció en recordar l’escena inicial de la genial The Searchers (Centaures del desert), quan Martha romp la fosca del fotograma fitxe obrint una porta que dóna al desert i avança (veiem la seva silueta retallada al contrallum) observant com, des de la llunyania, un solitari Ethan Edwards (el seu cunyat) s’acosta a la casa muntat a cavall!. Tot això en un perfecte i commovedor pla seqüència emmarcat entre el bastidor de la porta i la porxada de la granja. Hi ha manera més encertada de presentar el colós de la pel.lícula i la família que espera la seva arribada?. Però la cosa no acaba aquí. Ford segueix explotant la força visual de les portes i pocs minuts després ens regala una escena de la que el cinema de terror (que amb tanta assiduïtat i encert ha recorregut als portals tancats) n’ha begut fins a afartar-se. En aquesta seqüència, que transcorre dins la casa, una porta oberta a l’exterior ens mostra un premonitori ocàs color de sang. Sospitem aviat que més enllà, dins les tenebres de la nit, és on els indis amagats esperen el moment oportú per assassinar a la família. El pare, germà d’Ethan, fusell en mà i amb semblant de clara impotència, tanca la porta amb el passador encara que sap perfectament que això no servirà de res. La incertesa d’allò inevitable es palpa a l’ambient. Martha ordena a la filla major que apagui el quinqué, com si l’obscuritat de la cambra els pogués ajudar de qualque manera a passar desapercebuts. Després, el director fa un primer pla del crit aterrit de la filla quan s’adona de la situació. La galtada de la seva mare restaura un silenci encara més fosc. Malauradament, Ethan és lluny aquella nit i ningú no els pot ajudar. John Ford és sempre subtil i ens estalvia les dures imatges del que succeeix a la família. Amb estudiada senzillesa, unes escenes més endavant, ens mostra un ombriu Ethan, dret al llindar de la quadra, observant allò terrible que a nosaltres se’ns oculta: el cos de Martha (la dona que en secret s’estimava), violada i assassinada. L’espectador no veu mai l’amenaça que hi ha rere les portes, com tampoc en veu les conseqüències (els cadàvers). Finalment, 100 minuts més tard, una altra dona, apostada a l’entrada d’una casa, observa com Ethan (venjança consumada) marxa cap al desert com un tità solitari. No oblidem que els herois, una vegada complert el seu destí, sempre se’n van. Després, lentament, la porta es tanca i el pla acaba en un fos en negre. El cercle és perfecte. Com diria Stegner, entre porta i porta qualsevol cosa.

Per acabar no vull deixar de recordar breument una altra escena mítica del cinema on la porta té una importància contundent. Es tracta de la darrera seqüència d’El Padrino I de Francis Ford Coppola. Després d’una acalorada discussió i una ambigua reconciliació entre Kay i Michael, aquest queda tot sol dins el seu despatx amb la porta oberta mentre la seva dona l’observa des d’una altra habitació. Tres gàngsters entren dins el despatx per felicitar Michael i el tracten, per primera vegada, de Don Corleone. Un d’ells s’adona que Kay està mirant. L’elegant escena acaba quant la porta es tanca deixant clar a l’esposa turmentada i a l’espectador fascinat quin és el llindar que no s’ha de creuar mai.
 
Deduïm, d’aquests exemples cinematogràfics, que sempre que s’obri una porta l’observador, sigui l’espectador assegut a la butaca o sigui algun dels protagonistes de la història, esdevé imprescindible per confirmar o desmentir la nova situació. Comprovem com queda automàticament exclòs quan la porta es tanca. La vida transcorre a les dues bandes però la realitat fluctua i és incerta en una d’elles, al manco per al personatge que resta aïllat. Només la curiositat o la indiferència farà que guaiti pel forat del pany o que es decideixi a continuar en la ignorància.

Amb els llibres, que no són altra cosa que una porta que s’obri a un altre món, passa exactament el mateix. El lector és el tafaner que observa la ficció que un demiürg ha creat i els protagonistes de la història són els mitjans per ajudar-lo a comprendre allò que no pot veure.

D’aquesta mena d’introducció, que sembla (de moment) no tenir cap relació amb el relat del que em proposava parlar i de moltes altres reflexions que em guardo per no embafar al lector, en té tota la culpa Vladimir Nabokov i el seu indispensable Curso de literatura europea. A l’assaig on el culte professor, amb precisió d’entomòleg, dissecciona La metamorfosi de Franz Kafka hi ha una enigmàtica frase que deliberadament no desenvolupa i que diu així:

- Otra línea temática es la de las puertas; de las puertas que se abren y se cierran constantemente a lo largo de la historia.

Nabokov no ens dóna cap pista del que vol dir amb aquesta anotació. Intrigat, fa unes setmanes, vaig decidir llegir un altre cop La metamorfosi, centrant-me només en les portes que s’obrin i que es tanquen. Queden les conclusions d’aquesta lectura per a dos pròxims articles que publicaré els propers dijous 5 i 12 de març. Aconsello a qui encara no hagi llegit el relat de Kafka que ho faci tan prest com pugui. La lectura, reposada i reflexiva, de La metamorfosi és comparable a obrir una capsa de sorpreses i ens exhortarà a creure, tal com diu Nabokov, que Kafka és l’escriptor en llengua alemanya més gran del nostre temps. Qualsevol cosa.

Fausto Puerto