Món de Llibres

Cuanto más ahondamos en nuestra alma, cuanto más nos atrevemos a expresar un pensamiento muy secreto, más temblamos al verlo escrito: parece extraño, y en esta extrañeza consiste su mérito. Por eso es original, y si además de verdadero, si las palabras reflejan bien lo sentido, entonces es sublime.

Stendhal

Impedimenta és una nova editorial que promet tota classe d’excel.lències al lector bibliòfil i exigent. Començar publicant una obra d’Stendhal diu molt de les ambicioses intencions del seu editor i posa el llistó ben alt, quant a qualitat, als propers títols que estan per arribar. Entre d’altres: La pulga de acero de Nikolai Leskov, Noviembre de Gustave Flaubert i Santuario d’Edith Wharton.

Una de les coses que més m’agrada del gran escriptor francès, i que a La abadesa de Castro trobem a cada fulla, és la força i l’ambigüitat dels seus personatges. Julio Branciforte i Elena Campieralli són creacions a l’altura del millor Stendhal. Les seves vides, que a estones semblen tretes d’un relat picaresc del Decameró i d’altres d’una tragèdia de William Shakespeare, concentren totes les fosques obsessions i tots els clars de lluna d’aquest escriptor que, a més de soldat, diplomàtic, republicà, aventurer i anticlerical,  va ésser un enamorat de la bona vida i un romàntic incurable.

Stendhal, a la seva obra mestra que és  El roig i el negre, crea a Julian Sorel i ens regala un dels personatges més forts i inoblidables de la literatura. Record que en el seu moment, quan gaudia de la lectura d’aquesta fabulosa novel.la, Sorel em desconcertava profundament. La seva psicologia era tan complexa que no acabava de saber mai quines eren les motivacions i quines les futures intencions d’aquest jove, que amb el pas del temps, com si d’un camaleó es tractés,  anava transformant-se, adaptant-se i canviant segons les circumstàncies. Stendhal és un autor imprevisible, un escriptor audaç que ens porta al final de la novel.la per camins que als lectors se’ns fan difícils d’intuir.

Amb La abadesa de Castro ens passa una cosa semblant; plena de d’aventures i accions heroiques, de tragèdies i traïcions, de luxúria i pecat, de confabulacions i demostracions de valor, de monges que conspiren i capellans pervertits, d’esperances impossibles i flors tacades de sang, ens trobem sempre davant una encreuada de possibilitats que ens porten a situacions i desenllaços que no esperàvem i ens obliguen a enfrontar-nos als estranys comportaments d’uns personatges que imaginàvem d’una manera i se’ns revelen d’una altra. 

Anar a una llibreria i trobar-se damunt la taula de novetats un llibre d’Stendhal (i a més tan ben editat com aquest) és tot un regal a la vista i als sentits. Llegir a un suplement que La abadesa de Castro ha estat, durant uns dies, en un llistat dels deu llibres més venuts és, sens dubte, una notícia que no té preu.

Fausto Puerto

Ahora todos saben cómo encontrar el sentido de la vida dentro de uno mismo.
Pero la humanidad no siempre fue tan afortunada. Hace menos de un siglo los hombres y las mujeres no tenían fácil acceso a las cajas de rompecabezas que llevan dentro.
No podían nombrar siquiera uno de los cincuenta y tres portales del alma.
Las religiones de pacotilla eran el gran negocio.
La humanidad, ignorante de las verdades que yacen dentro de cada ser humano, miraba hacia fuera, pujaba siempre hacia afuera. En su impulso hacia afuera la humanidad confiaba en llegar a saber quién era el responsable de toda la creación y en qué consistía toda la creación.
La humanidad lanzaba sus agentes de avanzada hacia afuera, hacia afuera. En el momento preciso los lanzó al espacio, al incoloro, insípido, ingrávido mar de la exterioridad sin fin.
Los lanzó como piedras.
Esos desdichados agentes encontraron lo que ya habían encontrado abundantemente en la Tierra: una pesadilla sin fin, falta de sentido. Los dones del espacio, de la infinita exterioridad, eran tres: heroísmo vacío, comedia barata y muerte fútil.
La exterioridad perdió, por fin, sus imaginarios atractivos.
Sólo quedaba por explorar la interioridad.
Sólo el alma humana seguía siendo terra incognita.
Este fue el comienzo de la virtud y la sabiduría.
¿Cómo eran las gentes en los viejos tiempos, con sus almas todavía inexploradas?
La siguiente es una verdadera historia de la Época de la Pesadilla, comprendida, año más, año menos, entre la Segunda Guerra Mundial y la Tercera Gran Depresión.

Kurt Vonnegut

Així comença la sorprenent novel.la de Vonnegut. Amb un principi tan encertat com aquest no fa falta gairebé escriure cap comentari així que no allargaré massa.

No tan coneguda com 1984 de George Orwell o com Un mon feliç de Aldous Huxley, Las sirenas de Titán està a la mateixa altura d’aquestes dues grans novel.les tant en imaginació com en qualitat literària. Vonnegut, amb aquesta obra il.luminada, s’enfila tan amunt com pot, a la recerca de Déu, del sentit final de la vida i de les grans respostes a les preguntes que l’home s’ha fet des de sempre. Però no vol fer-ho seriosament, vol sobretot,  manipular  el lector i fer-lo desvariejar amb les aventures de Malachi Constat i de Winston Rumfoord. Amb un sentit de l’humor corrosiu, negre, i sempre genial Vonnegut ens porta molt lluny fins a la veritat més sorprenent i a la resposta més senzilla.

Fausto Puerto

Llegeixo a  La gravedad y la gracia de Simone Weil  la següent  reflexió:

“Literatura y moralidad. El mal imaginario es romántico, variado, el mal real, triste, monótono, desértico, tedioso. El bien imaginario es aburrido; el bien real es siempre nuevo, maravilloso, embriagante. Por lo tanto, la “literatura de imaginación” o es aburrida o es inmoral (o una mezcla de ambas). No escapa a esta disyuntiva como no sea que, a fuerza de arte, pase del lado de la realidad -cosa que sólo puede lograr el genio”.

Tot d’una em ve al cap, com exemple i demostració de la vigència d’aquest pensament, un conte Flannery O’Connor titulat Un hombre bueno es difícil de encontrar, conte que podem trobar en el llibre  Cuentos completos de l’editorial Lumen. O’Connor a força d’art fa veritat la reveladora cita de Weil. Només un geni té la capacitat de contar  un grapat de històries tan tremendes, estranyes i inclassificables com les que omplen les vuit-centes pàgines d’aquest volum i, a més, fer-ho sense caure en la vulgaritat i sense provocar el fastig i l’avorriment del lector.

El llibre consta de trenta-un relats, i m’atreveixo a afirmar que quasi tots ells, exceptuant-ne tal vegada quatre o cinc que pel meu gust no estan al mateix nivell dels altres, són absolutes obres mestres. La meva principal lectura d’estiu ha esdevingut un autèntic plaer i he afegit a la meva biblioteca un llibre genial. 

Flannery O’Connor és una escriptora gairebé desconeguda pel gran públic. Va néixer a Savanna, Geòrgia, l’any 1925. Filla única d’una acomodada família de descendència Irlandesa, des de ben jove es va dedicar a l’ofici de l’escriptura, però no va ésser fins l’any 1946 que va veure publicat el seu primer relat. L’any 1952 s’edità  Sang sàvia, la més coneguda de les seves novel.les i per la que va gaudir d’un gran èxit que la consagrà com una de les millors escriptores dels Estats Units. A partir de l’any 1951 una greu malaltia a la sang la va mantenir aïllada i convalescent a una granja de la família. Va morir 13 anys després, l’any 1964 a l’edat de 39 anys. Va ésser durant la aquesta llarga convalescència quan Flannery escrigué la major part de la seva obra. La  descripció magistral que ens fa del sud conservador, religiós i asfixiant de l’Amèrica profunda és d’una clarividència i d’una intuïció tan afinades que un no pot més que quedar admirat del talent i la penetrant psicologia que demostra en tots els relats.

El món de Flannery O´Connor és ruïnós, decadent, malaltís... Els seus personatges, grotescs i perversos, habiten unes pàgines plenes de supersticions i mentides mentre s’arrosseguen per camins equivocats implorant a Déu miracles per pur egoisme. Els fills, que la seva ploma turmentada va parir, poden ésser autèntics monstres o àngels adorables i sovint les dues coses a la vegada. Tots ells, sense saber-ho, estan a punt de transformar-se. Tots ells caminen cap a la perdició més absoluta o cap a la salvació   esglaiadora i terrorífica que l’escriptora els ha preparat. El sentit de la vida se’ls escapa  talment com als lectors se’ns escapa la visió total del món de Flannery O’Connor.

Hi ha una bellesa plena de misteri en aquests contes. Un transcorre imperceptible que batega en cada paraula, com un corrent lent i constant, que ens emporta i no ens deixa treure ull de la pàgina. Descobrir la “Literatura” en majúscules de Flannery O’Connor per primera vegada, és com fer un aguait dins una cova i deixar que, a poc a poc, els nostres ulls s’avesin a la foscor i vagin perfilant els enigmes que ens esperen, allà, amagats des de sempre. 

Fausto Puerto

        Són molts els llibres dels que vull parlar aquests propers mesos. Quasi tots ells clàssics meravellosos de lectura obligada i uns altres, agradables descobriments que engrandeixen la literatura. Però, pel que fa al tema literari és millor no planejar molt les coses... Per exemple, vet aquí com aquesta setmana, just acabada l’enriquidora lectura de L'eriçó i la guineu d’Isahia Berlin i mentre intentava concloure un article sobre els contes de Flannery O’Connor per publicar avui dijous,  em vaig posar a llegir un  còmic que tenia al caramull dels llibres pendents. El còmic es titula Maus i el seu autor és Art Spiegelman. La qüestió és que, sense fer-ne contes ni haver-m’ho proposat, acabo parlant d’aquesta hipnòtica novel.la gràfica.

Maus té una petita falla, si és que es pot dir així, i una gran virtut. Ambdues es complementen per convertir-lo en un llibre molt però que molt especial. La petita falla, sempre segons la meva humil opinió, és que ens conta una història que tots ja ens sabem gairebé de memòria, vull dir que no aporta res nou al tema de l’holocaust jueu; bàsicament ens torna mostrar cruament, però també de manera commovedora i intimista, quins varen ésser els horrors, les penúries i les tragèdies que visqueren milions i milions de famílies jueves. Spiegelman ens dibuixa la dramàtica existència en els guetos polonesos, la vida en els amagatalls inhumans construïts dins les cases, l’angoixa de saber que aquells a qui més estimes estan en perill de mort, el transcórrer dels dies en els camps de concentració on el fum negre dels forns ens recorda constantment que allò era un infern. Tot això, apuntalat per les mil i una barbaritats impensables de que foren capaços el soldats de Hitler.

La virtut de l’obra està en que el fet  que ja ens sapiguem la lliçó no ens destorba gens ni mica ni ens fa feixuga la seva lectura, sinó que, contràriament, ens ajuda a enriquir-la més si cap. Maus ens enganxa des de les primeres pàgines i com diu Umberto Eco “ja no la podem deixar de llegir ni tan sols per anar a dormir”.

La literatura en totes les seves formes, el cinema en totes les seves possibilitats, la fotografia en tots els seus instants immortalitzats, sempre s’han fet ressò d’aquest desastre. Spiegelman situa la seva novel.la gràfica a l’altura d’aquestes arts. No és el primer en traslladar l’holocaust al món del còmic, altres dibuixants ja s’han apropat al tema, però ell ho fa com ho fan els grans directors de cinema o els grans escriptors: amb sabiduria i talent.

Art Spiegelman ens conta dues històries a la vegada: la primera transcorre als Estats Units i ens parla de la relació d’Artie (el mateix Spigelman) amb el seu pare Vladek. Arrel de diverses converses entre pare i fill, Artie decideix dibuixar un còmic que conti la vida i la manera en que el seu progenitor va aconseguir sobreviure a l’holocaust. Però la cosa no acaba aquí. A la vegada que anem coneixent les aterridores desventures de Vladek, que conformen el fil narratiu de la segona de les històries, també anem descobrint la realitat quotidiana de la complexa relació d’aquest pare tan especial amb el seu fill, una mica egoista. Presenciem l’enfrontament de dues generacions i de dues maneres completament diferents d’entendre la vida, fins que arriba un punt que ja no sabem quin dels dos fils narratius ens interessa més.

Spiegelman dibuixa Maus en un auster blanc i negre, no descuida mai el text i aconsegueix a la perfecció adaptar el to de la narració a cada vinyeta.  La part que ens conta l’holocaust està plena de detalls gràfics, sobretot si la comparem amb la que transcorre als Estat Units. Els dibuixos de línies senzilles sorprenen per la seva gran expressivitat. Els jueus estan representats com si fossin rates, els nazis com a moixos, els francesos com a granots, els americans com a cans.. Un detall: les rates, quan es volen fer passar per polonesos, per tal de no ser descobertes, senzillament es posen una màscara que representa la cara d’un porc. Queda clar que els recursos innumerables i el solapat sentit de l’humor de Spiegelman són d’agrair durant tota la lectura.

Maus, va ésser guardonada amb el Pulitzer l’any 1992, única vegada que s’ha concedit aquest prestigiós premi a un còmic. L’editorial Inrevés ha publicat una edició en català amb una bona traducció i una acurada presentació. En castellà, la publica l’editorial Mondadori.

Fausto Puerto

En un altre dels constants encerts de Narrativa del Acantilado, ha sortit a la venda la novel.la Job, una autèntica obra mestra de l’austríac Joseph Roth que fou publicada per primera vegada el 1930 amb un èxit notable que el consagrà com a escriptor.

Joseph Roth pertany al grup d’excelsos escriptors que la primera meitat dels segle XX donaren esplendor a la llengua alemanya. Em refereixo a Thomas Mann, Rilke, Robert Musil o Kafka, que, juntament amb els hongaresos Elias Canetti i Sándor Márai, formen el més selecte de la sorprenent escola centreeuropea del segle passat, imprescindible en qualsevol biblioteca.

En la contraportada del llibre que comentam, parlant de l’estil de Roth, anomenen dues qualitats que em semblen molt escaients: lirisme i vigor. Jo n’hi afegiria dues més: economia i exactitud. És impressionant la quantitat de pensaments profunds i de raonaments filosòfics que ens explica Roth amb un mínim de frases curtes, senzilles, directes, concises i exactes.

Si bé és veritat que sempre que es menciona l’obra de Joseph Roth es fa referència a La llegenda del Sant Bevedor  o La marxa Radetzky, després de la lectura de Job, un queda convençut que si no existissin aquestes dues obres,  amb Job li hauria bastat a Roth per a quedar en la història de la literatura, perquè té totes i cada una de les característiques pròpies de les obres capitals.

Les peripècies del jueu Mendel Singer, la seva dona i els seus quatre fills, primer a Ucraïna i després a Amèrica, ens enganxa i ens commou des de la primera pàgina, on ja se’ns adverteix que no esperem grans coses d’aquell pobre mestre devot i temorenc de Déu, que empès per la misèria emigra a Amèrica amb la família abandonant en el seu poblet natal de Zuchnow el fill petit, que és baldat i deficient mental. Una decisió que l’omplirà de remordiments la resta de la seva vida.

En definitiva, el jueu Mendel Singer és un veritable àlies del personatge bíblic que representa Job, i la novel.la, entre moltíssimes altres coses, una metàfora sobre els remordiments, la resignació, la fe, l’esperança, el premi i el càstig i el paper de Déu i les religions en la vida dels homes. Una paràbola trista i pessimista  amb un final falsament feliç i esperançador, perquè el preu que paga el protagonista per sortir de la contínua ratxa de desgràcies que conformen la seva vida i que el menen a rebutjar Déu temporalment, és molt elevat.

Crida l’atenció el fatalisme existencial de la majoria d’aquests escriptors centreeuropeus, que, a més de reflectir-se en la seva obra, els dirigia cap a una destrucció personal progressiva o directament al suïcidi. Record ara mateix el cas de Sándor Márai, o el del propi Joseph Roth, que morí alcoholitzat als quaranta-cinc anys.

La novel.la Job (és imprescindible llegir-la) està plena d’encerts i moments culminants, però per a citar-ne només un, recordaria la reacció de Deborah, l’esposa de Mendel Singer, quan li comuniquen la mort d’un dels seus fills. Senzillament magistral.

“Deborah sigue sentada en la silla, como si no hubiera ocurrido nada, en silencio. Sus ojos están secos, vacíos, como dos pedacitos de cristal oscuro. Está sentada frente a la ventana. Se diría que cuenta los copos de nieve. Todo está en silencio. Se oye el fuerte tictac del reloj. De pronto, Deborah  empieza a arrancarse el pelo muy despacio, con dedos lentos. Se lleva un mechón tras otro sobre el rostro, pálido y sin expresión, como de yeso hinchado. Después se arranca un mechón tras otro casi al mismo ritmo con el que ahí fuera caen los copos de nieve...”

Tomeu Matamalas