Món de Llibres

Mi madre me pide que escriba sobre los aspectos luminosos de la vida.
No más dolor ni oscuridad.
No tanto horror.
Como buen hijo lo intento.
Pero “incertidumbre”, “enfermedad” y “muerte” parecen condenarme a la hoja en blanco.
Sin embargo persisto.
Y recuerdo una anécdota que me resultó inspiradora.
Estábamos en lo de Fausto. Matamalas, impecable; Fausto padre, exótico; y don Joan López, médico peripatético, que se mantenía en un meditado silencio; hablábamos de la estulticia del género humano, cuando López, colocándose su sombrero, se cuadró como antiguo gentilhombre y a modo de despedida nos dijo:
-¡Adiós señores, me voy a vomitar!
Transformó así el horror banal de cada día en algo luminoso.
El humor.
El sudor cambiado en rocío.
La mueca amarga en sonrisa.
Ese tipo de actitudes me produce alegría.
El que arriesga la vida sin perder la elegancia de saber que ha nacido muerto, y que la única salvación consiste en no tener miedo.
En mirar a los ojos de tu hijo como te miró tu padre en medio del fragor de la vida.
En sentirse invencible acunando al herido y al cansado.
En otorgar comprensión generando sonrisas.
Morder con sutil ternura lo húmedo.
Penetrar sin furia en lo oscuro y temido.
Resistir la tentación de la solución ideológica y abrir los ojos al grupo humano que se esconde detrás de palabras como “gente” o “mundo”.
No odiar entelequias como “Manacor” o “Bahía Blanca”.

¿Esto es lo que consideras escribir acerca de la alegría?
Sí, mamá.
La amistad genera alegría.
Despojarse genera alegría.
La humildad es condición de alegría.
La ausencia de ego y el humor son el secreto pulso que rige el tempo de la alegría.
“Baja a tierra, hijo mío. Y menciona libros que puedan generar esa emoción. Y recuerda el consejo de tu madre, no te andes tanto por las ramas”.
Sí, mamá.
Pero mejor que cualquier libro es el gesto del que se despide y en medio de dolores y de muerte, minutos antes de morir, al ver a su cansada mujer golpearse contra una cómoda, le dice al hijo angustiado, ¡Ve a ver si tu madre se ha hecho daño!
El supremo acto del hombre valiente: pensar en los demás sin que se note.
Morirse sin generar molestias, siendo la pura luz que ilumina a todos y que calma el dolor y genera lágrimas transparentes y poco amargas.
“Sé valiente, Gabriel”.
Sí, papá.
A veces veo pasear a López por la estación del tren.
Acompañado por un libro y un perro.
Matamalas emprende la creación de un nuevo universo.
Fausto padre descubre un nuevo olor en Petra.
Mi madre le habla a mi padre, muerto ya hace tantos años.
“Tus hijos han crecido bien, y están sanos. Somos abuelos”
La nieta menor canta una curiosa canción que le enseñó la abuela.
”Al este y al oeste/llueve y lloverá/una flor/una flor celeste del jacarandá”.
Abrazarte y agradecerte, mamá.
Eso es felicidad.
Y el resto es literatura..ahí va una enumeración gozosa de libros que procuran una cierta sensación de plenitud, que hace que tengas que detener la lectura para contemplarte a ti mismo aprendiendo a asumir que no hay culpa ni dolor en la pura belleza.

La Odisea, de Homero.
La Isla del Tesoro, de Stevenson.
Kim, de Kipling.
Allá lejos y hace tiempo, de W. H. Hudson.
La vuelta al mundo en 80 días, Verne.
Gargantúa y Pantagruel, Rabelais.
El Quijote, Cervantes.
El sueño de una noche de verano, Shakespeare.
Ensayos, Montaigne y Chesterton.
El Club Pickwick de Dickens.
La poesía del Tao, de Li Po, de Wan Wei y de Tu Fu.
Borges.
Final de Juego, Cortázar.
La invención de Morel, El sueño de los héroes y Descanso de caminantes, Bioy.
Los tigres de la Malasia, Salgari.
Pnin, Nabokov.
Hadyi Murat, Tolstoi.
Un corazón simple y Bouvard y Pecuchet, Flaubert.
Opus nigrum y Cuentos orientales, Yourcenar.
Cualquier Vonnegut.
Vidas imaginarias, Schwob.
Tom y Huck y el Diario de Adán y Eva, de Mark Twain.
Doña Flor, Jorge Amado.
Vinicius de Moraes.
Nick Adams, Hemingway.
El festín de Babette, Isak Dinesen.
Cuentos de Jack London.

Y el momento inolvidable de Todas las mañanas del mundo, en el que el señor de Sainte-Colombe resucita por medio de la música a su mujer, para cruzar con ella una simple mirada en la que está incluido todo el Amor del mundo: a ti, a nuestros hijos y al silencio.

“¡El Amor, Gabriel, siempre el Amor!”
¡Sí, mamá!

Gabriel Bertotti

D’un somni es pot dir qualsevol cosa, llevat que sigui una mentida.

Ernesto Sábato

   Aquest assaig està basat en un postulat únic i excloent: hi ha una illa que pertany a l’arxipèlag balear, situada al nord-oest de Mallorca i a mig camí entre aquesta i la península Ibèrica, a la qual es pot accedir només a través dels somnis.

Ni els textos ni els dibuixos que el conformen pretenen ocultar la seva intrínseca naturalesa artística; això no obstant, és necessari aclarir que es basen en estudis fefaents i de provada autenticitat, i que volen rescatar de l’oblit els qui varen contribuir a delinear l’abast d’aquest fenomen peculiar.

Moltes han estat les cultures que han habitat les Illes Balears, i no són poques les que han deixat constància d’aquestes sorprenents manifestacions oníriques.

Els primers indicis sobre la seva existència podem trobar-los en els relats dels antics navegants fenicis, els quals varen dominar la regió al voltant del segle VII aC. Aquests relats —dels quals no hi ha més que febles vestigis orals— donaven testimoni d’estranys sons recurrents que afectaven les tripulacions dels navilis que solcaven el Mediterrani balear. Les característiques d’aquests sons eren sorprenentment semblants en tots els casos: tant el paisatge com la flora i la fauna —com també certa sensació de «desconcert meravellós»— eren descrits amb sorprenent similitud, encara que es tractàs d’individus que no tenien cap contacte entre si.

El mateix va passar, en segles posteriors, amb grecs i romans, els quals varen adaptar la fenomenologia d’Onirca a les seves pròpies creences i religions, la qual cosa va fer que passàs relativament desapercebuda, excepte per a uns pocs curiosos que no varen gaudir, en el seu temps, de major credibilitat.

Durant la dominació musulmana, per la seva banda, es va parlar en certs cercles de Jazirat al ahlam (literalment, l’«illa dels sons»), a la qual s’atribuïen poders sanadors, ja que —es deia— alguns malalts incurables havien sanat després d’aquestes dormides.

Això no obstant, varen haver de passar uns quants segles fins que aparegué el primer estudi exhaustiu i detallat sobre Onirca. Va ser el naturalista mallorquí Jeroni Vidal i Alomar (1861-1938) que va dedicar bona part de la seva vida a la investigació sistemàtica del que ell anomenava, no sense certa ironia, «el secret millor guardat del Mediterrani». Tanta va ser la passió i l’interès que va posar Vidal i Alomar en l’aclariment dels misteris que tenia l’illa d’Onirca (terme que ell mateix va encunyar), que n’hi va haver que no varen dubtar de qualificar aquest interès com a vertadera obsessió. Tanmateix, hom creu que va tenir el beneplàcit d’un grup reduït de personatges influents de l’època, entre els quals hi havia el cèlebre arxiduc Lluís Salvador (1847-1915), amb qui tenia una estreta amistat i que —afirmen— va finançar en secret bona part de les seves investigacions. Se sap que per dur-les a terme va fer servir mètodes per induir el son utilitzant un preparat a base de plantes de la serra de Tramuntana, la composició del qual mai no va revelar, però que, podem deduir, es tractava d’un potent somnífer que no va tardar a minar la seva salut.

A Vidal i Alomar, li devem més d’un centenar de dibuixos, mitja dotzena de mapes i, per descomptat, el seu major llegat: «Onirca, un somni balear», tractat en què va recollir de manera enciclopèdica el resultat de totes les seves investigacions, i que inclou estudis morfològics de la flora i la fauna d’Onirca, i també la nomenclatura de totes les espècies registrades.

Finalment, i a títol personal, voldria agrair als descendents de Jeroni Vidal i Alomar (que prefereixen romandre en l’anonimat i dels quals només diré que viuen en algun punt del Llevant mallorquí), el fet de permetre’m tenir accés als seus estudis, que tan gelosament varen ser guardats durant tant de temps.

Alejandro Blasi

Sobre la insularitat

   Què és una illa? Una pregunta senzilla que mereix una resposta inequívoca: una illa és una porció de terra envoltada d’aigua. Punt. Sobre aquesta qüestió no hi ha dubtes raonables.

I..què és un somni? Aquí l’assumpte es complica. Ni filòsofs, ni pensadors de tota índole, han aconseguit posar-se d’acord al llarg dels segles sobre la substància que dóna forma a aquests retalls d’una altra realitat en què tot sembla possible i en la qual les lleis de la naturalesa se suspenen màgicament. Sabem (ens ho ha dit la psicoanàlisi, ens ho ha murmurat l’art) que no són un engany, i que, al contrari, ens donen pistes precises sobre el món en què vivim en estar desperts.

Però també podem pensar en un somni com en una illa formada pel subconscient dins la nostra pròpia vigília. Des d’aquesta òptica, els somnis serien la «porció de terra» i allò que anomenam realitat, l’«aigua» que l’envolta.

Aquesta és una qüestió que, per analogia, afecta especialment a tots els qui habitam aquesta estimada roca anomenada Mallorca o qualsevol altra illa.

Ara bé, se sap que la insularitat afavoreix un desenvolupament evolutiu singular en les espècies, moltes de les quals són decididament endèmiques (hi ha abundant bibliografia que ho acredita); en el cas que ens ocupa, doncs, aquesta insularitat és doble. Per acabar: Onirca és una illa somiada des d’altres illes (les Balears).

Quins efectes té aquesta doble insularitat? Aquest assaig —basat íntegrament en el treball del naturalista mallorquí Jeroni Vidal i Alomar— intenta reflexionar sobre aquest tema.

Continuarà...

   Un dels darrers encàrrecs que va rebre Charles Bukowski (Andernach, 1920 – Los Ángeles, 1994) del seu editor va ser escriure un diari sobre la seva vida quotidiana, un retrat del seu dia a dia on havia d’aparèixer no solament l’escriptor que tots coneixien sinó, sobretot, la persona que s’amagava darrera ell. Rutines, obsessions, fòbies... Bukowski va complir amb l’acord i des de l’agost de 1991 fins al febrer de 1993 va redactar un diari que fou publicat quatre anys després de la seva mort amb el títol de El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco en el qual exposa la seva particular i desencantada visió del món.

El llibre, convertit en testament literari i il.lustrat per Robert Crumb, un dels referents obligats del còmic underground, ens presenta un Bukowski entrat en anys a qui per fi han arribat l’èxit i els reconeixements, que viu dels drets d’autor de les seves obres i que continua escrivint amb la mateixa ferocitat i mala llet de sempre. En la seva vida real ha substituït el submón marginal dels perdedors, de les prostitutes, dels alcohòlics, de la gent sense esperança ni futur, per la comoditat d’una casa a Hollywood amb jardí, jacuzzi i piscina. Va a l’hipòdrom cada dia en el seu flamant BMW vermell, ja no beu whisky barat sinó bon vi i la seva antiga màquina d’escriure ha estat arraconada per un ordinador Macintosh que el té fascinat.

“Conozco a dos editores que están muy ofendidos por la existencia de los ordenadores. Tengo dos cartas suyas, y despotrican contra el ordenador. Me sorprendió mucho la amargura de sus cartas. Y el infantilismo. Soy consciente de que el ordenador no puede escribir por mí. Si pudiera, no lo querría. Pero estos dos tipos se enrollaban demasiado. Insinuaban que el ordenador no es bueno para el espíritu. Bueno, muy pocas cosas lo son. Pero yo estoy a favor de la comunidad; si puedo escribir el doble y la calidad es la misma, entonces prefiero el ordenador. Cuando escribo vuelo, enciendo fuegos. Cuando escribo saco a la muerte de mi bolsillo izquierdo, la lanzo contra la pared y la agarro cuando rebota”.

Bukowski ja no viatja a les clavegueres de L.A., ja no dorm en pensions immundes ni en bancs de places o parcs, ja no s’engata fins a la inconsciència en bars de mala mort ni es deixa rompre la cara pels tipus més bèsties. L’últim escriptor maleït de la literatura nord-americana s’ha cansat de bregar amb el món i amb ell mateix. No s’identifica amb la societat mediocre que l’envolta, plena de persones grises sense sang a les venes, idiotitzades, dòcils. Mai no va tenir la més mínima esperança en la raça humana ni mai no la tendrà. El primer punk de la història –com alguns el consideraren- ara és un savi respectat que, fins i tot, s’atreveix amb Descartes, Sartre, Kierkegaard...

“He estado leyendo a los filósofos. Son realmente tipos extraños, divertidos y alocados, jugadores. (...) Adoro a estos tipos. Sacuden al mundo. ¿No les entrarían dolores de cabeza, pensando así? ¿No les rugía una avalancha negra entre los dientes? Cuando agarras a estos tipos y los pones junto a los hombres que veo caminar por la calle, o comer en los cafés, o aparecer en la pantalla del televisor, la diferencia es tan grande que algo se retuerce dentro de mí, me da una patada en las tripas”.

La seva vida transcorre entre les carreres de cavalls –l’eix central de la seva existència-, la dona i els seus nou moixos, i teclejar l’ordinador mentre escolta música de Mahler i es fuma alguns cigarros.

“Un día lento hoy en el hipódromo, mi maldita vida colgada de un gancho. Voy todos los días. No veo a nadie por allí que vaya todos los días excepto los empleados. Probablemente tenga alguna enfermedad”.

El Bukowski de El capitán salió a comer... és un Bukowski reflexiu i intimista, un Bukowski de carn i ossos que pressent proper el seu final i, per això, tal vegada, es mostra més sincer i més pausat de l’habitual. En el llibre conviuen l’humor i el record amb sentències plenes d’enginy i de força. Bukowski menysprea l’estupidesa, la demència, la falsedat. És un supervivent de la vida que ha après a caminar per la senda de la derrota i no es deixa impressionar amb facilitat.

“Todos vamos a morir, todos nosotros, ¡menudo circo! Debería bastar con eso para que nos amáramos unos a otros, pero no es así. Nos aterrorizan y aplastan las trivialidades, nos devora la nada”.

Amb aquest diari, Bukowski capgira la imatge que fins aleshores teníem d’ell, la del narrador salvatge i l’home brutal i fora mesura. Si gratam una mica damunt les crues històries de violència, sexe i borratxeres de qualsevol dels seus relats o novel.les, veurem que en realitat no són més que històries d’amor i de dolor humà, històries de misèries i pobresa infinita. Bukowski no va encaixar mai en aquest planeta i els únics refugis que trobà foren l’escriptura i els excessos etílics. Ell fou la mala vida duita fins al límit.

Dur, tendre, malparlat, independent, compassiu, honest, lúcid, vulnerable, humà, sensible, intel.ligent, íntegre són adjectius que s’escauen amb l’últim Bukowski, amb el vellet malsofrit però entranyable de El capitán salió a comer..., qui fins i tot s’atreveix a aventurar què passarà quan ja no hi sigui.

“Ahí está el mundo, siguiendo con sus cosas. Y yo no estoy allí. (...) Se hará una película sobre mi vida. Me pintarán mucho más valiente de lo que soy, y con mucho más talento del que tengo. Será como para hacer vomitar a los dioses. La especie humana lo exagera todo: a sus héroes, a sus enemigos, su importancia”.

Llegint aquest llibre –una raresa feta de raó i veritat- tal volta puguem entendre per què Charles Bukowski és considerat avui en dia un dels escriptors nord-americans més influents. Perquè, arriscant-me a contradir-lo, Bukowski era un geni a la seva manera.

Tomàs Bosch