Món de Llibres

"Brekkek Kekkek Kekkek Kekkek! Koax Koax koax! Uala Uala Uala! Quaouauh!"

                                                                                   Yojame cesj

Chetenché glubglub, fejaso reá guluglubglubb anontonocha pudinpa iz tipúré. Arkensintle festennegcos ura elklelei ouls frapaponeis. Deiriinchinnge cshasvak elkkit llullumem esitriet e vonlonò tó. Efarcis eforics eses eloiciht cheten glapglap.

Direicici onk nu ankoina. Ninsunt evnecrochki ju turubú kiripudi po pataracharára édu fan. Labadraparachara kokch enelticusá eman dumiuchen ij brudimruchuré. Alkovacca eolitrasta Épépé pintrúu. Klutt panloga teé kluttercha. Afa Buturú diébecht ud Karinthy atypatytappung. Chom bratibrati, utrapi trupi eu esas forickandó. Devorituts strikahrewerf mo teveberé atypatyitapp!

“Cherederebé todidi hodové gurubulu  pratch... antapratch, vara ledebedimé karichaprati.”

Durungy astirnv eliticicom wiririni rifius sac.  Klalaka eu, firkandip eazapi ra tlaxicos emr. Odistofi aumav tuturi esucalt su pepé. Tyeté vao vevé. Shumulukada bramanais é cotuite. Diurmuba, udiurumbundia di kadé oi. Fikantro ek Kötéltáncos lumanitaroén koffunra  ekstilvlin ok. Diedié junknanana fasskidi esoni vok, ullimanosva li jifiriti  tilipi uep!  Tuluplubru klott apalapa groz paratbleba klott, klott, klott. ¿Ufi?

¡Chetét topa debeté,
Etek glu tri fefé,
Bidiuti niemelaga,
Petitie!

Chetenchá chopapoa luka edifipo id di filikonova suxse. Chetenchó piunun arimanica udenlaen. Chetnechilav osifava ed durin budiurim. Tohoré, muharé haubab typaaeri koj de ud inionalavadesògoarf. Ei coruma disahé: chetét topa debeté. Quaalvioolav edíu fan kok uriniva etoracireèp amio camunera flattito. Dunnaba doboti loeena ud no ekivaftò, ninmonalé limnonole olfis diunbonbur. ¿Honnniu ovolp ep?. Épépé voa ud anutolantus um. Duundenina iuuytàvà usián depapapi la kokaurav; hapapuu dòdopo ur – dupurú bonnalana utula-  sinmaz xizivirion su makoest fiunapuna nei gogoloan sui.

Furunbuludu  euson rapilino ba miennáv.  Azbinuninu ulo dugologoloan puib paurona nu neimopupú.

Filanava aspinava kuripa. ¿Gru, gru, gru, honavá? Yupeyui xtimonei fa, terola lop puloma teunsa asinava. Uri oa uro koch, koch. Einpannino usoupopo tre, dimnani uff sohjima tutrimotri. Trilingo lingo go. Up xuf upanifa. Wakaratá epepí punabo ey kalmo loocaina. Ifinino dat ealongi o sufó.

Tofaé Tusporu

Pascal Quignard, a qui rellegeixo per no oblidar les coses que ja sabia, sempre ens parla de la música i del silenci; de les ombres incertes que envolten la tremolosa llum de les espelmes; dels homes que s’aixequen a mitjanit sense entendre què fan allà, sols, dins la fosca. Sovint, la cadència de les seves paraules aconsegueix espantar la son que em ronda els ulls i m’acosta perillosament a la matinada. Som, per uns instants, dins la pau i la quietud de la llar segura, partícip de la mateixa nit que els filòsofs antics contemplaren; un habitant comú de l’obscuritat que es transmuta en heroi sota la resplendor d’un pensament inspirat. I és que tot esdevé solemne quan la mirada penetra en el misteri del que és quotidià. Quan la “parca fastuositat” d’allò humil ens consagra abans de l’alba.

 “Portam en nosaltres el desconcert d’haver estat concebuts. No hi ha imatge que ens afecti que no ens recordi els gestos que ens van fer(...) Venim d’una escena on no hi érem ”.

Quignard ens diu les coses sense cercar il.luminar-nos de manera sobtada. Sense allargar-se mai amb explicacions inabastables. Com si volgués avivar dintre nostre un coneixement que, fa molt de temps, optàrem per enterrar. Vol que, en lloc d’avançar per un camí que desconeixem, aprenguem a retrocedir per allà on no sembla possible fer-ho; que cerquem la llavor de les seves sentències en el passat més llunyà del nostre propi pensament; que arribem al present dels seus raonaments a través de les nostres meditades conclusions. Si acceptem que això és possible també podrem acceptar que existeix un lloc comú del qual sorgeix tota la saviesa i al qual tots, mitjançant el sacrifici de l’autocontemplació, tenim l’oportunitat d’accedir-hi.

Com els monjos que es preparen per assistir a un ofici de tenebres o com el músic que es retira a la solitud del bosc per tocar la viola i convocar els morts, Quignard sap que la bellesa és el primer que enlluerna i atreu els homes, però no oblida mai que és en el seu misteri on resideix allò que la fa eterna. Per això, el poeta cerca estremir-nos amb l’epifania del seu pensament. Provocar-nos el rubor que pertany a l’interior de l’ànima.

Puc imaginar-me a l’escriptor caminant abstret per les amples avingudes de París en direcció al museu del Louvre. Puc dedicar-me a seguir-lo, discretament, per les immenses sales plenes d’estàtues i pintures. Puc, inclús, arribar a sentir com es commou davant la tela de Sant Josep i el nin que calla, o contemplar com s’extasia mirant la Magdalena pensativa que sosté la calavera damunt la falda. Però no puc, en cap moment, deixar de sospitar que aquest home desconegut ens amaga un secret que no ens revelarà; que sap una veritat que mai no ens dirà. Altra vegada reconec el savi retrocedint en els segles per cercar allò meravellós que no pertany al temps. Altra vegada m’encisa amb la seva veu: “Les arts no coneixen el progrés. En què pot augmentar la bellesa?” Potser el vers és com un teorema que conté la solució? Si és així, no acabo d’entendre per què no tot és silenci dins l’espai infinit.

“Para venir a lo que no sabes / Has de ir por donde no sabes” em respon tres capítols més endavant Juan de la Cruz. Llavors, altre cop, el silenci.

Georges de La Tour, com el senyor de Sainte Colombe o el mestre japonès Junichiro Tanizaki, és un personatge quignardià. Tots ells parlen, en el fons, el mateix llenguatge secret. Són ànimes irrepetibles i escollides que, com l’eriçó del poeta Arquíloc, saben només una cosa però important.

Quignard és un especialista de la llum i de l’obscuritat. Un creador d’enigmes que  insisteix en què tot és únic i tot és dos. Georges de La Tour - que consagrà la seva vida a posar els homes davant ells mateixos amb l’ajuda d’una flama - és un retratista de seqüències íntimes que ningú no gosava il.luminar. Un avançat fotògraf de misteris que sempre ens deixa amb el dubte de qui són, en realitat, els seus models. Ambdós, pintor i escriptor, són com papallones: atrets pel mateix foc i separats per la mateixa fosca.

Fausto Puerto

Altres articles sobre Pascal Quignard:

Vida secreta. Començar i acabar un llibre

Todas las mañanas del mundo. De renúncies i de pèrdues

Elogio de la sombra i Las sombras errantes. Conspiració d'ombres a la llibreria

***

ESTAU TOTS CONVIDATS!

“Schopenhauer escribió que los sueños y la vigilia eran hojas de un mismo libro y
    que leerlas en orden era vivir, y hojearlas, soñar”
                                                                                      J.L. Borges
          
   
El libro de Siruela es un extraño artefacto.
No es una mera antología de sueños, aunque una de sus delicias sea justamente parecerlo; ni tampoco es una reflexión psicoanalítica sobre interpretaciones oníricas; ni un tratado antropológico sobre el mito o sobre antiguas técnicas curativas (específicamente, las incubaciones de sueños), tan evocadoras como cualquier disquisición de Lem o de Ursula K. Le Guin.
Ni tampoco es un libro de literatura fantástica aunque recurra, como ésta, al viejo truco del extrañamiento, tan útil en rituales de seducción.
Y sin embargo, la nunca egoísta voz del narrador, sin recurrir a la frase falsamente poética o a la insistencia hipnótica, logra sacarte de lo meramente cotidiano y te transporta, sin violencia ni artificio, al mundo bajo los párpados, con los ojos abiertos y la atención constante, haciendo reales las aspiraciones de las que hablaba el ya remoto Macedonio Fernández cuando postulaba que no toda era vigilia la de los ojos abiertos.

-¿En qué estantería colocar el libro de Siruela?-me pregunta Fausto, el librero, en un mail inquietante, cuyo asunto es: El Ojo de Dios carece de párpado. -Estuve tentado de hacerlo entre las guías de viaje. Como si fuera una Lonely Planet indispensable para cualquier viajero onírico que se precie.

-Necesariamente a la izquierda de los libros de Kingsley, Tarnas, Hillman o Harpur, no por casualidad editados por el propio Siruela, incluso, si aún existieran, junto a los de Gregory Bateson-le respondo-pero también cerca de algunos autores editados por Kairós como Bohm, Capra, Wilber o Peat.-Libros con los que lo relaciona el secreto desafío que desde hace unos años asumió Siruela: establecer un puente comprehensivo entre el mundo fuera de los párpados y el mundo bajo los párpados.

Los mundos multidimensionales que el cerebro interpreta desde su aparente aislamiento.

El hecho que constantemente hace notar Siruela, primero en la línea editorial de Atalanta y después en la sorpresa fértil de su libro, es que el cerebro no sólo interpreta un mundo exterior, aceptado sin vacilación ni dudas por todos, sino también uno interior, tan ancestral como la inteligencia humana y que funciona más allá de las habituales categorías espacio/temporales.

Mundos que no se rechazan sino que se complementan y que son como los polos de una misma substancia.

Mundos evidentemente paradójicos; regido uno, el supuestamente real, por la ficticia contradicción entre causalidad e incertidumbre; y el otro, a veces despectivamente llamado onírico, por una férrea lógica interna de detalles y repeticiones sistemáticas.

Del lado de acá (de los párpados), como diría Cortázar, está el texto que usted está leyendo, pero también todas las hormigas que frecuentaban el templo de Asclepio y la rigurosa sucesión de causas sutilmente encadenadas que llamamos destino.

Del lado de allá (debajo de los párpados), está el mundo del que este libro raro trata de hacer una precisa fenomenología, en la que la manifestación onírica puede ser una epifanía ritualizada y también un extraño río de sueños que fluyen sin fin, explorado por intrépidos aventureros llamados onironautas que, al observarlo, lo transforman.

Leyendo el ordenado fluir de imágenes, anécdotas y reflexiones no puedo menos que adivinar la presencia de un hombre alto, de melena tan blanca como la piel de Moby Dick, que toma nota y que nunca deja de ser un extraño, sin ninguna identidad definitiva que lo encaje en una época y lo aleje de las demás. El narrador es así una presencia fantasmal pero tan concreta como la estructura que da firmeza a todo el andamiaje teórico.

También colocaría el bello libro azul a la derecha del Tratado de la melancolía, de Robert Burton, y de La vuelta al día en ochenta mundos de Cortázar, puesto que comparte con éstas variadas invenciones, la imposibilidad de ser clasificado y el leve tono irónico que no compromete ni la honra de la dama, ni la privacidad emotiva del caballero, y menos aún la de un indefenso durmiente que al despertar puede escribir el Kubla Khan como Coleridge, o invadir Austria como Bismarck.

Al acabar el libro tenemos la misma certeza que al despertar de una pesadilla: la taquicardia es real, lo mismo que el sudor y el terrible miedo, pero no estamos ni en el horror ni en el páramo, sino protegidos por la manta y la presencia posible de otro durmiente que asegure la necesidad del alba, la innata necesidad de luz que compense el arduo arte de aprender a morir soñando.

El autor, sutilmente nos hace comprender que lo mítico no es sólo un conjunto de historias y creencias ancestrales y arquetípicas, sino una realidad tangible que rige todos los actos humanos en un espacio más allá del tiempo, subsumido a la advocación de alguna presencia sagrada que lo haga trascendental; lo de abajo es igual a lo de arriba, como dice el principio esotérico.

Había olvidado todo ese conocimiento que la aparición de la primera individualidad inocente eliminó, después vino la filosofía, después el silencio y después el sueño del que con bellas palabras habla Siruela, un sueño mítico que purifica y que permite cantar la profunda sincronía que existe entre el mundo a ambos lados de los párpados y que evita que se cumpla la terrible condena que postuló Paul Éluard a todo aquél que no se atreva a admitir la presencia definitiva de la muerte en la vida; “ciega a las sombras terrestres/morirás con los ojos abiertos”.

Gabriel Bertotti

Les xarxes a les quals pertanyem configuren la nostra vida i modulen les nostres decisions, en part perquè permeten donar sentit a la realitat, gràcies a un llenguatge compartit. D’aquí la importància de trobar referents comuns que ens possibilitin créixer com a comunitat. Cap a on? Què és el que volem en el futur? Què és el que volem pels nostres fills? Fins a quin punt podem influir en el seu desenvolupament? Quina importància creiem que té l’educació? Quins recursos hi volem invertir?

En la col.lecció iniciada per José Antonio Marina (Biblioteca UP) amb el llibre La educación del talento se’ns proposa compartir una sèrie de teories per tal d’arribar a la síntesi que doni lloc a poder construir un full de ruta amb un objectiu:  aconseguir educar el talent per tal de viure bé. Necessitem construir una comunitat, una gran xarxa que, compartint un llenguatge comú, pugui fer possible la bona tribu que eduqui bé als nins. Marina comença amb l’afirmació que l’escola no ha d’educar per l’èxit en l’escola, sinó per aconseguir bons resultats vitals fora d’ella. El cervell està al servei de la supervivència i, per tant, la intel.ligència té la funció de dirigir bé el comportament. Al final som el que fem.

Què hem de fer? Què ens hem de proposar educar? Com ho hem de fer? Segons l’autor, hem d’educar per un món futur que desconeixem. Però per afrontar-ho amb èxit sabem que els nostres fills necessitaran, per una banda, un talent flexible i, per l’altra, la capacitat de no perdre’s en aquesta gran xarxa en la que s’ha convertit el món de les comunicacions i del mercat global (consulteu, també, el llibre de Gardner Las cinco mentes del futuro). Per això, necessitem actuar sobre els diferents factors de la intel.ligència que, segons el model que presenta, són tres: la intel.ligència generadora, que produeix sentiments, idees i desitjos; la intel.ligència executiva, que constitueix el nucli de la seva teoria, i es dedica a proposar i supervisar, avaluant les produccions de la intel.ligència generadora i dirigint les accions pertinents; i, finalment, els criteris d’avaluació, que conformen el model compartit d’ésser humà, l’objectiu a assolir.

“La educación debe intentar que la inteligencia generadora sea rápida, eficaz, certera y produzca buenas ideas, buenos deseos y buenos sentimientos. (…) La educación de la inteligencia ejecutiva, el adiestramiento de la voluntad, procura construir los grandes hábitos de la voluntad, los caminos de la libertad.” Marina defineix la felicitat, que com a humans sempre és el nostre objectiu i, per tant, l’objectiu final de l’educació, com la satisfacció harmoniosa de tres grans necessitats: el benestar, la vinculació social i l’ampliació de possibilitats, el créixer com a persona. Per tant, la felicitat sempre serà un resultat de les nostres activitats (consulteu el fantàstic llibre La ciencia de la felicidad de Sonja Ljubomisky).

Si seguim el raonament presentat al llibre Conectados de com les xarxes a les que pertanyem configuren les nostres vides, trobarem que, en aquest nivell que es mou entre l’individu i la societat, existeixen xarxes que cultiven l’excel.lència i xarxes que ens resulten tòxiques. Les primeres es basen en valors positius, ofereixen maneres creatives de resoldre els conflictes,  sistemes d’avaluació operatius i compartits i, finalment, modes de vida que augmenten la probabilitat de satisfer les nostres necessitats bàsiques. Les segones, en canvi, ens deixen molt lluny de la possibilitat d’autorealització personal.

Hem d’operativitzar el projecte d’educar. En el llibre, Marina repeteix la paraula projecte moltes vegades; de fet, defineix el progrés, en qualsevol àrea, com el resultat de la interacció entre les habilitats innates, un projecte personal (que dirigeix la nostra atenció i el nostre interès) i l’entrenament continuat. I per aconseguir aquest progrés, hem de partir del que hi ha, del nostre sistema nerviós, dels nostres desitjos i necessitats bàsiques, de la possibilitat de construir hàbits facilitadors, de la generació d’expectatives (l’objectiu, el premi, la meta). Proposa, gràcies al camí assenyalat pels experts del camp de les neurociències, aplegar el que ens fa falta per arribar al nostre objectiu: tornar a inventar la humanitat en cada nin.

La educación del talento ens proporciona referències fonamentals que ens poden ajudar a trobar solucions pràctiques als problemes que tenim en el món de l’educació.

En aquest llibre, José Antonio Marina ens ajuda a entendre com aprenem, com funciona la intel.ligència, com hi podem treure el màxim partit possible. Ens ofereix claus per entrar en el món de l’estudi de l’ésser humà en acció.

Paula Vicens