Món de Llibres

D'entre totes les novel.les publicades recentment sobre l'Alemanya nazi, he esperat a llegir primer La batalla de Walter Stamm , la darrera obra de Melcior Comes -malgrat El llibre dels plaers immensos, al meu entendre, no prou aconseguida-, perquè confiava en el talent de l'autor pobler. I així ha estat. Encara que -mal m'està dir-ho- hi perdurin certs tics, és obvi que Comes ha madurat. Ha après a administrar millor els mecanismes novel.lístics. Així, el resultat és una obra més compacta i treballada, sense tants alts i baixos rítmics i argumentals.

La batalla de Walter Stamm és la història d'un jove alemany, culte, que es veu immers, a desgrat seu però sense que tinguem notícia que hi posàs impediment quan treballava per a l'Estat Major alemany, en el conflicte de la II Guerra Mundial. Condemnat accidentalment per alta traïció, el tanquen en un camp de concentració, d'on aconsegueix sortir més o manco il.lès per ingressar en un batalló disciplinari destinat al front rus. Allí, juntament amb el seu company Kiefer -una espècie de superhome-, viurà en primera línia la batalla de Stalingrad, una de les més cruentes de la història de la humanitat.

En aquella gran operació bèl.lica es van enfrontar dos exèrcits els quals, si més no aparentment, simbolitzaven dues concepcions ideològiques i socials antagòniques; concepcions que, en el fons, no eren sinó dues cares de la mateixa moneda, amb un denominador comú: el menyspreu més profund per la vida humana. En definitiva, un nihilisme que es manifesta en el patiment, la violència i la crueltat portats gairebé fins a l'infinit, a l'absurditat més gran que fins llavors havia arribat la humanitat.

I Comes, que s'enfronta cara a cara amb la malignitat que destil.len els nihilismes hitlerià i estalinista -malignitat sobre la qual hi ha moments en què pareix extasiar-se-, escomet la tasca terrible de diagnosticar el mal des del punt de vista del supervivent. No podia ser d'altra manera. Stamm, que s'havia convertit en una màquina de matar, no manifesta, a diferència de molts jueus supervivents, cap penediment per haver sobreviscut. El jove berlinès, representant d'una generació que va créixer sota el règim de Hitler, tot i ser actor de la història, apareix com un simple executor a les ordres mai no discutides dels oficials nazis, sense cap més objectiu que sobreviure. Tal volta no tenia altra opció. No hi ha herois. No hi ha patriotisme entre la soldadesca, només instint de supervivència.

No és possible, doncs, la identificació amb el protagonista. No ens repugna, però no ens hi podem identificar. Si Stamm hagués mort a Stalingrad, no ho hauria sentit cap lector. Un mort més o menys, no afecta la dimensió terrible de la tragèdia. És així com es manifesta la literatura de l'horror. Sense cap concessió envers l'home, cap al mascle guerrer que convertí el segle passat en una mena de carnisseria brutal i imperdonable de la qual seixanta anys després encara patim les conseqüències. Ho torn a dir: no hi ha heroisme ni empatia. Tampoc espai per a la introspecció durant la batalla. Tot és pur instint, acció: la descripció magnífica de la batalla que corroeix els homes. La vida al front és ferum, por, fam, sadisme, violència incontrolada, antropofàgia. Són les millors pàgines de la novel.la.

El final, malauradament, fluixeja una mica. Si hi sobra qualque cosa a aquesta novel.la, és el final. Me sap greu, molt. Però m'ha fet nosa aquesta espècie de happy end conciliador i precipitat. Si bé és cert que sempre hi ha una porta oberta a l'esperança i la redempció, la prosa de Comes perd credibilitat. No és, per a mi, un final conseqüent. Comes posa en marxa, descompassat, el ventilador del temps i devora els anys com si res. Els esdeveniments es precipiten i en una sola pàgina fulmina una cinquantena d'anys, durant els quals Stamm va refer la seva vida (dona, casa, fill, néts, diners...) d'una manera gairebé bucòlica, malgrat l'estrès posttraumàtic que sens dubte l'afectava com a excombatent. Finalment, nonagenari, el vell Stamm reviu el dolor i el patiment dels morts de la guerra. El seu missatge conciliador, tanmateix, no arriba a ningú, ni al fill ni als néts, ja que els ha ocultat el seu passat. Stamm ja no tem la mort, però sempre l'acompanyaran l'horror i la desolació.

Llorenç Carreres

    El passat mes de gener va morir l’escriptor escocès George MacDonald Fraser a l’edat de 82 anys. Amb ell mor també el canalla més pocavergonya i alhora un dels herois literaris més estimats i amb més seguidors de la llibreria. Em refereixo a l’insolent Harry Flashman.

Varen ésser dos amics de Món de Llibres els que me posaren per primer cop rera la pista de les absurdes aventures d’aquest hússar anglès. Un d’ells, el poeta Josep Lluís Aguiló, me va comentar que quan sortia un nou tom de Flashman, deixava tot el que estava llegint durant uns dies per dedicar-se únicament i exclusiva al seu antiheroi preferit. L’altre, l’il.lustre conseller Joan López, va instar-me a que llegís al manco el primer volum de la col.lecció i m’aconsellà que anés molt amb compte a l’hora de recomanar les aventures del masclista Flashman al públic femení, ja que un tipus que es presenta amb una frase com aquesta: “Como saben, tengo tres talentos principales: los caballos, las lenguas y la fornicación” segurament no caurà massa en gràcia a la majoria de dones.

La veritat és que quan un comença el primer dels tretze volums d’aquests diaris que foren descoberts, segons MacDonald Fraser, en una revenda de mobles de la casa Ashby a Leicestershire l’any 1965 i que són en realitat les memòries personals d’un envellit Harry Flashman escrites entre l’any 1900 i 1905, queda lligat de tal manera que no pot deixar de llegir la resta de la sèrie.

Harry Flashman no ens ensenya res de bo sobre l’honor ni tampoc sobre l’amistat; ni res de bo sobre l’amor i la lleialtat; ni tampoc res de bo sobre la bondat i la justícia. Qualitats totes aquestes amb les que de cap manera congenia el protagonista. El que sí aprendrem a fer amb el vil, xenòfob, covard i traïdor Harry Flashman és a fugir per cames; a amagar-nos dins les mates o baix les taules per motius diversos; a passar desapercebuts dins el fragor de la batalla i per súmmum sortir-ne airosos tal com herois; a tirar la pedrada més encertada i amagar la mà més aviat que ningú; a córrer quan la situació es converteix en perillosa; a plorar i demanar perdó patèticament quan ja no hi ha alternativa; a aprofitar els descuits per atacar per l’esquena; a seduir a les dones tant si volen com si no; a ficar-nos en els embulls més impossibles i en les situacions més inversemblants sense cercar-ho ni voler-ho; a refugiar-nos dins els armaris completament nus mentre ens cerca un espòs banyut; a deixar els companys a l’estacada; a traficar; a jugar a les cartes; a anar de putes; a muntar a cavall millor que Gerónimo; a parlar totes les llengües que siguin necessàries; a comportar-nos a les grans festes com a gentlemen i en les distàncies curtes com a porcs. En definitiva, amb Harry Flashman riurem i caminarem pels extrems de la vida mentre ens ensenya, d’una manera políticament incorrecta, a sobreviure. D’altra banda amb George MacDonald Fraser a més d’instruir-nos amb una trepidant lliçó d’història i d’ampliar els nostres coneixements dels usos i costums d’altres països, aprendrem, com només ens pot adoctrinar un escriptor britànic, a explotar l’humor més negre i a riure’ns de nosaltres mateixos.

Per acabar i com diria el soldat Flashman “Déu salvi a la Reina però abans que em salvi a mi”.

Fausto Puerto

     Deia Vladimir  Nabokov que hem d’aprendre a llegir amb el cervell i amb l’espina dorsal. Deia també que no ens hem de fiar mai del cor (que és un lector notablement estúpid) i que aprenguem a gaudir i a reconèixer els grans llibres a partir del formigueig que aquests ens provoquen a l’esquena. Afirmava que aquest formigueig és el mateix que l’escriptor sent i vol que nosaltres sentim mentre escriu la seva obra. Vasili Grossman, amb aquesta irrepetible novel.la, fa aquestes paraules tan veritables i presents que en innumerables ocasions, durant l’apassionant lectura de Vida y destino, quan els pèls dels braços traïen la meva suposada quietud i el cervell em deia a crits que allò que llegia era sublim, em venien al cap com si un fantasma proper a la meva orella me les recordés insistentment. Per altra banda, com qui va per lliure, el meu cor (notablement estúpid però no tant) a cop de batecs m’emboirava la vista i m’obligava a returar-me el temps just per esclarir-me els ulls entre Kazán i Sarátov.

Vida y destino és un llibre viu; una experiència immediata i esglaiadora; una obra sagnant que ens descriu totes i cada una de les passes que conduiran a la supervivència o a la mort als seus protagonistes. És també un llibre predestinat a ser editat, a lluir recomanat i ben visible damunt la taula de la llibreria i sobretot a ser llegit. La història que envolta l’obra des de la seva concepció fins a la seva arribada als prestatges i als lectors occidentals és commovedora. Grossman (periodista i corresponsal durant la Segona Guerra Mundial) mai no va veure publicat Vida y destino. El manuscrit fou confiscat el mes de febrer de 1961 per la KGB amb la intenció de prohibir l’edició de l’obra a Rússia fins al cap de 200 anys. Totes les còpies foren destruïdes, fins i tot el paper carbó i les cintes de la màquina d’escriure que l’autor utilitzà. El que no va saber la “infal.lible” KGB és que existien dues còpies en bones mans, una d’elles confiada a Lyolya Dominikina, amic de l’època d’estudiant de Grossman i sense cap relació amb el món literari. Aquesta fou la que, un cop microfilmada, s’aconseguí treure de l’antiga Unió Soviètica per ser publicada a Occident a principis dels 80. La vida de Grossman  és una altra novel.la en sí mateixa i mereix ser revisada en el llibre d’Anthony Beevor Un escritor en guerra de l’editorial Crítica. Grossman va morir l’any 1964 sense sospitar mai l’èxit de que gaudiria Vida y destino.

He de reconèixer la meva predisposició i la meva tendència a llegir obres clàssiques de la literatura. En elles intento cercar les respostes que la meva franca curiositat converteix en altres preguntes. M’emociona tenir entre les mans els Assaigs de Michel de Montaigne; o els versos d’Homer; o Les ànimes perdudes de Gogol; o aquesta èpica i grandiosa epopeia de Vasili Grossman. M’agrada pensar que el llibre ha creuat el temps i l’espai fins arribar a copsar les ombres i les claredats dels meus ulls, fins a trobar el seu lloc a la prestatgeria de casa, fins a vessar-me les mans amb les seves paraules per, finalment, dotar d’un sentit metafísic a l’espai que ocupa la butaca on assegut el llegeixo admirat i en silenci, com si en el fons hagués estat escrit única i exclusivament per a mi i el meu goig. “Fantasies d’un llibreter romàntic” potser pensareu i tindreu tota la raó, però això no farà menys real la meva veritat. La bona literatura, com encertadament apuntava l’altre dia l’amic i company de lectures Tomeu Matamalas, té la capacitat de commoure, d’emocionar, d’impressionar, d’impactar i també, afegiria jo, té la virtut d’ensenyar-nos allò que desconeixem, de regalar-nos moments i records de vides que no hem viscut, imatges i impressions de llocs que no hem visitat, paraules i secrets d’amors que no ens pertanyien.

He recorregut, de la mà de Sofia i David, el camí des de l’estació de tren de Kiev fins a la cambra de gas. He llegit l’impressionant carta d’Anna Semionovna al seu fill. He acompanyat a Liudmila Sháposhnikova a la recerca de Tolia Sháposhnikov com qui acompanya a la filla d’un déu al seu calvari. He sentit els dubtes i les pors del científic Víctor Shtrum com si fossin les meves. He confirmat que qualsevol regim capaç de privar de la llibertat d’elecció a l’ésser humà és totalment fallit. He mort mil cops a Stalingrad. He menjat la sopa i compartit el vodka amb els soldats d’ambdós bàndols.  He viscut les vides i els destins de tots ells com si fossin part del meu passat. He fet meves les llàgrimes dels inoblidables protagonistes però també, profundament meves, les seves esperances.

Vida y destino és un llibre gran, d’aquests que ja no es fan avui dia. Vasili Grossman se’ns revela com un escriptor de l’antiga escola. Al seu costat molts d’altres autors, que en novel.les de recent aparició aborden el mateix tema, revenen nans i munten a l’esquena, tal volta sense saber-ho, d’aquest gegant que camina per mèrits propis entre altres gegants de les lletres russes.  Res no puc dir millor de Vida y destino que el que ens conten les seves pàgines. Simplement, llegiu-lo.

Fausto Puerto

“La memoria y la obra de mi padre quedaron irremediablemente manchadas por las afrentas borgeanas. El entonces gordo y miope escritor acabó transformando lo que quería ser una aventura del espíritu en el resultado muerto de una mente idiota. Con este “experimento literario” intentaré lavar su nombre y reemprender la gesta que las almas provincianas no supieron entender”.

Así, sin ocultar sus intenciones, y sin apenas dominar el resentimiento hacia el escritor argentino, comienza el breve librito de Menard hijo. De Menard padre lo único que sabemos es lo que contó Borges en su famoso cuento. El hijo explica enseguida el método a seguir:“Hagamos como si Borges no hubiera existido, ese Menard parodiado, entonces, tampoco; anulada la blasfemia, sólo quedará la verdad”. En las farragosas páginas que siguen a esta declaración de principios Menard hijo se empleó a fondo en tomar revancha de Borges: palabra a palabra, coma a coma, copió el cuento que hablaba de su padre, no alteró ningún dato ni adjetivo, no se ahorró inflexiones o diptongos, titubeó sobre mantener o no una estructura gramatical molesta, y al final decidió degradar no sin perversidad un punto y coma en mera coma. Corrió a mostrar el resultado a un grupo de editores reunidos en una supuesta feria. Los pocos que aceptaron leer el manuscrito no entendieron el profundo acto de justicia que tenían entre manos. Fue rechazado por “oscuro” y “pedante”; uno de los editores utilizó la frase “humor para vagos o idiotas”; para el hijo fue sin embargo una gran victoria. A él se dirigían todos los rechazos, había dejado la categoría de persona interpuesta para acceder a la gracia de la negación directa e inapelable de los comités de lectura y de la jerarquía editorial, así y sólo así, triunfaba en lo que su padre había fracasado y de lo que se burlaba Borges. “Estas humillaciones sólo le pasan a los creadores, por lo tanto, y gracias a vuestro “no” bautismal, me declaro autor legitimado”. Los presentes afirmaron con un breve movimiento de cabeza. El librito termina con una frase enigmática: “Luego me hice veterinario. Como todos”.

“El Desagravio”. P.Menard, hijo. Ed “Nieve”, Madrid, 1997.

Gabriel Bertotti

La casa de les belles adormides no era un prostíbul qualsevol; només hi anava gent de confiança que no feia "res de mal gust".

Els vells decrèpits que hi acudien a jeure amb jovenetes narcotitzades no podien transgredir aquesta norma. Submergides en la inconsciència més absoluta, les belles dormien una mort transitòria durant la qual quedaven a mercè d'un ancià desconegut que s'havia compromès a no violar-les, si és que encara tenia eima d'intentar-ho. La regla, doncs, era respectar la inviolabilitat de les belles adormides. A alguns dels vells impotents se suposava que els era fàcil respectar-la. I així, dormien vora un cos jove i calent que els transportava a temps passats, que els evocava bells records, sense haver de patir la vergonya de mostrar davant d'una dona jove la decrepitud física, "la repulsiva senilitat", que els afectava: "Amb una noia bonica i despullada als braços, ploren llàgrimes gelades, es desfan en clamorosos sanglots i gemeguen, però la noia els ignora i no es desperta mai. Els ancians no se'n donen vergonya, doncs, i la seva vanitat no rep cap ferida".

Tanmateix el vell Eguchi, de seixanta-set anys, mantenia encara viva la flama de la sexualitat. A ell, li havia recomanat aquell lloc un individu que "era ja tan vell que havia deixat de ser home". Per això, quan per primer cop va passar la nit a la casa de les belles adormides, li va costar adaptar-se a aquella situació inversemblant. I també li resultà difícil reprimir l'impuls de despertar amb violència la noia que jeia nua al seu costat. Aquest impuls de difícil contenció acompanyarà el veIl Eguchi durant les cinc nits que passarà amb les belles adormides. És conscient del "plaer deforme" que li produeix l'experiència gairebé necrofícica de compartir el llit amb una noia narcotitzada. Tanmateix, gràcies a la perícia literària de Yasunari Kawabata , el sexe terminal i malaltís practicat a la casa de les belles adormides adquireix una dimensió metafísica, insondable, incommensurable, terrible, dimensió de la qual el vell Eguchi esdevé presa. Tot i que s'adona de la malignitat de l'acte, no pot resistir la temptació de tornar-hi i experimentar amb el son proper a la mort de les belles ("Si premia el coll, es convulsionaria, aquesta llengua petitona?" "Suposant que l'escanyés, quina olor deixaria anar el seu cos?"). A poc a poc el vell es va fent l'amo de la situació. Així doncs, és Eguchi i només Eguchi (encara que la mestressa del local potser hi tindria qualque cosa a dir) qui es permet arribar a límits absurds i cada cop més agosarats davant la - com molt bé indica Yukio Mishima al comentari final que acompanya aquesta edició de la novel.la- manca absoluta de voluntat de les noies que són objecte de desig.

La indefensió de les belles adormides és absoluta. El vell sap que -arribi a materialitzar-la o no- pot permetre's qualsevol cosa perquè les noies no són sinó víctimes ofertes en sacrifici, mentre que la mestressa del local repeteix un cop i un altre que allí no s'hi comet cap maldat! No és cap maldat sotmetre totalment un ésser humà, privar-lo totalment de voluntat, de memòria, de desig, encara que inicialment aquesta persona hi estigui disposada? Eguchi és conscient que ha travessat qualsevol límit humanament permissible: "L'univers més inhumà acaba sent humà per força de l'hàbit. Mil depravacions s'amaguen en les ombres del món". Eguchi definitivament és un monstre, el monstre en què s'ha convertit l'home. Aquí rau la gran immoralitat d'aquesta novel.la, erigida en brutal metàfora de la gran tragèdia humana al segle XX.

L'home que es rebel.la contra el destí indefugible de la decrepitud física i la mort, una lluita perduda des del primer moment però que, per mor dels deliris de grandesa i l'ànsià de deïficació d'alguns individus, pot conduir al nihilisme més dur. La vida humana és fràgil. La convivència humana és fràgil. No ens calen monstres il.luminats que ens condueixin cap al nihilisme. Història obscura, brutal, obsessiva, coberta per un vel d'erotisme necrofílic i narcotitzant. Novel.la malaltissa i delicada, d'una categoria superior que, amb gran perfecció formal, aflora des del subconscient com un malson.

Llorenç Carreres