Món de Llibres

   Fa uns anys, l’any 2007, vaig topar amb el llibre de Louann Brizendine “El cerebro femenino”. En el món acadèmic ja s’havia consolidat la visió que els cervells femenins i masculins afrontaven les tasques de manera diferent. Havien passat 5 anys des que Steven Pinker amb la seva “Tabla Rasa” escrivís sobre la necessitat d’admetre la biologia del nostre cos com a punt de partida d’una teoria científicament vàlida de la naturalesa humana. Afirmava que som animals socials producte de l’evolució, que el nostre cervell s’ha anat configurant per a facilitar la nostra supervivència i que hi ha diferències entre homes i dones des del principi de la vida. I, aquestes diferències, no són únicament atribuïbles a l’educació.

La proposta de Brizendine es basava en entendre i conèixer les diferències entre homes i dones per tal  d’arribar a l’harmonia. Parlava de com la biologia canalitza les nostres tendències de comportament. En el llibre del 2007, ens explica que no existeix un cervell unisex. Ens trobem amb una estructura que determina com interpretem el que veiem, el que sentim, el que escoltem, el que ensumem i el que provem. I, homes i dones, ho fem de forma diferent. Les hormones que es posen en marxa abans del naixement, condicionen els interessos del cervell. Ajuden a guiar les conductes alimentàries, socials, sexuals i agressives. I, aquestes hormones, tenen un protagonisme diferent en el cervell de la dona i de l’home.

Si voleu bromes del tipus “els homes són primitius: bàsicament agressius i sexuals”, no llegiu “El cerebro masculino”. Si voleu veure com les hormones van banyant literalment determinades estructures cerebrals i condicionant la vida dels homes i de les dones, llegiu-lo. Hi trobareu, sí, el cervell del sexe (presentat, també, en el llibre de l’antropòloga Helen Fisher “¿Por qué amamos?”), però també el cervell explorador del nadó mascle;  les ganes de moure’s del cervell del nin petit (que generen, en molts casos, un “ai” al cor continu en les mares primerenques);  el cervell adolescent avorrit i, al mateix temps, arriscat (que ens recorden tots els relats dels joves que, en un moment determinat, rompen amb el clan i experimenten en el món); el cervell apassionat de l’home adult (que s’enamora amb tanta intensitat com el femení); el cervell del pare que adora els fills (que els protegeix i els cuida); el cervell agressiu, obsessionat amb la jerarquia i el territori (i que recorda a les descripcions de les colònies de primats de Sapolsky o el recorregut de Tobeña pel món del poder i la política a “Cerebro y poder”); i el cervell emocional masculí que cerca solucions pràctiques, ràpides i efectives.

Homes i dones resolem de forma diferent els mateixos problemes. Això pot convertir-se en una font de riquesa o en una de malentesos i de patiment. En el camp emocional, hi trobem clàssics com el que apuntaven teòrics de la comunicació com Tannen (que intenta respondre a la pregunta de si homes i dones tenen un estil diferent de conversa): quan la dona explicita una preocupació, espera comprensió i empatia; la majoria d’homes passen directament a intentar trobar una solució. En el llibre podem seguir, gràcies a les noves tecnologies, com l’empatia i la recerca de solucions depenen d’àrees diferents que s’activen en moments diferents en homes i dones. Les dones es queden més temps “acompanyant” a la persona, mentre que els homes passen directament a la resolució de problemes. Aquesta és una font de frustració contínua entre els dos sexes: les dones es queixen de manca de comprensió per part dels homes (“no m’entén”), mentre que els homes, perplexes, no entenen que no se’ls reconegui el seu interès per tal de solucionar el problema (“no sé què passa, s’enfada i diu que no l’escolto”).

En el cervell femení, l’estrogen, la progesterona i l’oxitocina predisposen els circuits cerebrals a desplegar conductes femenines. En el cervell masculí, són la testosterona, la vasopressina i la SIM les que el condicionen cap a conductes considerades masculines (més territorials i agressives). Això no significa que l’arquitectura cerebral estigui determinada per aquestes hormones al final de la infància. La cultura i l’aprenentatge hi juguen un paper molt important: com a humans, les persones, volem que els altres ens acceptin i aprenem molt aviat a actuar de forma socialment acceptable. Però el coneixement de les nostres compulsions ens pot conduir a poder decidir realment quina és la conducta més adequada per tal d’aconseguir els objectius que ens anem marcant. Això no és possible si no ens coneixem millor.

Llegiu aquest llibre, ja sé que des del marc constructivista que ha dominat el món cultural i social aquests darrers 30 anys, sona a que el pèndol ha oscil.lat cap a l’altre costat: érem culturalistes i ens proposen entrar en el biologisme. També he de dir que en l’exposició hi trobem a faltar el cos com a tal, les estructures que formen part del sistema neuroendocrí. Però, el recorregut al que ens convida Brizendine,  ens condueix a admetre que som animals ben adaptats gràcies a un cervell desenvolupat i ric en generar diferents solucions a un mateix problema. Homes i dones som diferents, físicament i hormonalment. A partir de les nostres diferències, podem trobar camins comuns que enriqueixin la nostra experiència. Com diu l’autora: “creo que el conocimiento de los entresijos del cerebro masculino puede ayudar, tanto a los hombres como a las mujeres, a sentir más intimidad, compasión y valoración mutua”. 

Paula Vicens

Quedo con Xumet en el 1919 del puerto de Pollença.
Llego diez minutos antes de hora; veinte minutos después, cinco vueltas completas buscando sitio para aparcar, le veo, a Xumet, cargado con una bolsa de libros. Me dice que vaya al parking público. Lo busco, me pierdo, salgo del puerto, sigo un camino extraño, que me lleva a un hotel de Salzburgo, donde me pongo un smoking para ir al Mozarthaus; vuelvo al hotel, estoy cansado, la habitación me inquieta, ¿he estado antes aquí?

Me despierta el teléfono, me dicen que Xumet me espera abajo, entro en el 1919 agotado, sintiéndome culpable por llegar tarde.
Nos entregamos libros mutuamente.
Uno de los que me da es L'origen, de T.Bernhard, un libro temible, escrito desde el resentimiento más ocre. “Nunca lo leas antes de ir a Salzburgo”, me advierte Xumet. Lo hojeo, no reconozco en medio de tanto odio y dolor la hermosa ciudad que oprimió a Mozart, ignoró a Zweig y amargó a Bernhard; creo recordar la obstinación repetitiva del nombre del músico hasta en mecheros y golosinas.
Parecemos dos frikis intercambiando cartas mágic, o maquetas de la Estrella de la Muerte imperial, o diccionarios klingsor.
“Ahora más que nunca se nota lo absurdo de nuestra afición por lo libros”, dice Xumet. “Puesto que teóricamente lo que tendría que importar es la información y no el formato”.

No me parece mal, jamás he resistido el encanto de las tiendas de trenes eléctricos o de juguetes antiguos, tan parecidas en muchos aspectos a una librería. Hay otra luz, como en las tiendas de hierbas y especias. Mencionamos la luz crepuscular que emiten ciertos libros iluminando las viejas tinieblas. “Es verdad”, dice Xumet. “Un libro es una espada abriendo camino, reemplazando a la luna”; entonces, amando los libros seríamos como magos invocando demonios, o guerreros enfrentados a los bárbaros.
Una logia oculta a la vista de todos.

Otro de los libros es una antología de poemas de M.Yourcenar, ignoro por un momento todo lo que me rodea:
“La ruta es una trampa; Ni trenes, ni navío; El viaje está vacío”.
Recuerdo entonces el librito de Bioy sobre su viaje a Brasil, recuerdo la emoción incontenible que me producía contemplar la simplicidad absoluta del genio que, sin perder una pizca de ironía, construye todo de la nada más insípida.
“Si algo así se puede predicar de lo que no existe”, me interrumpe Xumet.
¿Cómo hace para saber lo que pienso?
“Lo sé todo. ¿Recuerdas lo que te decía tu padre sobre el Tiempo?”
“El Tiempo es simultaneo, Gabriel”, me decía. “¡Mientras hablamos Napoleón cruza los Alpes y vos te quedas sin palabras frente a mi tumba!”.
Era muy pequeño, me asusté. “No tengas miedo”, y entrábamos al Océano.
Y eso sin conocer los versos de T.S.Eliot:

El tiempo presente y el tiempo pasado
Están tal vez ambos presentes en el tiempo futuro.
Y el tiempo futuro contenido en el tiempo pasado.
Si todo tiempo es eternamente presente
Todo tiempo es irredimible.

“¿Qué hago acá?”, le pregunto a Xumet. “¿Cuándo vine al Puerto?” Se encoge de hombros como lo haría una abuela mallorquina cuando le preguntas: “¿Cómo está?” y te responde con espontánea sabiduría: “Ya lo ves, sentada”.

“Esto es un sueño. Pero en un sueño todo es real.
Como reales son los gritos que producen las pesadillas.
La noche es la madre del destino y de la muerte”.

Todas las respuestas orgánicas a los estímulos producidos en un sueño son reales.
El miedo, el placer, el dolor y la alegría de un sueño son emociones tan reales como las que generan los ojos abiertos.
Los sueños no son construcciones simbólicas, ni son rompecabezas que hay que armar e interpretar. Son realidades tan falsas y complejas como el hecho de cortar el pan y de recordar que en algún lugar, alguien convoca al errante que está a miles de kilómetros y que sin evitar la angustia sigue adelante, alejándose de su Nombre, hasta el momento de abrir los ojos y despertar.
Aparco.
No sé cómo he llegado hasta aquí, el otro del que no soy consciente me ha traído sano y salvo mientras que yo estaba en otra parte, pero como dijo Beckett, ¿qué otra parte puede haber en este infinito aquí?

Gabriel Bertotti

   Un desig que ja donava per irrealitzable ha agafat la forma de la llibreria que m’envolta. Així, de manera natural, he vist com gairebé totes les meves ambicions professionals i un bon grapat de les aficions a les quals som addicte, han trobat la manera de convergir i d’organitzar-se dins un mateix marc que alhora les reforça i les limita. Podria aventurar, si no fos per la meva incredulitat, que un ésser tot poderós amagat entre els recons de les prestatgeries o davall les taules de novetats s’ha entretingut descartant possibles variables i obrint espais a noves probabilitats amb l’única motivació que el nou Món de llibres tingués al manco una oportunitat de tirar endavant.

Vertaderament, són moltes les coses que han canviat des de la mudança. Per començar, ara em duu el doble de feina obrir les portes, el triple de feina escombrar l’entrada i el quàdruple de feina netejar les vidrieres. I mentre faig aquestes tasques de neteja ineludibles no puc evitar fer un cop d’ull a l’antic local que, desemparat com una núvia plantada a l’altar, sembla que em retreu la meva descarada infidelitat, encara que eren les seves pròpies limitacions les que em privaven de la llibertat de moviments i de les comoditats de què ara disposo. I és que a la nova llibreria, el perfum del paper es mescla amb l’evocadora aroma del cafè acabat de moldre; el jazz sona millor que mai, com si les notes dels grans mestres ocupessin l’espai que resta buit entre les paraules i, fins i tot, sembla que els llibres llueixen d’una altra manera, més plantosos i distingits. He d’admetre que els primers tres o quatre dies no tenia gens clar per on havia d’envestir les tasques. Tampoc no recordava on havia col.locat el que era imprescindible i em posava de mal humor que, tot i les previsions, em faltessin exemplars per completar els prestatges i les taules de novetats. La primera setmana tenia molts de dubtes: quin seria el millor moment del dia per fer les comandes, preparar les reposicions i organitzar els serveis de novetats?; quines eren les coses que em convindria haver deixat fetes la jornada anterior i quines hauria de fer a primera hora? I entre aquestes reflexions i el tràfec d’atendre els clients que, encuriosits, entraven a la botiga, els dies em passaren volant  fins que, a la fi, arribaren les desitjades vacances. De tornada ha resultat que les coses s’han organitzant totes soles. Inclús he trobat quin és el millor moment per escriure els meus articles, actualitzar aquest bloc i llegir la premsa.

Hi ha coses que canvien, com ja he dit, i d’altres que, afortunadament, no canvien mai com és l’addicció a la lectura. Poc a poc, els clients habituals tornen d’estiuejar i acudeixen a la llibreria a fer les primeres compres. Com sempre, tots parlen dels llibres que han llegit o dels que fan comptes llegir però ara, la diferència és que ho fan còmodament asseguts a les cadires o elegantment recolzats en el sofà.

I així, un rere l’altre, seguint un ritual o un impuls que comença en un indret i en un moment que jo desconec, tots els clients van arribant per deixar-me ben clar que hi ha coses que, en lloc de canviar, es reafirmen.

Fausto Puerto

   De jovenet, quan encara estava en edat de créixer, recordo que els meus pares em solien comprar les sabatilles d’esport un número més gran del que corresponia als meus peus. Em deien que així les podria aprofitar més temps i que, tanmateix, si tenia una mica de paciència aviat em quedarien perfectes. A mi tot allò em feia molta ràbia però es veu que aquest fet, que avui ens pot semblar fora de lloc, era un costum força habitual per aquells dies. Recordo, com si fos ara, que als meus amics els passava exactament el mateix i que, a alguns d’ells, el problema se’ls complicava amb altres peces de vestir. Per solucionar aquestes petites “anomalies”, i a l’espera que la naturalesa es decidís a completar-nos, solíem recórrer a les plantilles o als calcetins gruixuts. Qualsevol opció era bona per tal de poder estrenar les sabates el primer dilluns a l’escola. Ara, que he tornat gran i porto sempre el mateix número, he après que podem donar per acabat un cicle quan la roba se’ns queda petita i que en comencem un altre quan els peus s’aturen de créixer i nosaltres amb ells.
 
A Món de llibres, seguint el fil de la metàfora anterior, li ha passat una cosa semblant. Resulta que aquest petit local ubicat en el carrer Major nº18, que al començament ens dugué tanta feina d’omplir i en el qual tants bons moments hem passat en companyia d’uns clients incondicionals, se’ns ha quedat petit. Resulta, també, que un local molt més gran i, sobretot, molt més indicat per desenvolupar la idea de llibreria que sempre hem tingut dins el cap, s’ha quedat orfe just a la vorera d’enfront. Situat en el carrer Major nº7 i obrint-se al públic amb una lluminosa entrada emmarcada entre dos arcs de mig punt, poder disposar d’aquesta ubicació esdevé un somni fet realitat. Per tot això ara podem anunciar que dia 21 de juliol Món de llibres assolirà la majoria d’edat per convertir-se en una llibreria “adulta”. La perspectiva (no exempta de nostàlgia) que ens permet contemplar i assumir un cicle que és a punt d'acabar i les expectatives (no exemptes d’inquietuds) que es plantegen davant aquesta nova etapa, no restaran gens d’il.lusió a l’aventura que ara sabrem afrontar amb l’experiència adquirida. La sospita que, amb tota probabilitat, mai no tornarem a canviar de sabates ens empentarà a cuidar-les tant com al seu contingut.

He d’afegir que de canvis i millores n’hi haurà, però l’ànima i les il.lusions que ens motivaran a partir de la nova temporada seran exactament les mateixes de sempre. I és que no sabríem com fer-ho per deixar de llegir i estimar els llibres que venem. La fidelitat dels clients i amics de la llibreria i la confiança que han dipositat en nosaltres durant aquests primers sis anys han estat decisives a l'hora d’envestir la mudança.

Ara tindrem un espai acollidor per fer un “cafetet” o fullejar un exemplar temptador. Un espai on podrem seure còmodament per començar i acabar les tertúlies que fins ara havíem de mantenir drets. Un espai on els pintors de la nostra comarca podran exposar alguns dels seus quadres. Un espai on podrem fer presentacions, clubs de lectura, conferències. Un espai on, en definitiva, hi tindran cabuda totes aquelles activitats culturals a les quals actualment ens veiem obligats a renunciar per falta de lloc. Però, i sobre totes les altres coses, el nou Món de llibres serà un espai en què hi haurà una gran quantitat de llibres, segurament uns quants més dels que arribarem a llegir en tota una vida. 

Finalment només resta convidar-vos a tots a la inauguració del nou Món de llibres. Inauguració que tendrà lloc dia 21 de juliol a partir de les 5 del capvespre i on no hi mancarà el cava, la companyia dels llibres i la música de Tomeu Matamalas.

Fausto Puerto

NOTA:  Per la raó exposada i en previsió de les llargues jornades de feina que ens esperen, no tornarem a publicar articles en aquest bloc fins al mes de setembre. El nostre agraïment als col.laboradors que ajuden a mantenir aquesta pàgina amb les seves magnífiques ressenyes i als amics internautes que ens segueixen a través de la xarxa. Bon estiu i bones vacances a tots!

   En una altra sobretaula (vegeu el comentari sobre Isaiah Berlin en aquesta mateixa pàgina web), em veig discutint sobre l’autonomia, sobre la capacitat de decidir a l’adolescència quin tipus de consum d’alcohol o altres drogues volem tenir. Segons un dels interlocutors, la decisió és completament personal, individual, no marcada per elements del grup o de la generació a la qual pertanyem. Tard o d’hora, segons ell, podem decidir de forma autònoma quin contacte volem tenir amb les drogues anomenades legals.

No puc negar que la responsabilitat del consum és personal, però sí que tinc dubtes sobre el procés que ens porta a prendre una decisió o una altra. Crec que el context és molt important, crec que no som tan autònoms com suposem, crec que el fet de pertànyer a un grup o a un altre marca molt la nostra conducta, els nostres hàbits. I, providencialment, em cau a les mans aquest llibre: Conectados.

En aquest llibre, Christakis i Fowler ens parlen de les xarxes socials i de com afecten a la presa de decisions en àmbits tan diferents com la salut, la felicitat, les pràctiques sexuals, el consum de drogues, el bon humor, la recerca de parella, anar a votar, etc. Defineixen una xarxa social com un sistema de connexions entre persones que es trobaria a mig camí entre la individualitat i la societat. La xarxa social té dos tipus d’elements: les persones i les connexions entre elles. D’aquesta manera, la millora d’una persona en una xarxa social no depèn només d’ella mateixa, sinó de les relacions que mantenen els seus amics. Els amics dels amics dels nostres amics influiran en nosaltres (ens contagiaran) en coses com el nostre pes, la nostra predisposició a mantenir determinades relacions sexuals, el consum de tabac, la felicitat o la probabilitat de patir una determinada malaltia.

Les xarxes socials poden tenir propietats que els seus membres no controlen ni perceben. A la Regla de les Sis Passes de Separació (per arribar a qualsevol altra persona del món en tindríem prou amb una cadena de sis persones) hi afegeixen la Regla dels Tres Graus d’Influència: “Todo lo que hacemos o decimos tiende a difundirse –como las olas- por nuestra red y tiene cierto impacto en nuestros amigos (un grado), en los amigos de nuestros amigos (dos grados) e incluso en los amigos de los amigos de nuestros amigos (tres grados)”.

Aquest fenomen és aplicable a temes com les opinions polítiques, l’obesitat i la felicitat. Per tant, si volem prendre decisions sobre aquests temes, haurem de tenir en compte les interaccions entre les persones i els intercanvis que en resulten. Els estudis que ens mostren els autors ens fan pensar en què, per exemple, tal vegada seria millor intentar incidir sobre els amics i les relacions d’una persona fumadora que sobre la mateixa persona per tal que canviés a hàbits més saludables. També ens mostren que quan incidim sobre les persones en risc d’exclusió social, no només les ajudem a reconnectar-se a elles (i a millorar la seva vida), sinó que estam ajudant a tot el teixit social.

Estem preparats per a sentir el que els demés senten i per fer el que els altres fan. Aquest tret és consubstancial a la naturalesa humana, un fruit de l’evolució del qual difícilment ens en podem alliberar. Les cultures basculen sobre aquesta capacitat/necessitat. I, a vegades, ens diria Sara Maintland, només aïllant-nos podem arribar a trobar el nostre propi ritme, lluny del grup i de la cultura (consulteu el seu llibre sobre els recolliments de tot tipus, Viaje al silencio, en el que, a part dels efectes que pot tenir un ambient sense el soroll modern, ens parla de la solitud cercada, de com aquesta ens apropa a una altra realitat, més a prop, moltes vegades, de les nostres necessitats autèntiques; encara que també ens mostra com ens podem “perdre” en nosaltres mateixos, emmalaltint o perdent part del sentit de la realitat).

L’optimisme es transmet per la xarxa, facilitant un comportament més altruista, una major creativitat i una major eficàcia en la presa de decisions. Així, podem veure com determinats grups tendeixen a vincular-se amb una cultura de l’excel.lència, mentre d’altres cauen en paràmetres d’exclusió i malestar, condicionant els propis resultats del grup en les tasques que tenen assignades.

En un moment del llibre ens diuen “tener amigos y parientes felices es una manera más fiable de predecir la felicidad de una persona que el hecho de que gane más dinero”. Així, la nostra pròpia felicitat genera felicitat en els altres. I aquesta no vendrà per la via material, sinó per la persecució d’aquelles metes coherents amb els nostres valors. Aquí coincideixen en el plantejament amb un assaig molt recomanable sobre l’estudi científic de la felicitat de Sonja Liubomirsky: “La ciencia de la felicidad”. Coincideixen, amb el llibre que comentem, en la importància que donen als vincles que creem amb els altres i, en el fons, ens envien el missatge que, encara que els gens tenen molt de pes a l’hora de determinar el benestar de la persona, al final som el que fem.

Per altra banda, també ens alerten de com aquesta gran capacitat d’expansió de les idees i de les conductes per les xarxes pot ser causa d’infelicitat, determinant que, via comparació social, prenguem decisions sobre la nostra vida en base a les que prenen els qui ens envolten (els amics dels amics dels nostres amics ens podem portar a donar importància a coses que queden lluny d'allò que realment ens conduiria a estar millor).

Com ja havíem vist en el camp de la creativitat musical (El ruido eterno), la innovació és el producte de la combinació d’elements personals i del contacte amb els altres, de manera que es generen xarxes creatives. Christakis i Fowler fan una anàlisi sobre el tipus de xarxes que afavoreixen l’èxit empresarial o artístic: una combinació de vincles forts (amics) i dèbils (coneguts, contactes). I aquí em recorda la diferenciació proposada pel sociòleg Gil Calvo que distingia entre les xarxes masculines més instrumentals (coordinació de forces per arribar a un objectiu) i les xarxes femenines més relacionals (coordinació de forces per tal d’augmentar el benestar via intimitat). Ell assenyalava que aquesta diferència era un dels problemes que es trobaven les dones en el món dels negocis: la seva dificultat per a mantenir relacions més instrumentals i la seva tendència a basar-se quasi exclusivament en els vincles personals íntims.

L’estudi de les xarxes socials ens demostra que per tal d’entendre el comportament humà, i la presa de decisions, ja no podem fixar-nos només en els elements individuals, ni, tampoc, podem ignorar les persones i basar-nos exclusivament en l’estudi dels grups; necessitem una disciplina que s’ocupi dels individus i dels grups, i de com els primers es converteixen en els segons. Aquesta ciència és la de les xarxes socials i ens mostra com es creen, es desenvolupen, creixen i es comporten com un superorganisme. Aquesta ciència ens demostra que si estem en el centre d’una xarxa social és més probable que ens col.loquem a un, dos o tres graus de separació de moltes persones que si estem a la perifèria de la xarxa. D’aquesta manera, estar en el centre fa més probable rebre els beneficis del que circula per la xarxa (per exemple, respecte, informació o diners).

En definitiva, i tal com ens diuen els autors, “La probabilidad de que uno muera tras un ataque cardíaco puede depender más de si tiene amigos que de si uno es blanco o negro. Nuestras  oportunidades de encontrar trabajo pueden tener tanto que ver con los amigos como con nuestras capacidades profesionales. Y la probabilidad de ser tratado de forma generosa o altruista depende de lo bien conectadas que estén las personas de nuestro entorno.”

Paula Vicens